dissabte, 18 de setembre de 2004

Em falta un mes de vacances


Que quedi clar que m’agrada la meva feina. Que consti, però, que no la faria sense les vacances que tinc, justament per això, perquè m’agrada i vull fer-la bé. Si hi ha cap valent que vol provar de treballar tots els dies de l’any amb la mainada, ara que torna el curs i es repeteix el tòpic de les vacances dels mestres, doncs, apa, que ho provi i després vingui a explicar-m’ho. Encara que li recordo que el tòpic de tota la vida diu que la feina ideal és el treball de capellà, les vacances de mestre i el sou de ministre; combinació impossible, d’altra banda.
I com que m’agrada provocar, si alguna cosa li trobo a faltar a aquesta feina és un altre mes d’això que molta gent en diu vacances, però que no ho són. Perquè suposo que algú es deu haver plantejat que un no entra a la classe amb les mans a la butxaca i diu: A veure..., avui podríem fer la pàgina trenta-set. Potser això era abans, potser algú encara ho fa, però la gent que jo conec prepara a consciència cada hora de classe que fa, i això necessita un temps; la gent que jo conec organitza l’escola, planifica el què, el com i el quan ensenyar a la seva escola, i això necessita un temps; la gent que jo conec es forma i posa al dia els seus coneixements, i això necessita un temps,... molt més temps del que alguna gent es pensa, temps que també deu ser feina, no? I si algú no ho fa, reclamem-li, si us plau, que la nostra feina tracta amb un material molt sensible i s’ha de fer a consciència.
Oi que a ningú no se li acudiria pensar que els assaigs d’un actor per preparar una obra no són la seva feina? Potser per una hora de representació n’ha hagut d’assajar vint o trenta i ningú no li retreu. Nosaltres passem amb moltes menys hores d’assaig i en disposem de molt poques. Per això dic que ens en calen més. I que ningú no s’ho prengui malament, si us plau, però cada treball té les seves característiques i les seves necessitats i jo no m’he posat mai amb com distribueix el seu temps el fuster que em fa les portes, encara que les trobi cares, i acato les hores que em factura el mecànic tot i que algunes deuen estar destinades a pensar com adobar els mals de panxa del ferro que li porto.
I és que potser hi ha un malentès que vull aclarir: la meva feina no consisteix a tenir i guardar la mainada ni mai no ha sigut així; aquesta és la feina dels pares i de les mares encarregada per déu nostre senyor des del moment que va dir que tindríem els fills amb dolor i tot allò... sí, home, ho diu la bíblia, això. La meva feina consisteix en potenciar aquell espai de desenvolupament dels infants i el jovent que se situa entre allò que serien capaços d’aprendre sols i el que faran si algú els indica camins. I aquí s’acaba. La resta li toca a un altre.
Per això, en aquesta època de l’any que es tornen a sentir les veus de pares i mares desesperats amb raó, intentant col·locar els fills perquè estan de vacances i ells treballen, cal demanar-los que no culpin els mestres d’aquesta situació. La culpa és de la mena de treball que ens ha tocat de viure, que no respecta ni concedeix l’espai i el temps perquè els pares puguin fer de pares, les mares puguin fer de mares i els fills, de fills i no només d’alumnes. I això entre tots ho hem d’adobar començant per ser-ne conscients.
Per això també, quan una nova consellera torna a parlar una altra vegada de la jornada i del calendari escolar, li haurem de recordar que no vulgui carregar-ho sobre les esquenes dels mestres, però tampoc les de les alumnes ni les dels pares i les mares. Que en això hi ha molt més en joc del que sembla i molts més factors implicats del que s’aparenta, començant per fer més racionals les jornades laborals de les persones que treballen i tenen mainada en edat escolar.
O coneixeu alguna cosa millor que passar hores amb els vostres fills i sentir en la vostra pell cada mil·límetre de la seva creixença?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada