El Pacte Nacional per l'Educació: l'impuls necessari.

Després de vint-i-tres anys de govern de dretes a Catalunya, tots esperàvem més d’un govern d’esquerres. I això passa perquè ens posem sempre el llistó molt amunt.

Potser sí que suposàvem que en dos anys de govern nou es podria posar fre a una perllongada política educativa de concertar-ho tot, d’un més que presumpte afavoriment d’interessos de camarilla i d’un dubtós control d’ús del diner públic invertit. Fins i tot alguns somiàvem en una nacionalització pura i simple que convertís l’escola pública en l’única escola del país quan guanyessin els nostres.

Però, és clar, els somnis, somnis són, i han d’esperar el moment de poder ser comparats amb la realitat.

La realitat més simple ens diu que prop d’un quaranta per cent d’alumnat del país està escolaritzat en centres concertats, que hi ha una pressió demogràfica migratòria important cap als centres públics, -més d’un vuitanta per cent de la immigració s’hi escolaritza-, que tots aquests anys han servit per anar configurant un sistema de doble xarxa que s’ha anat segmentant amb una escolarització molt estratificada per capes socials i que la tendència durant els propers anys podia arribar a fer que aquesta dualització ofegués literalment determinades escoles públiques que es trobaven en els llocs amb més afluència migratòria.

Davant d’aquesta situació, el pitjor que es podia fer era no fer res.

I entre el somni i la realitat, CCOO va optar des de l’any 2001 per fer alguna cosa passant pel camí del mig: demanar a tota la societat un gran acord per l’educació a Catalunya que superés la doble xarxa i reclamar al govern de torn que liderés aquesta perspectiva de futur.

Per això hem insistit fins a l’esgotament en la recerca del consens en el Pacte Nacional per l’Educació. I perquè en aquest consens hi ha interessos molt contraposats hem hagut de negociar cada dia per aconseguir concrecions i matisos en aquelles propostes que no eren nostres i garanties en les que sí que ho eren.

Aquest pacte no és la revolució pendent, ni tampoc pretén resoldre tots els problemes educatius del país. Això sí, posa les bases per resoldre’n alguns que són estructurals i obre una clara perspectiva de futur cap a un canvi de tendència en les polítiques educatives dels darrers anys. Intentaré explicar-me.

La creació d’un únic servei públic educatiu, amb l’adscripció voluntària dels centres concertats, -que tindran els mateixos drets i deures en l’admissió d’alumnat i un control públic en la gestió de comptes i en la planificació-, dóna estabilitat al sistema i el dota de més equitat, perquè exigeix majors responsabilitats en l’assumpció de necessitats educatives als que fins ara no en tenien.

L’homologació d’horaris entre les dues xarxes i la seva gratuïtat incrementa la igualtat d’oportunitats entre les persones que es poden permetre determinades despeses i les que no, entre les que poden escollir i les que no.

La inversió extraordinària és molt important i va adreçada a tots els àmbits: el professional, les famílies, els municipis, per reforçar alguns aspectes deficitaris de l’escolaritat, i també per regular-ne d’altres de l’educació no formal i el treball educatiu de l’entorn. El compromís d’arribar al sis per cent del PIB en inversió educativa en sis anys completa les expectatives d’inversió en educació.

Les noranta-quatre mesures del pacte, que van des del nivell màxim de concreció i pressupost, fins a determinades voluntats de futur, han de ser la base per una futura Llei Catalana d’Educació, on quedi legislat el que aquí s’ha consensuat.

Sindicalment, a més, és inqüestionable que la creació de sis mil llocs de treball estable en tres anys com a conseqüència de les mesures del pacte, no ens haurien de fer dubtar a l’hora de donar-li suport.

Arribar a un consens amb les vint entitats més representatives de l’entorn educatiu no ha estat fàcil, com no ho serà assegurar tots els compromisos en el futur proper. Aquesta és una oportunitat històrica que reclama sentit de país, generositat i amplitud de mires; aquí no hi caben ni mesquins ni botiflers. Però també reclama exigència i claredat en l’aplicació de les mesures; CCOO serem els primers en vetllar que es compleixin per convertir aquest pacte en l’impuls necessari pel futur de l’educació al nostre país.