dilluns, 31 d’agost de 2015

He mirat aquesta terra


Aquest matí fa un dia rúfol. Potser per això, quan he tornat a sentir en Raimon amb el magnífic poema de l’Espriu, que amb quatre pinzellades et fa esclatar el sentiment, se m’han humitejat els ulls. Què voleu que us digui,.. sóc una mica bleda. De seguida he buscat la versió que va fer la Sílvia Pérez Cruz amb el Toti Soler. La Sílvia té una veu que et destrossa l’ànima perquè te la posa del revés. I apa, els ulls més humits.

Doncs sí, m’ha fet mirar aquesta terra amb ulls antics. Amb els ulls que recorden com érem quan l’Espriu va escriure aquests versos des del petit finestral de la casa d’Arenys on veia passar la gent. Que recorden com vam sobreviure la dictadura malgrat les atzagaiades permanents i la por grisa del malviure que ens feia uns i únics. En aquesta terra vam construir un sol poble. L’adversitat ens feia forts i en sabíem l’enemic. I l’esclat de mil passions quan vam recuperar la democràcia ens va fer construir amb passes insegures i amb una lluita sorda i constant els drets que ens feien reconèixer com a ciutadans d’aquesta terra.

I la música em fa recordar les mans. Les mans sense capital, amb mil accents i desenes d’identitats que s’hi han reconegut. Les mans diverses de gent diversa que han pinzellat el país posant l’esperança en el seu treball. Les mans que, malgrat totes les maltempsades, ens han permès seguir sent un sol poble.

Per això maleeixo una i altra vegada els jugadors de fortuna que durant anys han fet l’estiu aprofitant la bandera dels sentiments. Maleeixo els que han posat el país com a escut per amagar les seves fellonies. Maleeixo els de la jugada indigna, els del tres per cent, els de les tres-centes famílies i els que s’han quedat els diners dels aturats, perquè han segrestat les identitats per fer-se seu un model de negoci fàcil. Maleeixo, senzillament, els indignes, que han permès el patiment i la pobresa en un país d’oportunitats i que, ara, utilitzen l’amnèsia i encenen la flama de l’esperança davant la misèria que ells mateixos han creat.

I utilitzen cada cop més sovint la por de l’enemic extern, quan l’enemic extern és el monstre que han alimentat pactant amb ell tot allò que ara li permet deixar-nos on som. Deixem-los amb la seva misèria, i posem-nos a construir un país més lliure, un país més just i un país net de corrupció amb l’esperança de seguir sent un sol poble. Sense presses, però agosarats i tossuts, defensant allò que hem fet sempre: els drets de la gent per viure millor.

Em sap greu pels qui han perdut la memòria i pels que creuen amb fe cega que hi ha una finalitat que justifica els mitjans. Em sap més greu encara pels que creen adversaris i enemics pel sol fet de no compartir la seva unívoca visió del camí. Ho sento, però seguiré, orgullós,  amb la dignitat dels que portem tota la vida mirant aquesta terra i provant de fer-ne un lloc de convivència i de llibertat.


Parlo de Catalunya. I a Catalunya podem fer-ho. A Catalunya sí que es pot.



Salvador Espriu (1913-1986)
He mirat aquesta terra

Quan la llum pujada des del fons del mar 
a llevant comença just a tremolar, 
             he mirat aquesta terra, 
             he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent 
el falcó s’enduia la claror del cel, 
             he mirat aquesta terra, 
             he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l’aire malalt de la nit 
i boques de fosca fressen als camins, 
             he mirat aquesta terra, 
             he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l’olor de la pols 
de les fulles aspres dels llunyans alocs, 
             he mirat aquesta terra, 
             he mirat aquesta terra.

Quan el vent em parla en la solitud 
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts, 
             he mirat aquesta terra, 
             he mirat aquesta terra.

Mentre m’envelleixo en el llarg esforç 
de passar la rella damunt els records, 
             he mirat aquesta terra, 
             he mirat aquesta terra.

Quan l’estiu ajaça per tot l’adormit 
camp l’ample silenci que estenen els grills, 
             he mirat aquesta terra, 
             he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec 
com l’hivern despulla la son dels sarments, 
             he mirat aquesta terra, 
             he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls 
de l’aiguat de sobte baixa pels rials, 
             he mirat aquesta terra, 
             he mirat aquesta terra.

3 comentaris: