divendres, 17 de maig de 2013

El problema no és el LAPAO

La qüestió transcendent en tot aquest vodevil propi del més pur surrealisme del gran aragonès Buñuel, orquestrat per una ripollesa en excedència com és la senyora Serrat, Consejera de “Cultura” dels nostres veïns, no és el canvi de nom del català o, per ser més precisos, la voluntària desaparició del seu nom dels textos legals a l’Aragó.
Això podria ser fins i tot fruit involuntari d’una ignorància superlativa que superés l’atreviment propi dels ignorants.
El problema greu, per mi, és el convenciment de certes persones, de certs  nuclis de persones que s’han trobat amb parcel·les inconnexes de poder a les mans, que la realitat existeix en tant que està escrita a les lleis. I no el contrari: que les lleis han d’acostar-se a la realitat observable per posar-hi un cert ordenament.
L’ambició de transformar la realitat descrivint-ne una de diferent i donant-li rang de llei només té sentit si el que es pretén és la imposició del propi criteri. I aquí està el perill real de la qüestió perquè el criteri personal sobre totes les coses és sempre subjectiu, excepte quan es té una voluntat inequívoca d’aconseguir un objectiu molt concret.
Veient el que està fent el Partit Popular en els llocs on governa que es parla català, -al País Valencià des de fa molts anys, a les Illes més recentment-, veient com es comporta a Catalunya en el tema de la llengua, jo no tinc cap dubte que té una actuació voluntària, volguda i coordinada d’ignorar, menystenir o minimitzar la presència del català a la vida pública de la ciutadania dels països de parla catalana. I aquí he de reconèixer que sóc jo que he escrit la meva pròpia subjectivitat, tot i que em sembla que la comparteixo amb milers de persones.
L’objectiu d’aquesta persecució és el que se m’escapa. Perquè les persones mitjanament intel·ligents no acostumen a crear problemes allà on no n’hi ha i, en canvi, això és el que està passant. Prengueu per exemple el ridícul extraordinari que ha provocat la llei de llengües d’Aragó en tots els cercles culturals d’Espanya i d’Europa.

Hi ha un concepte d’Espanya que és hereu de la dictadura. Una Espanya intolerant amb la diversitat, reticent amb qualsevol innovació i profundament ancestral que, davant la falta d’arguments, executa la imposició i ho vesteix en forma de llei.
Però hi ha unes altres Espanyes que m’agradaria sentir. La que estima la cultura, la diversitat i la innovació, la que és hereva dels qui van defensar drets i llibertats i van patir persecucions i exili, la que creu en la democràcia com a voluntat dels pobles i no com a cotilla dels seus actes.
M’agradaria sentir-la en el tema de la llengua catalana perquè no és un tema menor. Esborrant els noms pretens esborrar existències. Les existències diferents a la teva. És el que sempre han fet tots els totalitarismes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada