Massa vegades al nostre país ens han portat des de fora problemes
ficticis, amb la llengua com a teló de fons. Massa vegades també hem picat
l’ham i ens hem abonat a defensar-nos posant al terreny de les realitats allò
que només eren jocs d’artificis.
Em preocupa que acabem fent el mateix amb la discussió sobre la tercera
hora de castellà en els currículums de primària. I em preocupa que portem al
terreny de la discussió política allò que hauria de ser una decisió pedagògica.
Deixem les coses clares: Els actuals currículums de primària ja
definien una tercera hora d’estructures lingüístiques comunes en les comunitats
amb llengua pròpia, que es podia fer en la llengua de la comunitat; l’important
d’aquesta regulació era l’aprenentatge de les dues llengües i es donava joc,
doncs, al projecte lingüístic dels centres. La diferència està en què ara no es
vol donar aquest joc i es decideix que aquesta hora s’ha de fer en castellà o,
si no, cal buscar alternatives per tenir una hora més d’utilització d’aquesta
llengua. L’important aquí és marcar clarament la diferència entre la llengua de
tot l’estat i les altres llengües oficials.
L’objectiu de la decisió, doncs, és polític, no pedagògic.
Crec que és una decisió absurda, i un punt provocadora, quan les
mitjanes de coneixement de la llengua castellana entre els nostres escolars són
similars o millors que en les d’altres comunitats sense llengua pròpia.
El que no podem fer és respondre a aquesta provocació amb campanyes de
desgreuge en defensa de la llengua, perquè aquí no estem parlant de política
lingüística sinó de què han d’aprendre els nostres alumnes i com han de fer-ho.
No és a l’escola precisament on està més amenaçada la llengua catalana;
potser és al lloc del país on té més bona salut. No vulguem, doncs, situar
aquest problema als centres docents, quan socialment encara no hem estat
capaços de tenir una oferta de cinema decent parlat en català, un catàleg de
llibres equiparable, uns productes i uns comerços amb rètols en català, una
justícia que parla en català, o una ciutadania que s’adreça a tothom i de forma
normal en la seva llengua com en qualsevol país.
Si hem de muntar una campanya en defensa de la llengua, fem-la, que la
necessita, i posem en qüestió tot allò que políticament i socialment encara no
hem fet, però que no sigui per la maleïda tercera hora de castellà.
Les escoles de Catalunya tenen una composició molt diversa i molt
diferent. Deixem que els centres valorin quantes hores de pràctica del castellà
necessiten els seus alumnes per saber-lo amb correcció, i quantes d’anglès o de
francès, o si potser han de reforçar encara més les de català amb estratègies
de col·laboració amb la comunitat educativa; que cada centre decideixi en el
seu projecte quina és la millor pràctica lingüística per als seus alumnes
tenint en compte tres coses essencials: Primer, que la llengua d’aprenentatge
dels nostres centres és el català perquè és la llengua pròpia del país. Segon,
que cal posar al seu abast totes les estratègies perquè sàpiguen utilitzar amb
fluïdesa i correcció les dues llengües oficials quan acabin l’escola. Tercer,
que a primària s’introdueixin en una tercera llengua comunitària. I prou.
Caiem sovint en la provocació política de la llengua i això de vegades
ens fa ser incoherents. Per exemple, heu pensat que ens estriparem les
vestidures perquè ens volen fer parlar una hora més d’una matèria en castellà
en detriment de fer-ho en català, però no vam aixecar ni una sola veu amb la
proposta de fer tres hores més d’una assignatura en anglès, que també va en
detriment de fer-ho en català?...País.
Que ningú politiquegi més amb la llengua i que ens deixin treballar a
l’escola amb coherència pedagògica i amb interès educatiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada