#ComissióPujol. Mena: els silencis que parlen

José María Mena ha vingut per vigílies de Nadal a la comissió Pujol. Ell va ser el fiscal a qui, juntament amb Carlos Jiménez Villarejo, li va tocar portar la instrucció del cas Banca Catalana. Un banc que havia de ser la institució econòmica que donés suport al projecte de país que tenia al cap Jordi Pujol. Aquest, com a banquer, va ser maldestre, molt maldestre; tant, que va provocar junt amb els consellers que dirigien l’entitat un forat de prop de 200.000 milions de pessetes que es van haver de pagar en bona part amb diner públic i en bona part amb la liquidació del banc a compte de les pèrdues i la ruïna de molts dels seus accionistes. Quan els fiscals van començar a gratar van anar descobrint una muntanya d’irregularitats, -i no només mala gestió-, que havien portat a aquesta situació, fins al punt que van proposar el processament de gairebé tots els dirigents, inclòs el que aleshores ja era president de la Generalitat.

Però la política té cops amagats i, ves per on, els magistrats de l’Audiència Provincial que haurien d’haver jutjat el cas van decidir que no s’havia d’obrir judici oral tot i que en cap moment van desautoritzar l’extens i detallat treball que havien fet els fiscals.

El que era una investigació judicial contra uns banquers tramposos es va convertir per l’art del messianisme tan conegut a casa nostra en un atac contra Catalunya; i la fauna, convenientment esverada, va arribar a envair el Parlament en defensa del nou líder que va proclamar pocs dies després que de moral i d’ètica a partir d’aquell moment en parlaríem “nosaltres”. N’han estat parlant molts anys, unes quantes detencions després, unes quantes dimissions de consellers després, alguna condemna de càrrecs després, uns quants enriquiments sobtats després, quaranta-dos casos coneguts després, fins arribar a l’exemplificació de la moral d’estafar la hisenda pública amb una suposada herència a Andorra no declarada.

Fins aquí els fets coneguts mai acceptats. Mai cap acte de contrició com correspondria a uns bons catòlics practicants.

El senyor Mena va avisar que tenia desmemòria per l’edat.  Però va anar dient on podríem trobar les dades en la seva llarga instrucció del cas. En Mena no va donar xifres ni dades, però aquest silenci matemàtic el va suplir amb una autèntica oratòria d’insinuacions precises. I el desplegament de la ironia va arribar a un cert clímax en resposta a la barroera acusació de la representant de CIU a la comissió de què, en el fons, ell, en la seva carrera, no havia guanyat mai cap cas important. “A mi com a jutge m’ha tocat sempre estar en el bàndol dels perdedors i espero poder-ho estar fins el final”. Apa, té. Muts i a la gàbia.

Mena va ser antifranquista en el franquisme i el franquisme el va enviar a Catalunya com a càstig, -va dir-, però des d’aleshores no se n’ha mogut, “i no me’n mouré perquè aquesta és també la meva terra, i la de les meves filles i la dels meus néts. Jo sóc català perquè he decidit ser-ho. N’hi ha que només són catalans perquè hi han nascut”.

Tot i això, alguns “bons catalans”, durant els fets de Banca Catalana, no van parar de trucar-lo a casa per les nits, d’amenaçar-lo, d’insultar-lo i, fins i tot, algun boig, de disparar-li amb una escopeta de cacera. Tot perquè no havia acceptat posar-se la barretina que marcava el nostre aiatol·là de la moral casolana. “No hi ha pressions polítiques als jutges. Hi ha renúncies, submissió o covardies, però els jutges i els fiscals tenen capacitat per decidir sense influències polítiques.”

En fi, que vam aprendre. Molt. Que no va dir tot el que pensava, sabia o recordava, però sí que van quedar clares algunes coses:

“Que la crisi de Banca Catalana era d’unes dimensions imparables i que no es podia evitar... Que és evident que hi va haver un buidament patrimonial de l’entitat de forma dolosa... Que no existeix cap veritat judicial declarada sobre el cas i que mai ningú no ha negat els fets perquè els magistrats només van al·legar absència de tipicitat... Que hi havia evidències de consciència clara per part dels directius de què es buidava l’entitat... Que hi havia evidències de l’alienació d’accions de Banca Catalana en els dies immediatament anteriors a la intervenció... Que hi havia evidències de costos injustificats, de complements de sou injustificats i de crèdits ficticis.”

Traduït perquè ens entenguem i en resposta a algunes preguntes que li vaig fer: Queda clar que els fiscals perseguien actituds poc honorables d’uns mals banquers i en van trobar fent una investigació exhaustiva que ningú ha discutit i que els magistrats van rebutjar perquè van decidir que no podien considerar-la delicte. Queda acreditat que, -igual que va fer Rodrigo Rato amb Bànkia-, els directius de Banca Catalana, entre els quals l’ex honorable,  van maquillar els comptes fent veure que donava dividends quan en realitat l’entitat tenia pèrdues perquè els diners es dedicaven a altres coses que no sabem, entre les quals a donar crèdits incobrables a determinades entitats a canvi d’alguna cosa que tampoc sabem. Les coses que no sabem, només les podem sospitar, però aquesta és la nostra llibertat.

Queda clar també que algun directiu espavilat va fer “un Millet”: deixar amics i coneguts amb el cul a l’aire venent les accions a un inflat preu de mercat, utilitzant informació privilegiada, quan al cap de pocs dies s’intervenia el banc i les accions passaven a valer un euro.

Les males llengües i els mal pensats han dit al llarg del temps que aquest directiu tenia nom de president i que els diners d’aquesta venda tramposa van anar a parar a Andorra, passant primer per Suïssa i van agafar forma d’herència. Això, evidentment, no ho va dir el senyor Mena, però els seus silencis van ser tan clamorosos com les seves paraules.

#ComissióPujol: Que els facin fora i que demanin perdó

El dilluns 15/12/2014 vam tenir tres compareixences a la comissió Pujol. Tots tres professors universitaris, en Joan Francesc Pou Clemente i en Luís Manuel Alonso Gonzàlez, catedràtics de dret financer i tributari de la UB, i en Carles Ramió, catedràtic de ciència política de la UPF. Van ser, per tant, tres breus classes universitàries d’aquest seminari d’experts que tindrem amb les desenes de compareixents que alguns grups han volgut portar per il·lustrar-nos i, de pas, per difuminar l’efecte explosiu dels casos de corrupció a les seves files.

Els dos primers ho van aconseguir en part. Amb l’aura de savis ens van explicar que és la societat la que ha de tenir valors compartits contraris a aquestes conductes, i això no passa; que la resistència fiscal és generalitzada, tant des de les petites factures que no paguen IVA com de les estructures sofisticades de frau, i que els mecanismes d’elusió fiscal de les grans empreses no són estrictament frau, sinó l’aprofitament d’escletxes legals per pagar menys i que si s’apliquessin més normes repressives per evitar-ho, el capital se’n va a altres llocs.

Bé, res de nou en la concepció clàssica del capitalisme imperant.

Però també van deixar anar algunes perles que no podem obviar. La primera, que la desafecció fiscal es produeix quan es valoren negativament les polítiques públiques que s’apliquen amb els nostres diners i que, per tant, no es promou la reputació fiscal dels que paguen correctament com un element de prestigi.

Una segona que vull destacar és que, segons ells, hi ha un fracàs del model perquè el propi sistema està propiciant les conductes fraudulentes o no les està impedint prou, entre altres coses perquè no es pot tractar igual al de dalt que al de baix; al petit evasor que factura en negre per sobreviure que a l’encorbatat yupi que estudia la manera d’evadir a gran escala.

Dit d’una altra manera, la percepció d’impunitat sobre la corrupció, gestada durant anys, actua com un virus que s’escampa i ens acaba emmalaltint. I jo em faig una pregunta: quin tipus de conductes polítiques han afavorit aquest pensament al llarg de tot aquest temps i qui les ha practicat? Una bona resposta a això seria una primera molt bona conclusió d’aquesta comissió.

I una proposta endreçada que van fer: centrem-nos en el model alemany. Més que perseguir el defraudador i castigar-lo segons la quantitat, perseguim i castiguem al qui enganya, al qui té intenció de falsejar, és a dir, al trampós, encara que utilitzi argúcies legals per fer-ho. Prenem nota, no?

En Carles Ramió anava fort i va entrar provocant: la corrupció que tenim és l’ordinària en els països del nostre entorn i és un problema de correcte finançament de la política, tant els partits com les persones. Punt i seguit. Cal un bon finançament de la política a canvi d’un estricte rendiment de comptes fins a l’últim euro. Punt i a part.

Ara bé, no es va tallar ni un pèl en un parell d’afirmacions. Primera, hi ha hagut trenta anys d’un pacte de silenci clínic preocupant. Segona, també és molt preocupant que els mitjans de comunicació no ho hagin destapat. Tercera, ha fallat l’oficina antifrau, ha fallat la sindicatura de comptes, ha fallat l’administració pública perquè no hi ha un polític corrupte si no hi ha un funcionari que mira cap a un altre costat o bé per una relació clientelar o bé perquè no se sent prou protegit per actuar.

Ei, torneu-ho a llegir sisplau perquè crec que va tocar os.

I acabo amb les seves paraules: “Les branques malaltes s’han de tallar perquè sinó es podrirà tot l’arbre. Els partits polítics que en tenen haurien de tallar-les, demanar perdó i canviar les cares dels que estan davant encara que ells no hagin fet res”.

Doncs, ja ho sabeu. Estem esperant.

#ComissióPujol: Mayo, l'inspector que denuncia

La primera i única compareixença que hem tingut fins al moment a la comissió sobre el frau i la corrupció, -per entendre'ns, la comissió Pujol-, ha estat la del coordinador del sindicat de tècnics inspectors d'hisenda, en Miguel Àngel Mayo.

Segurament l'hem posat el primer per situar el tema, perquè porta molts anys explicant a l'opinió pública el frau i l'evasió fiscal existents a Espanya i a Catalunya, autèntic cavall de batalla per poder tenir els diners suficients per pagar els serveis a la ciutadania i, de pas, la presó als defraudadors.

La seva primera afirmació va ser que només a Catalunya 47.000 milions d'euros s'evadeixen cada any. Això vol dir que no paguen impostos a hisenda. Això vol dir que tindríem 8.000 milions més, pel cap baix, per mantenir el sistema sanitari o per construir les escoles que ens fan falta, per posar un exemple. Això vol dir que un 70% d'aquest frau el produeixen grans empreses que tenen grans beneficis cada any i no el xispes que t'ha vingut a casa a fer una reparació i no et fa factura. Això vol dir que la indignació hauria de ser d'escàndol perquè està passant mentre una tercera part de la població infantil passa gana.

Aquests diners no paguen impostos perquè operen en allò que anomenem paradisos fiscals. I operar en aquests paradisos és extraordinàriament fàcil si tens molts diners. No cal que et moguis de casa perquè hi ha qui ho fa per tu. Aquesta va ser la contundent resposta a una de les preguntes que li vaig fer: és imprescindible la col·laboració de bufets d'advocats i de bancs legals perfectament establerts al nostre país per poder operar sense problemes amb les quantitats de les que estem parlant.

El polític corrupte, -espècie justament perseguida- és només un xitxarel·lo comparat amb els voltors de les altes esferes i els seus servidors experts legals i financers. No hauríem de començar a perseguir de manera ferotge des de l'opinió pública aquestes pràctiques de banquers, advocats i empresaris sense escrúpols? Bàsicament perquè mentre tenim entretingut el personal perseguint els viatges canaris de polítics poc ètics que són la xocolata del lloro, tranquil·litzem la consciència i ens oblidem de la màfia, l'autèntica màfia.

I ho confirma una segona resposta que em va dir quan li vaig preguntar per mesures noves que podríem prendre per evitar els riscos socials del frau i de la corrupció. "No cal, -em va dir-, les mesures ja hi són; fa temps que hi són. El que cal és garantir que funcionin de manera correcta".

Conclusió, durant tot aquest temps no han funcionat de manera correcta perquè no s'ha volgut garantir.

I aquí sí que hem de tornar a girar els ulls cap als polítics que han permès la impunitat. I és que, per si no queda clar, hi ha un

tipus de polítics que serveixen al poder del diner, i que, per tant, no fan política, que és el que necessita la ciutadania, sinó negocis.

Potser que alguns hauríem de començar a canviar-los, no?

No sé si en aquesta comissió serem capaços de proposar alguna neteja eficaç. Em temo que poca. Però sí sé que ja no valen els silencis culpables. En qualsevol cas, tenim el dit a punt per assenyalar gent, això us ho asseguro. I estem disposats a sentir qui tingui coses a dir i donar-les a conèixer.

La corrupció i el cas Pujol

El Parlament de Catalunya ha engegat aquest novembre una comissió d’investigació sobre el frau i la corrupció que té el seu origen en la confessió de defraudador del president Pujol. Confessió que va tornar a posar sobre la taula i donar versemblança a totes les sospites de connivències, de tractes de favor, de portes giratòries, de comissions fraudulentes, de finançaments irregulars que han esquitxat tots els anys de pujolisme. El mite havia caigut perquè el que donava lliçons morals durant el seu regnat no les practicava.

Més de seixanta intervencions parlamentàries en relació a la corrupció durant els governs Pujol, algunes acompanyades de denúncies, ha protagonitzat el grup que represento al llarg d’aquests anys. Algunes han aparegut de manera fugissera a la llum pública i mai més se n’ha parlat perquè l’antigament molt honorable era intocable en un marc de control i d’amiguisme de molts mitjans de comunicació producte de subvencions i favors creuats.

Hi ha hagut casos sonats començant pel mateix cas Banca Catalana que es va vendre com un atac a Catalunya quan el que es denunciava era un banquer trampós que encara no feia de president del país. Però la corrua és interminable: El cas Casinos, el cas Treball, el cas Turisme, el cas Kio, el cas Adigsa, CARIC, Europraxis, Indra, Tipel, Lottogate, Ferrovial, ITV, Pretòria... són la mostra d’una manera de fer política on, des d’uns quants càrrecs institucionals, s’ha afavorit determinats interessos empresarials o personals a canvi de determinats favors, molts d’aquests alenats pels fills del president que s’han enriquit a l’ombra del pare. I per evitar que se m’acusi de cap teoria de la conspiració, vull recordar la cirereta d’una condemna ferma de finançament irregular d’Unió Democràtica pel cas Treball i una seu embargada per fer front a una possible condemna de finançament irregular de Convergència Democràtica a partir del cas Palau de la Música.

Si volem fer net, si volem un país lliure, just i net, no el podem construir sense una profunda profilaxi, començant pel relat i el reconeixement d’uns fets com a mesura de credibilitat de què ara ja no són així. No va ser aquesta l’actitud del grup de CIU evitant amb els seus vots que compareguessin testimonis d’aquests casos. Autodefensa? Segurament.  Però aquesta actitud invalidava en gran mesura el que es pot esperar d’una comissió d’investigació del Parlament que difícilment hagués anat més enllà d’un llarg debat teòric sobre què hem de fer amb el frau i amb la corrupció, si no es podien sentir totes les veus.

Finalment, els quatre grups que vam veure més retallades les compareixences que proposàvem, vam decidir tornar-ne a presentar una selecció sense la qual no tenia sentit que seguíssim a la comissió. Posats en evidència la resta de grups i amb una recança evident, finalment es van aprovar.   Ara farà falta veure si hi haurà voluntat real d’avançar o es voldrà marejar la perdiu amb propostes teòriques de com fer bondat que, quan convé,  s’obliden. En aquest cas, la sospita de què res no ha canviat seguirà planant sobre el cap dels hereus del pujolisme.

Del “business friendly” al govern que “acompanya les empreses”

Des del discurs del primer govern Mas al segon ha variat poc el concepte de com afrontar els reptes econòmics i d’ocupació. En Mas va definir el seu primer govern com a “amic dels negocis”, comptant que aquests serien els creadors de riquesa i d’ocupació. I això ha fet definir l’actual govern per part d’en Puig com un govern que només ha d’acompanyar les empreses i deixar-les fer perquè elles generin riquesa. Aquest objectiu, -que és el mateix que el PP a Espanya, i el mateix que els governs de dretes a Europa-, han anat fabricant la “tempesta perfecta” per crear la situació en què ens trobem: austeritat en la inversió pública, reforma laboral que dinamita la negociació col·lectiva, lleis òmnibus que inhibeixen l’acció del govern per deixar el camp lliure al “negociant”.

No intervenció, desregulació i màniga ampla han propiciat el creixement de les desigualtats, l’empobriment de la població i l’aprofundiment de la crisi. Només ara, després de set anys, tots aquests governs diuen que veuen indicis de millora, però aquests indicis en realitat es concreten en una menor destrucció de llocs de treball i d’empreses, -però encara destrucció al cap i a la fi-, i en una millora dels beneficis de les grans corporacions empresarials, -que malgrat haver-los reduït durant aquests anys, han seguit tenint beneficis-, però sense tenir en compte que s’han construït sobre una pressió a la baixa dels salaris, sobre una creixent temporalitat en la feina, sobre la laminació de les condicions laborals i sobre l’obstrucció de la negociació col·lectiva. Això ens deixa un mercat laboral afeblit i més desregulat, i un trencament de l’equilibri en les relacions laborals que ha facilitat abusos i fins i tot dumping empresarial, que no afavoreix ni la consolidació d’una ocupació de qualitat ni l’enfortiment del teixit empresarial petit i mitjà, ni la innovació en la producció, ni el risc emprenedor per invertir.

Quan les regles del joc no estan clares, guanya sempre el trampós. Quan no hi ha qui controla el tauró, aquest s’empassa tot el peix petit.

Aquest govern i els seus aliats, a Madrid i a Catalunya, són directament responsables de no revertir i sí d’aprofundir aquesta situació, o bé per interessos espuris o, com a mínim, per incapacitat manifesta per fer-ho.

També ho va ser, de responsable, en el seu moment, el governador del banc del Japó Harohiko Kuroda que manifestava el mes passat a la reunió de dirigents de banca a Kansas que al seu país, en la crisi dels 90, van aplicar les mateixes receptes fins que van veure que es convertia en un cercle viciós perquè en no invertir les empreses i en disminuir el consum de les famílies per les baixades salarials, s’estancava encara més l’economia, que és el que ens està passant. Inversió pública, creixement salarial, enfortiment de la negociació col·lectiva i disminució de la temporalitat. Aquestes són les mesures que van pactar en aquell moment el govern del Japó, empresaris i treballadors i que van permetre que l’ocupació i l’economia es redrecessin. Aquestes són també les mesures que hauríem d’aplicar a casa perquè les actuals no funcionen.

El darrer informe sobre perspectives de l’ocupació de l’OCDE constata aquest creixement de les desigualtats entre la població més rica i la més pobra a causa de la crisi del mercat de treball i remarca que els ajustos salarials no s’han fet servir de forma generalitzada per part de les empreses per millorar la seva competitivitat, sinó per garantir la seva rendibilitat. Conclou que, en aquests moments, les retallades salarials són contraproduents per la creació d’ocupació i per la dinamització de l’economia perquè agreugen el risc de pobresa i tenen un efecte depressiu sobre la demanda. I això ho diuen unes persones gens sospitoses de revolucions pendents.

Per revertir la situació i poder crear ocupació de qualitat cal garantir uns salaris dignes que puguin mantenir i incrementar el poder adquisitiu de la ciutadania, especialment en els sectors socialment més desafavorits i més afectats per la crisi del mercat de treball. I per això cal cercar un pacte de país que garanteixi el manteniment del poder adquisitiu, la millora de les condicions laborals i la recuperació salarial com a elements dinamitzadors de l’economia i de la creació d’ocupació de qualitat.

I no és només acabar amb les polítiques d’austeritat, sinó com i en quina direcció volem el futur. Necessitem un canvi de concepte en el model empresarial de capitalisme salvatge que ha estat el causant directe de la crisi. Cal aprofundir en models més democràtics i participatius que tinguin com a eix vertebrador el desenvolupament de la persona i de la societat, i només com a instrument l’economia, i no a la inversa. En aquest sentit, el foment de l’economia social i solidària i, dins d’ella el cooperativisme, són eines que ens haurien de permetre avançar en el canvi social que és imprescindible. També la inversió, pública i privada, en recerca i innovació, amb l’objectiu clar de canviar el model productiu exhaurit, per un de més sostenible que tingui com a eix l’economia verda.

Res de tot això és revolucionari. És, simplement, de sentit comú, fins i tot per algunes veus destacades d’aquest model de capitalisme que agonitza. Els únics que no semblen haver-se’n adonat són els governs de dretes que patim, potser perquè són massa “amics dels negocis” i no tant de la ciutadania que representen.

El geni del Bullifoundation i el meu govern

El bullifoundation és un bon projecte. És més, segurament és molt bo. Reuneix les característiques que ens agradaria que tinguessin molts projectes que es fan a les nostres comarques: Combina l'atractiu econòmic del turisme amb una base especialment cultural i no especulativa,  la construcció és respectuosa amb el medi natural, té uns compromisos d'inversió privada que el fan autònom respecte de cap aportació pública, revertirà d'aquí uns anys en espai públic, dinamitzarà i desestacionalitzarà la zona...
Té, però, un gran problema: l'obstinació de voler-ho fer dins d'un Parc Natural.
No hi ha dubte que en Ferran Adrià és un geni, -sinó no s'entendria on ha arribat en el seu ofici-, i que els genis han de tenir llibertat per expresar i expandir les seves genialitats, i que un país ha de procurar que els seus genis fecundin i no marceixin. I tant que sí. Imprescindible.
Però els genis són ciutadans iguals davant la llei? Aquest és el dilema. Perquè per respectar l'obstinació del geni, el govern vol fer una llei a mida que no faria a cap altre ciutadà. Bé,... potser si es diu Adelson. O Millet. O...
En un estat de dret, quan un Parlament fa una llei, com la que declara parc natural el Cap de Creus, és perquè té un interès col·lectiu. Si aquesta mateixa llei s'ha de modificar, ha de ser perquè aquest interès col·lectiu també s' ha modificat. Què ha canviat al Cap de Creus en referència a l'interès col·lectiu? Crec que res. Com no sigui la creença de l'actual govern que els parcs naturals són per treure'n rendiment ara que els calerons fan falta.
No seré pas jo qui li digui a un geni el que ha de fer, però sí que li puc dir el que la llei li permetria a un ciutadà: créixer un 20 per cent i no un 300.
I és que,... a veure,  amb aquesta diferència,  tot l'espai que li faltaria dins del parc a aquest magnífic projecte si seguís la llei no es podria fer a tocar del parc? I seguir conservant la part més representativa de les essències,  la més intel·lectual i menys epidèrmica al paratge de Cala Montjoi?
Naturalment que es pot fer. Naturalment que es trobarien solucions imaginatives, -especialment si un és un geni- si no fos el pols de força que un suposat deu de l'olimp fa a un simulacre de govern que no hauria de ser d'opereta i cedir a les genialitats amb la falsa bandera del bé comú.
Un complex d'aquestes característiques fet a Roses, a l'avantsala del parc, amb el centre neuràlgic al seu interior, no només podria mantenir l'esperit del projecte,  sinó que representaria davant dels milers de visitants la voluntat del seu autor de respectar la decisió ciutadana de convertir en parc natural un paratge únic i de revaloritzar les possibilitats d'ús d'aquests espais sense haver de recórrer a situacions excepcionals.
Un geni que acceptés les normes del comú dels mortals el faria encara més genial, no trobeu?

El debat sobre la puresa

Em molesta profundament  fer un debat sobre la necessària puresa d’aquells que vulguin ser representants del poble i la imprescindible purgació dels seus pecats antics i presents de pensament, paraula i obra per poder-ne ser dignes.

Deu ser perquè sempre he cregut que els impurs són els que canvien el món. Ho dic perquè els que són purs i sublims s’han dedicat tant a la contemplació i a marcar els designis dels altres que no han pogut experimentar en pròpia carn els resultats de cap acció. D’això l’església catòlica en sap un niu.

O potser perquè segueixo pensant que la millor manera de construir i créixer és aprendre dels errors i, naturalment, per aprendre dels errors n’has de cometre, cosa que només es pot fer actuant.

Recordo que llegia fa temps en una magnífica obra de Jean Paul Sartre, “Les mans brutes”, quan un dels personatges principals, dirigent polític, confessa que per arribar als objectius que li han marcat els seus ideals ha hagut de posar les mans a la merda fins als colzes.

Potser no cal ser tan gràfic a la vida real com en una obra de teatre, però crec que aquesta és la qüestió de fons. Tothom vol un món perfecte sabent que està ple de merda. Què fer, doncs? Esperar al cent per cent de la perfecció tot explicant la doctrina per arribar-hi, o emmerdar-s’hi per canviar-lo tant com es pugui procurant sortir-ne  tan poc esquitxat com sigui possible?

Aquest és l’etern debat estèril de l’esquerra universal. El que ha propiciat divisions i atomitzacions arreu del món mentre els cacics, els explotadors, els posseïdors de la terra miren des de la terrassa on prenen els seus gin-tònics com els seus enemics de classe van desfilant i desapareixent per inanició.

Aquesta vella, vellíssima política, que de vegades es vesteix amb farbalans per semblar nova, ens deixa on érem fins que torna un nou cicle.

Però estem davant d’un moment transcendent i especial. No diré que “és la lluita darrera, és la lluita final” perquè no m’acusin de plagi però és evident que estem davant d’una segona transició, d’un canvi de règim, i d’una oportunitat clara pel capitalisme de liquidar per la via fàcil els guanys de l’estat del benestar que la lluita de classes dels impurs que es van emmerdar fins els colzes en el seu moment, havien aconseguit.

Renegar de la història és tant com no tenir-ne. I això no ens ho podem permetre. Com no ens podem permetre tornar a reeditar la dicotomia “guanyem la guerra o fem la revolució” de  la guerra civil que tant va ajudar a perdre-la.

Per tant, la intel·ligència inevitable ens ha d’abocar a “Frentes Amplios” com a sudamèrica on, respectant la puresa de cada un, s’arremanguen junts per anar per feina.

La resta són futileses.

Francesc Pararols. La forja de l'acer. La lluita pels ideals.

Dissabte vam fer al Teatre Municipal de Girona un acte d’agraïment. De profund agraïment a una persona que, per l’edat que té, però també pel seu esperit de lluita, de transformació social i de recerca de justícia ha viscut la muntanya d’experiències que li han tocat viure i la major part d’elles com a militant del PSUC a Girona i després d’ICV. Obrer, guerriller contra el feixisme, aviador al front de Rússia, militant actiu, primer regidor del PSUC del primer govern d’esquerres de la ciutat de Girona... L’agraïment, per tant, per formar part amb lletres majúscules de la petita història d’un partit, d’una organització política, i d’haver-ne escrit un grapat de pàgines que avui podem llegir, i que tant de bo fóssim capaços d’interpretar.

Us asseguro que és un orgull pertànyer a la mateixa organització política que en Francesc Pararols, que compta en el seu bagatge amb tot allò que ell li ha ofert.

Perquè la nostra organització ve de lluny, -persones com ell ho demostren-, i aquest és el carnet d’identitat que ens permet dir que volem anar més lluny encara.

La nostra organització no va dubtar en defensar la república quan l’amenaçava el feixisme. Prou vides que hi va deixar. I en defensar la democràcia més enllà de la república espanyola, des de l'exili davant dels nazis. La nostra organització no va dubtar en defensar les idees i la gent en la duríssima postguerra, ni tampoc en defensar el treball i els drets de les persones en la negra nit del franquisme; la nostra organització no va dubtar en construir un nou país amb llibertats en la transició i a executar una profunda transformació de Catalunya des dels municipis.

La nostra organització no ha dubtat mai en defensar els drets nacionals i els drets socials agafats de la mà. Mai. Tampoc ara. I en tots aquests moments hi ha estat en Francesc Pararols, lluitant, i donant exemple, amb una altíssima dignitat i amb l’orgull de pertànyer a una organització que ha estat capaç de fer això.

En els moments en els que vivim, -alguns diuen que en una societat líquida, que es mou a batzegades, de manera canviant, i de forma ràpida, intermitent i sobtada, que tot allò que és nou es torna vell en pocs dies-, necessitem exemples sòlids com els d’en Francesc que ens recorden que adaptar-se a les noves formes socials, -alguns en diuen la nova política, d’això-, no vol dir renunciar als principis que inspiren les organitzacions.

En els moments en què reinventar la sopa d’all sembla l’exercici més noble d’aquesta societat líquida, necessitem organitzacions que posin sobre la taula les sopes d’all que persones com el Francesc van haver d’inventar-se en el seu moment. Per anar més lluny encara, sí, i per no repetir les ensopegades a la mateixa pedra que obstinadament hem fet i fem les esquerres al llarg de la història.

Crec que valdria la pena seguir l’exemple d’en Francesc Pararols, i per això reivindico per ara mateix una bona part del que ell representa:

Reivindico la política com l’eina més essencial per transformar la societat, especialment si està en crisi, i reivindico el seu exercici amb orgull.

Reivindico la lluita als carrers, a les empreses, als moviments, a les plataformes i a les associacions, com l’espoleta del canvi necessari que s’ha de produir.  La lluita és imprescindible, però no suficient.

Per això també reivindico amb la mateixa energia els partits com l’eina organitzativa capaç de portar-nos més lluny encara, cap a un país més just, més honest i amb tots els drets de ciutadania, perquè el bagatge i la història acumulada és imprescindible per créixer sense recomençar eternament. Tornar a començar de nou, tot de nou com demanen alguns, com si de res hagués servit tanta lluita acumulada, no només seria un error greu, sinó que és un insult a les vides i als esforços que s’han esmerçat per arribar fins on som. El bagatge del partit, per tant, també és imprescindible, tot i que tampoc és suficient.

Són temps complexos i apassionants, i molt probablement no ens fan falta ni herois, ni màrtirs, ni tan sols patriotes, però sí que ens calen lluitadors intel·ligents, compromesos amb la gent i el seu país, amb voluntat de transformació social, i necessitem el seu exemple i el seu bagatge.

El d’en Francesc Pararols i el d’aquells que com ell han dedicat tants anys al servei de les persones, de la llibertat i de la democràcia.

Són uns "trileros"

Aquesta vegada sí. Aquesta vegada se'ls ha vist el llautó d'una hora lluny. El problema és que són tan hàbils amb el joc de la prestidigitació, amb la mentida com a recurs permanent d'aparent veracitat, amb la presumpció d'innocència fingida, que som capaços de tornar-nos-els a creure i algú encara els pot tornar a votar si algun dia convoquen eleccions.
Parlo del PP i de la broma de mal gust recent de la reforma fiscal.
Ens venen una baixada d'impostos com un desgreuge als patiments que hem tingut durant la crisi, ara que comencen a veure's brots verds. Si mirem a la wikipedia la descripció de sadisme, crec que no trobaríem millor exemple.
Anem per pams. Primer, que els brots verds se'ls segueixen menjant els mateixos vedells: els que han fet de la crisi un bon negoci. Perquè el panorama general segueix sent d'una falta de feina terrible, una baixada de sous generalitzada, l'estabilització de la retallada de drets laborals, l'asfíxia de les petites i mitjanes empreses per la falta de crèdit, i milers de persones que mai haguessin sospitat que es trobarien en la profunda indefensió social en la que es troben.

Segon, que amb aquesta baixada d'impostos el govern calcula que deixarà d'ingressar uns 7000 milions d'euros. Sabeu què significa això?: que podríem tenir set mil milions d'euros que permetessin revertir la injustícia de les retallades socials en gran part i que ara no tindrem. Significa que tornarem a pagar justos per pecadors perquè aquestes retallades s'hauran de mantenir i, en canvi, la usura dels bancs rescatats no canviarà.
I tercer, perquè la rebaixa d'aquests impostos significarà una bossa de pipes pels ingressos més baixos, un bollicao per les classes mitjanes, i un pastís de casament pels més poderosos. Vaja, com sempre: qui més té, més se li rebaixa. O dit, d'una altra manera, cornuts i pagar el beure.
Per què ho dic això? doncs perquè la reforma incrementa la distància entre les rendes del treball i les rendes del capital i això fa que les persones assalariades continuïn pagant més impostos que les persones que viuen de rendes del seu patrimoni, o d'inversions que, com sabeu, no és treball.
I ho dic perquè la rebaixa d'impostos beneficia sobretot les grans fortunes, les grans empreses i grans patrimonis i fa que el sistema tributari sigui més injust i més regressiu.
O sigui que els salaris continuaran tributant més que els interessos bancaris. O sigui que les grans empreses continuaran pagant menys que les petites i que els autònoms. O sigui que els grans patrimonis continuaran eludint el pagament d’impostos perquè es mantenen les SICAV’S.
I potser pensareu que, a canvi, la bondat i la intel·ligència d'aquest govern girarà els ulls per perseguir implacablement els 60.000 milions anuals de frau i d'evasió fiscal que compensarien els ingressos que perdem.
Doncs no. Ni una línia. Cap mesura específica.
És natural. Perquè la bondat i la intel·ligència "trilera" d'aquest govern està posada en tractar educadament els que els donaran de menjar quan els fem fora. Que hauria de ser aviat, sisplau.

Hi ha autopistes,... i autopistes hi ha

Tothom critica que el govern d’Espanya pagui més de dos mil milions per nacionalitzar les autopistes que voregen Madrid. I hi posen un èmfasi especial com un greuge més cap als catalans. Ahir mateix, el president Mas, en la sessió de control al Parlament ho feia. O el propi conseller Vila, en declaracions a la premsa titllava de pèssima planificació construir autovies al costat d’autopistes.

Home, doncs, gràcies per venir a les nostres tesis que portem defensant des de fa anys i de les quals n’han fet mofa per activa i per passiva.

És evident que construir autopistes privades a Madrid quan ja n’hi havia de públiques és un autèntic despropòsit. Especialment pel trinxament innecessari del territori, pel desistiment de trobar solucions més sostenibles a la mobilitat i, -oh déu de l’or- ara se n’adonen que també per la ruïna que representen. Però, és clar, algú hi haurà fet un negoci immens perquè, com sempre, els guanys seran particulars i les pèrdues es socialitzaran. I és que són uns anticapitalistes, versió 3.0, perquè el capitalisme original el que diu és que et juguis els quartos per fer negoci i, i si hi guanyes, bé i, si hi perds, mala sort.

Però, és clar, l’amanida de la hipocresia supera totes les previsions perquè els que ara es queixen i s’estripen les vestidures i blasmen l’anticatalanisme, li haurien de preguntar al senyor Duran i Lleida, -que encara és un bon català- qui va fer més esforços que ningú perquè tinguessin èxit al Congrés del diputats les gestions per poder fer algunes d’aquestes autopistes. Segur que els ho sabria dir de primera mà perquè, al cap i a la fi, a l’hora de fer negocis, els bons amics són els bons amics.

Home, i això de construir autovies al costat de les autopistes que diu el senyor Vila em recorda molt a la proposta de desdoblament de la NII de Girona a La Jonquera que ell defensa amb energia, quan al costat hi ha una AP7 ben amortitzada que és més que sobrera per absorbir tot el trànsit des del nord  i cap al nord d’Europa, però que segueix oferint una magnífica rendibilitat a qui paga la festa.

Això no és un despropòsit, no? Set carrils per banda solcant les comarques gironines perquè els turistes puguin venir a gaudir del territori que destrossem.  I perquè hi puguem posar uns quants milers més de camions que mantenen la puresa de l’aire inalterable,  mentre la gestió de la mobilitat per l’eix ferroviari llangueix i dorm el son dels justos. Doncs, chapeau.

Però, és clar, el negoci és el negoci, i les paraules que es justifiquen amb els greuges al país no poden amagar ni la contundència dels fets ni de qui ho fa.

UNA NOVA POLITICA PER A UN NOU PAIS

Estem en un canvi d'època. No en tinc cap dubte. La crisi ha posat en evidència que les estructures de les nacions-estat que es van començar a configurar fa més de tres segles s’estan esmicolant i avui podem veure com es construeixen nous equilibris polítics, sovint des de països emergents que fins ara han tingut poc a dir en l'ordre internacional, i hi ha una eclosió de fenòmens socials l'origen dels quals cal trobar-los en les desigualtats en drets, en riquesa i en benestar de la ciutadania en aquests països.

Enmig d’aquest panorama a Catalunya ens trobem defensant la nostra identitat de país petit i una voluntat de ser, pròpia i particular. En l'enorme moviment de plaques tectòniques de la geopolítica, el nostre és un frec d'ales de papallona. I ens equivocaríem molt si creguéssim que aquest és l’únic canvi profund que ens pot permetre superar les creixents desigualtats de la població a casa nostra.

Hi ha una gravíssima crisi d'estructura global del capitalisme. Tant, que s’està empassant la democràcia representativa que ell mateix va ajudar a crear per generar drets a canvi de la força de treball que mantenia el capital.

Aquesta crisi d’abast mundial, -però de conseqüències esfereïdores a casa nostra-, està fent donar un tomb radical a la percepció de les relacions que ha de tenir la ciutadania tant amb l'economia com amb les estructures socials i polítiques. Apareixen permanentment moviments ciutadans que no accepten l’actual estat de situació ni aquest format de relacions. Que fan política entesa des del sentit col·lectiu de la resolució de problemes bàsics i de l’obtenció del bé comú. A les comarques gironines en tenim molts d’exemples de gent que s’està mullant políticament en temes d’habitatge, de drets socials, d’associacionisme, i que sovint desconfien dels partits polítics perquè no donen resposta als problemes reals de la ciutadania.

Permeteu-me una profecia: Els vells temps no tornaran per ningú i haurem d’aprendre a utilitzar totes les eines que tenim a l’abast. Transformar des del carrer, sí, però també des de les institucions. Especialment les dels nostres municipis.

Cal un canvi en profunditat en les relacions polítiques. No només per reivindicar-nos com a nació, sinó també per definir una nova política per a la ciutadania i amb la ciutadania, que asseguri els drets de la població, que garanteixi la participació en les decisions col·lectives que es prenen, que utilitzi la transparència com a bandera i que defensi unes relacions econòmiques que posin en primer terme les necessitats de la gent per davant del mercadeig i del negoci. I si això ho podem fer des de Catalunya, aleshores té el màxim sentit la voluntat de construcció d’un nou país amb totes les capacitats d’un estat.

A les comarques gironines, des d’ICV estem disposats a empènyer per produir aquest canvi on tothom hauria de ser capaç de cedir per sumar. Vam participar a l'assemblea oberta a primers de febrer on totes les organitzacions polítiques, moviments ciutadans i plataformes sectorials que creiem que aquest és un camí possible vam poder definir, escriure i començar a construir una nova política per a fer un nou país. Ara li hem de donar continuïtat perquè allò va ser un bri d'esperança.

Buscarem connivències perquè en les properes conteses electorals, les europees i les municipals, puguem fer un treball comú contra l’austeritat i per canviar les conseqüències d’aquesta política econòmica erràtica i salvatge de la dreta que tenim a Europa, però que té conseqüències a tots els nostres pobles i ciutats.

Des d’ICV volem parlar amb tothom perquè volem començar a treballar per la construcció d’un front d'esquerres nacional i social contra l'austeritat i la vella política.

Maleït frau

L'informe recentment publicat dels tècnics del Ministeri d'Hisenda agrupats a GESTHA  és demolidor. "L'economia submergida passa factura. Avançament del frau a Espanya durant la crisi", que és el descriptiu títol de l'informe, explica amb claredat que el frau a Espanya i a Catalunya s'ha incrementat en un 2,3% entre el 2009 i el 2012 que, per si us sembla poc, cal saber que això vol dir que hi ha hagut un increment de diner amagat de 4.600 milions d'euros a Catalunya.

Dit d'una altra manera, una quarta part del Producte Interior Brut català -és a dir la riquesa que produeix el país- es mou amb diner que no cotitza a Hisenda i que, per tant, en no recaptar-lo ningú, no es pot dedicar ni a  pagar els serveis bàsics, ni a pagar el deute, ni a generar ocupació, encara que políticament els que governen ho volguessin així, que no és exactament el cas.

La broma implica que, al 2012, -any de retallades i de no aprovació de pressupostos- van desaparèixer 47.360 milions que, si haguessin cotitzat a una mitjana del 23%, -que és una aproximació-, haurien aportat 10.892 milions que és més de la tercera part del pressupost de Catalunya.

I això què vol dir? Doncs, vàries coses.

La primera ens dóna pistes de com un país que sobrepassa de llarg el 23% d'aturats i que té milers de famílies sense ingressos pot arribar a sobreviure.

La segona és que no hem fet res de nou per aturar-ho, donat que s'ha incrementat substancialment. És a dir, que ja no cal que ens creguem aquells que diuen que estan compromesos contra el frau fiscal i, podent actuar, han posat escandalosament les mans a la butxaca, han girat la cara cap a un altre costat i han xiulat llargament.

I la tercera és que som uns tramposos. D'altres països d'Europa consideren que entre un 10 i un 12% de frau és crònic malgrat la lluita dels inspectors contra ell i malgrat la consciència ciutadana existent. Però, és clar, el doble és un escàndol de dimensions gegantines i, si, a sobre, fa anys i  panys que dura implica directament components mafiosos.

Naturalment, el més greu és saber qui és més trampós. Aquesta quantitat de diner no surt d'aquella factura que vostè o jo vam pagar un dia sense IVA, -que també-, ni de les feinetes que fa el manetes de torn i et cobra en negre, -que també, també-. No. La part més gran del pastís és de les grans empreses; aquelles que són bandera del país, que cotitzen a l'IBEX 35 i que tenen alguna sucursal a les Caiman o a qualsevol altre paradís fiscal.

Aleshores s'entén millor que encara no hi hàgim fet res, no?

Ja ho veieu: mentre Madrid ens roba, els de casa ens espolien.

Vull que em posin el NO-DO

Home, hem de completar el fet. No ens quedem a mitges.

Que avui hagin tancat les emissions de Catalunya Ràdio i de Canal 33 al País Valencià és d’una lògica espatarrant. Alguns van guanyar una guerra civil fa 75 anys i és una xifra rodona per recordar-ho.

Per recordar als vençuts qui van ser els vencedors: els intransigents, els incultes, els monolítics, els que no entenen res però necessiten que ningú més no entengui res, els que quan sentien la paraula cultura es treien la pistola, els que van aniquilar tota una generació d’intel·lectuals, els que van imposar el control inquisitorial de l’església catòlica en tots els costums,  els que van apropiar-se de les vides i de les possessions dels vençuts per fer-se rics amb el pillatge i l’estraperlo.

Aquests, que no van aconseguir aniquilar les altres llengües que ells no parlaven, perquè en la seva misèria moral eren incapaços d’entendre que algú pogués ser diferent, sobretot perquè els espantava la diferència...

...Aquests, cada dia està més clar, estaven amagats o disfressats, però no havien marxat. I ara que controlen un govern que pot fer i desfer com li vingui de gust, ens estan tornant a imposar el dret de conquesta.

Van començar liquidant l’autodefensa de la classe treballadora amb la reforma laboral, després han destruït la classe mitjana fent-li pagar amb impostos les seves bacanals especulatives en forma de rescat bancari pagat amb diners de tots, acollonen els avis amb una reforma de les pensions que els farà encara més pobres, legislen l’educació perquè siguem creients i bons espanyols com abans, ens fiquen la por al cos amb la llei de seguretat ciutadana i tornen el dret al cos de les dones a mans de la santa mare església que vetlla per tots nosaltres.

Així gairebé han aconseguit tornar al 1974, quan sortíem als carrers i eren en blanc i negre i els polis eren grisos i no teníem una constitució democràtica que ens donava drets de ciutadania i que ara fan servir com amenaça. També aquell any segurament les 20 famílies més poderoses tenien la mateixa riquesa que el 20 per cent de la població espanyola, com ara.

Encara els falta acabar amb tota la cultura, que ja van començar a arruïnar aplicant als productes culturals l’IVA més elevat de tota Europa, però que ha tingut sempre la seva expressió més digna en la riquesa i la varietat de llengües que parlem a tot l’estat espanyol.

Doncs, au, al país valencià, fora; que ara que hem comprat i venut tot el país no el contaminin aquests bandarres catalans que sempre han tingut la mania de no parlar en cristià. Quin mal que li estan fent a l’espanyol aquests maleïts ignorants.

Doncs el que deia al principi, els queda posar el NO-DO obligatori a tots els cinemes.

Doncs, per mi, que ens el posin, siusplau, que em tornaran a fer sentir jove, ara que aviat farà vint anys que dic que fa vint anys que tinc vint anys, i em creuré que puc tornar a córrer davant dels grisos per lluitar com fèiem tots junts, totes juntes, contra l’enorme llosa de la dictadura que els cadells dels vencedors malparits ens volen fer creure que tornaran a imposar... i tornar a empènyer, a empènyer fins que els tornem a fotre fora.

A cabalgar, a cabalgar, hasta enterrarlos en el mar...

ARAÉSDEMÀ, 1 de febrer, Fabra i Coats. Ens veiem

Ara és demà

Ara és demà. No escalfa el foc d'ahir
ni el foc d'avui, i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d'esdevenir.

I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d'ara mateix, el càntic que commou,
l'àmfora nova plena de bon vi.

Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficioses d'amarar l'eixut.

Tot serà poc, i l'heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.

Doncs això. Si no és ara, quan? Si no som totes i tots junts, qui? Si no és per fer foc nou, per què? Si no és sumant les lluites, com?

Aquestes i més preguntes val la pena que ens responguem. Val la pena que intentem una vegada més construir l'alternativa. No en tenim prou dient que ja n'hi ha prou. No ens podem quedar a casa veient-les venir. No podem seguir resignant-nos a perdre més penyores davant la indignitat de la dreta, del retrocés a la caverna. Necessitem canviar-ho tot, ja, abans que s'esparraqui definitivament el somni.

Ens veiem el dia 1.