diumenge, 19 de març del 2006

Ai! Ai! Aaaaai!


Cada vegada m’agrada menys un calendari que corre pels centres on hi ha un mestre agenollat, de braços en creu i carregat de llibres, amb cara de patidor impenitent. I no és que no sigui descriptiu d’una determinada realitat, és que tenir al davant dels ulls aquest concepte de realitat durant dotze mesos s’assembla a un exercici d’iniciació al masoquisme. I això té un perill afegit: que pot acabar inhibint les ganes de lluitar per superar els problemes.
La cultura del lament és necessària per cohesionar el grup davant de determinades adversitats, no ho nego. I quan aquestes són diverses i sovintegen és absolutament lícit lamentar-se’n; a més, segurament cal fer-ho per assegurar una bona higiene mental. Ara bé..., i després? Què més hem de fer després de la queixa?
Si no volem que la queixa permanent acabi sent el justificatiu moral de l’acceptació dels fets com a inevitables, cal passar de la cultura del lament a la cultura proactiva: on és la clau per resoldre aquest problema concret? Quina actitud possible ens permetrà avançar? Com hem de lluitar per aconseguir solucions?
En el fons és veure el got mig ple, després d’haver denunciat que està mig buit, i dedicar-te tant com puguis a omplir-lo més, encara que t’esquitxis els pantalons. Si no, sempre estarà mig buit.
És clar que tothom té dret a veure el got com li plagui i això és només una opinió.
Ara bé, des del punt de vista sindical, crec que no podem recórrer permanentment al lament i a la queixa com a eix vertebrador de la nostra activitat. Això seria una manera de mantenir-nos al marge dels problemes i deixar-los sense resoldre.
Si tot anés tan malament i tot fos un desastre gairebé nuclear, seria tan difícil fer-hi res que només podríem aixecar-nos un bon dia, manifestar-nos cridant el nostre no amb molt de soroll, i ja podríem anar-nos-en a casa tranquils... Fins aquí molt bé, però el problema real seguiria damunt la taula esperant que algú volgués mullar-se per resoldre’l.
Aquí és on veig la diferència entre fer un sindicalisme útil, que pretén resoldre els problemes i avançar encara que signifiqui fer renúncies i adquirir compromisos, o fer un sindicalisme de “quejío”, acompanyat d’un parell de “palmeros” i una guitarreta, que sona molt bé i ens fa ballar “peteneras”, però que a l’hora de la veritat ens deixa al lloc on érem.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada