Descobrir la sopa d'all

De vegades hi ha estudis seriosos que tenen el valor de descobrir la sopa d’all. I això pot ser positiu perquè els que ja en sabíem el gust per pròpia experiència, ara el coneixem amb l’aval científic que cal.

És el cas d’un recent estudi presentat per dos professors de la UPF sobre la presència d’alumnat immigrant a les aules i la dificultat afegida per als resultat acadèmics d’aquestes aules quan se supera un sis per cent de concentració.

L’estudi admet que, més enllà d’un deu per cent, la situació és molt preocupant. I també conclou que l’elevada desproporció d’escolarització d’aquest alumnat entre l’escola pública i la concertada hauria de fer pensar en establir un llindar d’escolarització d’immigrants a cada centre.

Doncs, molt bé. CCOO fa molts anys que ho diu, però a més ha fet propostes en la recerca de solucions. La més agosarada, la més complexa i la de més complicada solució perquè requereix molta valentia política si es vol fer bé, està inclosa al Pacte Nacional per l’Educació i dibuixa una nova relació en l’admissió equitativa d’alumnat a través dels contractes programa i l’equiparació de les dues xarxes.

Hi ha gent que ho ha entès clarament així i hi ha gent que se’n seguirà lamentant fins l’eternitat. Què hi farem.

Tot i això, el dilema se’ns seguirà presentant en el futur com a mínim per dues raons.

La primera és estrictament filosòfica: si podem distribuir equitativament l’alumnat immigrant per evitar-ne la concentració més enllà dels sis per cent, no hauríem de poder distribuir igualment l’alumnat catalanet de bona nota i immillorable comportament a partir d’un determinat tant per cent per potenciar l’equilibri i l’equitat entre centres? Ja trobaríem algun estudi universitari que ens digués quin seria el tant per cent òptim. O per uns hi ha llibertat d’elecció de centres i per als altres no?

La segona és estrictament biològica: en l’hipotètic cas que aconseguíssim una distribució òptima entre tots els centres d’una determinada zona, i la natura, que és tossuda, hagués dotat a tota aquesta zona d’una presència d’alumnat immigrant superior al sis per cent, o al deu per cent, o al trenta per cent com hi ha casos reals, què faríem aleshores? Els faríem canviar la residència per equilibrar Catalunya amb la nova saba del mestissatge?

Potser jo també descobriré ara la sopa d’all si us dic que conec centres amb un percentatge molt elevat d’alumnat immigrant que s’han cregut això de què tots són iguals i han de tenir les mateixes oportunitats, que estan obtenint uns resultats acadèmics òptims i uns resultats socials encoratjadors.

Són poquets, és cert. Perquè l’esforç de sortir-se’n sense un plus de recursos és extraordinari. Però una cosa no treu l’altra: mentre apliquem pal·liatius per evitar guetos, que s’ha de fer, hauríem d’anar pensant en potenciar amb recursos pedagògics adequats i amb acompanyament i suport extern, els centres que estan disposats a fixar-se l’objectiu d’aconseguir l’èxit escolar per tothom en igualtat de drets i creuen en les seves possibilitats reals.

No estan els temps per deixar passar oportunitats i aquesta se’ns està escapant.

Deixem l llengua tranquil·la

Massa vegades al nostre país ens han portat des de fora problemes ficticis, amb la llengua com a teló de fons. Massa vegades també hem picat l’ham i ens hem abonat a defensar-nos posant al terreny de les realitats allò que només eren jocs d’artificis.

Em preocupa que acabem fent el mateix amb la discussió sobre la tercera hora de castellà en els currículums de primària. I em preocupa que portem al terreny de la discussió política allò que hauria de ser una decisió pedagògica.

Deixem les coses clares: Els actuals currículums de primària ja definien una tercera hora d’estructures lingüístiques comunes en les comunitats amb llengua pròpia, que es podia fer en la llengua de la comunitat; l’important d’aquesta regulació era l’aprenentatge de les dues llengües i es donava joc, doncs, al projecte lingüístic dels centres. La diferència està en què ara no es vol donar aquest joc i es decideix que aquesta hora s’ha de fer en castellà o, si no, cal buscar alternatives per tenir una hora més d’utilització d’aquesta llengua. L’important aquí és marcar clarament la diferència entre la llengua de tot l’estat i les altres llengües oficials.

L’objectiu de la decisió, doncs, és polític, no pedagògic.

Crec que és una decisió absurda, i un punt provocadora, quan les mitjanes de coneixement de la llengua castellana entre els nostres escolars són similars o millors que en les d’altres comunitats sense llengua pròpia.

El que no podem fer és respondre a aquesta provocació amb campanyes de desgreuge en defensa de la llengua, perquè aquí no estem parlant de política lingüística sinó de què han d’aprendre els nostres alumnes i com han de fer-ho.

No és a l’escola precisament on està més amenaçada la llengua catalana; potser és al lloc del país on té més bona salut. No vulguem, doncs, situar aquest problema als centres docents, quan socialment encara no hem estat capaços de tenir una oferta de cinema decent parlat en català, un catàleg de llibres equiparable, uns productes i uns comerços amb rètols en català, una justícia que parla en català, o una ciutadania que s’adreça a tothom i de forma normal en la seva llengua com en qualsevol país.

Si hem de muntar una campanya en defensa de la llengua, fem-la, que la necessita, i posem en qüestió tot allò que políticament i socialment encara no hem fet, però que no sigui per la maleïda tercera hora de castellà.

Les escoles de Catalunya tenen una composició molt diversa i molt diferent. Deixem que els centres valorin quantes hores de pràctica del castellà necessiten els seus alumnes per saber-lo amb correcció, i quantes d’anglès o de francès, o si potser han de reforçar encara més les de català amb estratègies de col·laboració amb la comunitat educativa; que cada centre decideixi en el seu projecte quina és la millor pràctica lingüística per als seus alumnes tenint en compte tres coses essencials: Primer, que la llengua d’aprenentatge dels nostres centres és el català perquè és la llengua pròpia del país. Segon, que cal posar al seu abast totes les estratègies perquè sàpiguen utilitzar amb fluïdesa i correcció les dues llengües oficials quan acabin l’escola. Tercer, que a primària s’introdueixin en una tercera llengua comunitària. I prou.

Caiem sovint en la provocació política de la llengua i això de vegades ens fa ser incoherents. Per exemple, heu pensat que ens estriparem les vestidures perquè ens volen fer parlar una hora més d’una matèria en castellà en detriment de fer-ho en català, però no vam aixecar ni una sola veu amb la proposta de fer tres hores més d’una assignatura en anglès, que també va en detriment de fer-ho en català?...País.

Que ningú politiquegi més amb la llengua i que ens deixin treballar a l’escola amb coherència pedagògica i amb interès educatiu.

Vull jugar a la botifarra!

Molts vespres arribo a casa des de la feina, aparco el cotxe i m’aturo uns segons. Aquests moments m’agraden molt: ensumo el camp, tasto el silenci que queda i, quan hi sóc a temps, escolto el crepitar del sol ponent-se. És quan penso “quina sort que tens de viure aquí, punyeter”.

I de fet és una sort viure en un poble com aquest, no us en càpiga cap dubte. Si l’Empordà és el melic del món, Regencós està en un raconet amagat d’aquest melic.

Fins aquí la postal.

Però..., i la gent?, on és la gent?. Doncs, no ho sé; cadascú a casa seva, suposo. Devem ser bona gent perquè no tenim gaires problemes, penso.

Si no fos perquè trec a passejar la gossa i em paro a fer-la petar amb qui em trobo, si no fos perquè quan tinc mal de panxa xerro a cal metge, si no fos perquè uns quants cridem junts els gols del Barça davant la “tele” de pagament, no sabria on trobar la gent.

Primer vaig pensar que era problema meu, que era massa sorrut per fer-me amb tothom o alguna cosa així. Però després he arribat a la conclusió que el que ens falta de veritat és la botifarra.

No em mal interpreteu, vull dir que som un poble sense possibilitat de fer la botifarra; de jugar a la botifarra, vaja.

I no ho podem fer perquè no tenim on fer-ho. Des que la Lola va tancar ja fa uns quants anys, n’hem perdut tota possibilitat. Abans allò era el nostre hipercor particular; i no ho dic per la botiga, sinó perquè era un punt de trobada, un lloc on tothom hi passava en un moment o altre del dia, un lloc on podies menjar arròs (el tinc clavat a la memòria aquell arròs) o anar a fer un cafè tranquil·lament amb les cartes a la mà i xerrar de les foteses de la vida, que resulta que mai no ho són tant.

Mireu, a molts pobles, entre “contro” i “recontro” es parla del camp del veí o de la malaltia d’en fulano, entre “delego” i “carrego” es repassa l’alcalde i els que no ho són. Ja veieu que, com a mínim, la botifarra ens estalviaria segurament de sortir als diaris cada dos per tres i ens mantindria informats de qui som i com vivim.

I us en diré una altra: això només es pot fer en pobles d’una mida semblant al nostre o, com a molt, una mica més grans, perquè a les ciutats, si ho fan, ho fan tancats a casa.

Doncs bé, ara que encara som així, no ho desaprofitem ni ens ho deixem perdre. Com que encara no som ni un parc temàtic per a turistes o cases de segona residència, ni una vil·la dormitori, encara ens ho podem permetre.

Potser quan s’acabi la piràmide de Kéops que tenim a l’entrada del poble, hi tindrem un raconet per jugar a la botifarra, amb un cafetó o una cerveseta que ens servirà una amable persona que el tindrà obert per la gent del poble... i ja hi deixarem entrar també algun estirat de fora perquè tothom vegi que ens agrada la companyia.

Mentrestant, seguiré esperant el canvi d’estació, el de veritat, el que porta el fred de l’hivern i et permet encendre la llar de foc i que, quan arribes a casa, amb la tarda ja ben fosca, et deixa picar l’ullet als estels i saludar la lluna plena que treu el cap pel costat del campanar i et fa pensar “que bé que estem quan estem bé”.

És hora d'aixecar el cap

La nostra feina està de moda. No parem de sortir als mitjans de comunicació, de vegades per fets llastimosament contundents, de vegades per estadístiques poc afavoridores, i tot sovint acompanyats de laments incontestables des de totes les òptiques i punts de vista.

De fet, més que estar de moda, la sensació és que estem a l’ull de l’huracà.

Crec que estem assistint a la cresta de l’ona del canvi de paper social i metodològic que la institució escolar està tenint els darrers anys, sobretot a Europa, i molt especialment al nostre país, on tothom intenta repensar l’escola i redefinir les seves funcions, estructurar nous sistemes educatius, adaptar la realitat d’educació i d’instrucció a unes necessitats socials i tecnològiques cada vegada més canviants, a una població cada vegada més diversa i més complexa.

En aquest context, el paper de mestres i professores és cada cop més indefinit, més imprecís, més insegur, més carregat d’incerteses respecte de la pròpia professió i de la vàlua dels coneixements que se’ns demanen.

Davant d’aquesta situació, moltes de les persones que conec adopten l’actitud que he vist en molts mestres tota la vida: fer front als nous problemes amb noves solucions; defugir les incerteses parlant amb el veí, posant-se d’acord i aguantant l’estrebada a força de treball, paciència i imaginació.

Aquestes situacions complexes, però, que estan implicant canvis profunds en les estructures socials, requereixen un treball col·lectiu rigorós i aquí és on els sindicats hauríem de tenir un paper important. En canvi, tinc la sensació que la força de la unió ha anat perdent pistonada. Segurament ens haurem de mirar al mirall.

Tot i això, deixeu-me destacar alguns perills que, al meu entendre, no ajuden a clarificar el desconcert del col·lectiu, convertits massa sovint en actituds de defensa.

En primer lloc, l’individualisme pedagògic, que en moltes ocasions és una solució de compromís que ens permet reforçar personalment la nostra capacitat davant de l’aula sense haver de confrontar punts de vista i opcions diferents per evitar incrementar les inseguretats.

Per altra banda, carregar les responsabilitats de totes les mancances en factors externs com la mala gestió de l’administració educativa o la falta d’atenció familiar de l’alumnat o el tracte mediàtic de la nostra professió, no ens permet incidir-hi més, tot i que aquests factors siguin certs, sinó tot al contrari, afavoreix no fer res respecte del factor on més podríem actuar directament que som nosaltres mateixos: la nostra organització, l’aprofitament dels recursos, la formació, la metodologia, etc.

Finalment, exterioritzar el malestar amb un lament permanent per tot allò que no va bé ens descarrega anímicament de l’angoixa d’aquest malestar i ens permet anar a dormir més tranquils, però atura probablement la càrrega necessària enfocada a resoldre el problema i no només a lamentar-se’n.

És a dir, tancar-nos a l’aula, tirar pilotes fora i queixar-nos sovint, forma el còctel del desencís, que és massa inhabilitant per poder lluitar fins el final pels nostres drets, per la nostra feina, per l’escola com a institució i per l’educació en general.

Farà falta analitzar quin paper han jugat les actuacions d’alguns sindicats els darrers anys en aquest desencís. Amb la màxima permanent de desmarcar-se, de dir que no, de carregar els neulers sobre els altres, de radicalitzar el discurs però no els fets, em temo que no s’ha ajudat gaire al restabliment de la capacitat de lluita col·lectiva que fa temps que no veiem.

En una situació tan complexa com la que vivim, el pitjor que podem fer és creuar-nos de braços i veure-les venir perquè això pot ser fer el camí del cranc. És hora de fer-nos valer. És hora d’entomar els canvis amb realisme, però amb una actitud proactiva i una organització col·lectiva potent capaç d’incidir en la transformació de la nostra realitat, més lentament o més de pressa, negociant o mobilitzant,  però sense quedar-nos aturats.

És hora d’aparcar el lament i aixecar el cap. 

Allò que va bé, millor no tocar-ho... diuen

Aquesta frase plena de sentit comú resumeix en poques paraules una gran part de les decisions que prenem de forma quotidiana.

I és ben cert que, de forma general, si un  aspecte de la nostra vida ens està funcionant, perquè caram ens hem d'embolicar a trastocar-ho tot amb resultats incerts.

En el fons, l'espècie humana és profundament conservadora, no en el sentit polític -que també-, sinó en el sentit de voler preservar allò que per nosaltres té valor, des de la mateixa integritat física fins a la cultura que ens permet definir-nos.

Aquesta és precisament una tasca essencial de la nostra professió. La transmissió de valors i de cultura té un clar sentit de conservació. Podríem dir que els mestres i professors som conservadors professionals.

Suposo que per això no ens ha d'estranyar que, sovint, el nostre col·lectiu, el docent,  ofereixi més resistències als canvis que altres col·lectius. En tenim un exemple clar amb l'enrenou que està provocant l'inici en l'aplicació d'algunes mesures incloses al Pacte Nacional per l'Educació i les incerteses personals i de grup que genera aquesta aplicació. Hi ha molta gent que es planteja: si ja em va bé com estic, perquè em volen fer canviar.

Però també vull deixar ben clar que, entre les persones que ens dediquem a la docència, sempre hi ha hagut grans incorformistes i autèntics pioners. Tota una paradoxa, no?

I és que em fa l'efecte que la frase de l'inici, si bé és útil per la vida quotidiana, no ho deu ser tant per temes de més transcendència.

Tal com ho veig, si mai no toquéssim res d'allò que va bé, ens podrien passar dues coses:

En primer lloc, que només començaríem a canviar quan les coses anessin malament i això ens situaria en pitjors condicions. Hauríem perdut l'oportunitat de preveure els canvis i actuar en conseqüència.

Ens segon lloc, que les coses sempre anessin bé i, per tant, no canviéssim mai. El problema que tindríem seria si allò que passa al nostre voltant evoluciona i nosaltres no.

Encara hi veig, però, una tercera possibilitat. Que nosaltres ens volguéssim creure que les coses van molt bé com a justificació per no necessitar cap canvi. Aquesta seria per mi, la pitjor de les tres situacions possibles.

Així les coses, permeteu-me que aposti per canviar quan les coses estan anant prou bé, quan pots tenir una perspectiva raonable de l'evolució dels fets, quan pots evitar que es produeixi una situació d'empitjorament, quan tens capacitat per intentar que vagin millor.

Qualsevol canvi fa por i comporta riscos. Però si es sustenta amb bases prou sòlides, la solució dels riscos és l'única possibilitat que tenim per avançar i deixar de ser, ni que sigui per un temps, conservadors.

El Pacte Nacional per l'Educació: l'impuls necessari.

Després de vint-i-tres anys de govern de dretes a Catalunya, tots esperàvem més d’un govern d’esquerres. I això passa perquè ens posem sempre el llistó molt amunt.

Potser sí que suposàvem que en dos anys de govern nou es podria posar fre a una perllongada política educativa de concertar-ho tot, d’un més que presumpte afavoriment d’interessos de camarilla i d’un dubtós control d’ús del diner públic invertit. Fins i tot alguns somiàvem en una nacionalització pura i simple que convertís l’escola pública en l’única escola del país quan guanyessin els nostres.

Però, és clar, els somnis, somnis són, i han d’esperar el moment de poder ser comparats amb la realitat.

La realitat més simple ens diu que prop d’un quaranta per cent d’alumnat del país està escolaritzat en centres concertats, que hi ha una pressió demogràfica migratòria important cap als centres públics, -més d’un vuitanta per cent de la immigració s’hi escolaritza-, que tots aquests anys han servit per anar configurant un sistema de doble xarxa que s’ha anat segmentant amb una escolarització molt estratificada per capes socials i que la tendència durant els propers anys podia arribar a fer que aquesta dualització ofegués literalment determinades escoles públiques que es trobaven en els llocs amb més afluència migratòria.

Davant d’aquesta situació, el pitjor que es podia fer era no fer res.

I entre el somni i la realitat, CCOO va optar des de l’any 2001 per fer alguna cosa passant pel camí del mig: demanar a tota la societat un gran acord per l’educació a Catalunya que superés la doble xarxa i reclamar al govern de torn que liderés aquesta perspectiva de futur.

Per això hem insistit fins a l’esgotament en la recerca del consens en el Pacte Nacional per l’Educació. I perquè en aquest consens hi ha interessos molt contraposats hem hagut de negociar cada dia per aconseguir concrecions i matisos en aquelles propostes que no eren nostres i garanties en les que sí que ho eren.

Aquest pacte no és la revolució pendent, ni tampoc pretén resoldre tots els problemes educatius del país. Això sí, posa les bases per resoldre’n alguns que són estructurals i obre una clara perspectiva de futur cap a un canvi de tendència en les polítiques educatives dels darrers anys. Intentaré explicar-me.

La creació d’un únic servei públic educatiu, amb l’adscripció voluntària dels centres concertats, -que tindran els mateixos drets i deures en l’admissió d’alumnat i un control públic en la gestió de comptes i en la planificació-, dóna estabilitat al sistema i el dota de més equitat, perquè exigeix majors responsabilitats en l’assumpció de necessitats educatives als que fins ara no en tenien.

L’homologació d’horaris entre les dues xarxes i la seva gratuïtat incrementa la igualtat d’oportunitats entre les persones que es poden permetre determinades despeses i les que no, entre les que poden escollir i les que no.

La inversió extraordinària és molt important i va adreçada a tots els àmbits: el professional, les famílies, els municipis, per reforçar alguns aspectes deficitaris de l’escolaritat, i també per regular-ne d’altres de l’educació no formal i el treball educatiu de l’entorn. El compromís d’arribar al sis per cent del PIB en inversió educativa en sis anys completa les expectatives d’inversió en educació.

Les noranta-quatre mesures del pacte, que van des del nivell màxim de concreció i pressupost, fins a determinades voluntats de futur, han de ser la base per una futura Llei Catalana d’Educació, on quedi legislat el que aquí s’ha consensuat.

Sindicalment, a més, és inqüestionable que la creació de sis mil llocs de treball estable en tres anys com a conseqüència de les mesures del pacte, no ens haurien de fer dubtar a l’hora de donar-li suport.

Arribar a un consens amb les vint entitats més representatives de l’entorn educatiu no ha estat fàcil, com no ho serà assegurar tots els compromisos en el futur proper. Aquesta és una oportunitat històrica que reclama sentit de país, generositat i amplitud de mires; aquí no hi caben ni mesquins ni botiflers. Però també reclama exigència i claredat en l’aplicació de les mesures; CCOO serem els primers en vetllar que es compleixin per convertir aquest pacte en l’impuls necessari pel futur de l’educació al nostre país.

Ai! Ai! Aaaaai!

Cada vegada m’agrada menys un calendari que corre pels centres on hi ha un mestre agenollat, de braços en creu i carregat de llibres, amb cara de patidor impenitent. I no és que no sigui descriptiu d’una determinada realitat, és que tenir al davant dels ulls aquest concepte de realitat durant dotze mesos s’assembla a un exercici d’iniciació al masoquisme. I això té un perill afegit: que pot acabar inhibint les ganes de lluitar per superar els problemes.

La cultura del lament és necessària per cohesionar el grup davant de determinades adversitats, no ho nego. I quan aquestes són diverses i sovintegen és absolutament lícit lamentar-se’n; a més, segurament cal fer-ho per assegurar una bona higiene mental. Ara bé..., i després? Què més hem de fer després de la queixa?

Si no volem que la queixa permanent acabi sent el justificatiu moral de l’acceptació dels fets com a inevitables, cal passar de la cultura del lament a la cultura proactiva: on és la clau per resoldre aquest problema concret? Quina actitud possible ens permetrà avançar? Com hem de lluitar per aconseguir solucions?

En el fons és veure el got mig ple, després d’haver denunciat que està mig buit, i dedicar-te tant com puguis a omplir-lo més, encara que t’esquitxis els pantalons. Si no, sempre estarà mig buit.

És clar que tothom té dret a veure el got com li plagui i això és només una opinió.

Ara bé, des del punt de vista sindical, crec que no podem recórrer permanentment al lament i a la queixa com a eix vertebrador de la nostra activitat. Això seria una manera de mantenir-nos al marge dels problemes i deixar-los sense resoldre.

Si tot anés tan malament i tot fos un desastre gairebé nuclear, seria tan difícil fer-hi res que només podríem aixecar-nos un bon dia, manifestar-nos cridant el nostre no amb molt de soroll, i ja podríem anar-nos-en a casa tranquils... Fins aquí molt bé, però el problema real seguiria damunt la taula esperant que algú volgués mullar-se per resoldre’l.

Aquí és on veig la diferència entre fer un sindicalisme útil, que pretén resoldre els problemes i avançar encara que signifiqui fer renúncies i adquirir compromisos, o fer un sindicalisme de “quejío”, acompanyat d’un parell de “palmeros” i una guitarreta, que sona molt bé i ens fa ballar “peteneras”, però que a l’hora de la veritat ens deixa al lloc on érem.