dissabte, 27 d’abril de 2013

Emergència nacional

En el darrer ple del Parlament vaig interpel·lar el conseller Puig sobre l'atur i la creació d'ocupació i vaig qualificar la situació d'emergència nacional. Ell hi va estar d'acord. Fins i tot em va acceptar que la reforma laboral no havia servit per generar ocupació. Però va seguir insistint en què el problema era el dèficit que tenia el país.
No ho nego. Però mentre estem agenollats davant dels bancs tapant els seus forats amb muntanyes de diners, estem perdent tota la indústria del país i abocant a l'atur milers de famílies que mai haguessin sospitat que es podien trobar en una situació semblant.
La reacció dels governs, -el català, l'espanyol i els europeus-, davant d'aquest drama, no pot ser rebaixar més o menys dècimes del dèficit, perquè estem destruint la cohesió de la nostra societat  i estem posant en perill la convivència democràtica.
La clau està en rebaixar l'atur invertint en ocupació estable i sostenible, i l'exigència de control del dèficit ha de venir en funció d'aconseguir aquest objectiu. Un euro invertit en generar ocupació provoca una despesa de només la meitat per efecte dels multiplicadors fiscals, mentre que un euro de retallada del dèficit aplicada als serveis a la ciutadania enfonsa l'economia gairebé el doble pel mateix efecte.
Si això ho diuen la major part d'economistes, si fins i tot el president Mas reconeix ara que aquesta austeritat salvatge no ens permet aixecar cap, a què estem esperant per plantar cara a la dictadura de  les finances? A que no quedi res?
A què estem esperant per exigir una moratòria del deute a les entitats financeres que amb les seves orgies monetàries a escala mundial estan en la gènesi d'aquesta crisi?
Quan començarem a aplicar una fiscalitat justa i impedirem que els capitals dels qui mantenen extraordinaris beneficis se'n vagin del país?
Em temo que en aquest país que el volem tan nostre encara planeja l'ombra de les castes familiars que es varen enriquir amb la dictadura i l'estraperlo, que van estendre els seus coneixements depredadors a uns quants deixebles avantatjats formant un magnífic clan d'intocables que controlen moltes de les empreses clau de la pell de brau.
O sigui que aquests no els toca ni déu.
Desvariejo? Potser sí, però definitivament la transició s'ha acabat. I ens cal amb urgència una alternativa per tal que la democràcia torni a manar i a exigir el bé comú, abans que aparegui qualsevol salvador de mil pàtries.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada