dissabte, 4 d’abril del 2026

 L'esquerra i la lluita pel no-res

Publicat a la revista Treball:  https://revistatreball.cat/esquerra-lluita-pel-no-res/ el 26/03/26

Els temps han canviat. Molt. De fet els temps «sempre» estan canviant si fem cas a aquella mirada recurrent de: «quan jo era jove això era així i ara que sóc gran és aixà». El que passa és que ara estem assistint no només a un canvi de temps sinó, a més, a un canvi d’època. Són aquells canvis històrics en què les anàlisis i les receptes sobre les quals molta gent havíem combregat, ens havien inculcat els més veterans i ens hi havíem pelat els genolls quan havia fet falta, serveixen de ben poc en un món capgirat que difícilment tornarà a ser com era.

Naturalment les poques vegades que això es produeix en un mateix segle, el desconcert és monumental i els canvis socials poden arribar a ser tectònics i no sempre per tendir a millor. Exemples d’aquest desconcert els vivim a diari a casa i a fora: xais adorant llops, ineptes interpretant savieses com oracles, assassins invocant la pau, ignorants pontificant la ignorància o adults amb cervell preadolescent amb un botó nuclear a la mà, per posar algun exemple.

Són els monstres de Gramsci i els tenim per tot arreu. I davant dels monstres, a les pel·lícules de por hem après que primer cal serenitat i després saber qui som i quants som. Serenitat per poder reflexionar i equivocar-nos menys amb allò que fem, i saber qui som per decidir amb qui i on volem anar.

En la perspectiva de saber qui som, el canvi d’època segur que no alterarà poder seguir analitzant el món com un espai on hi ha dretes i esquerres compostes per classes socials en permanent ebullició. Permeteu que em salti les ocurrències dels de dalt i els de baix, els interclassismes o les noves classes dels que res no tenen, per dir algunes variables i neologismes. No, no: hi ha una manera de veure el món que és intentar que res no canviï perquè creus que tal com està ja t’afavoreix a tu, i als altres que els bombin, i una altra manera que vol justament que el món vagi canviant per afavorir quants més col·lectius i més fraternals, millor.

I la gent que ens volem dir d’esquerres hauríem de tenir clar que ens convindria situar-nos en aquesta segona opció quan pensem què volem fer. Perquè inevitablement ho haurem de pensar. I també haurem de pensar què rectifiquem per entomar els reptes que ens planteja la immensa capa de clarobscurs on apareixen els monstres.

Si el que dic del canvi d’època és cert, -i aquesta és la meva hipòtesi-, ni podem actuar com sempre ni podem actuar com mai. M’explico: Si seguim fent el que hem fet sempre, només arribarem on ja hem arribat; per contra, si volem fer el que no hem fet mai desaprofitarem els aprenentatges de tot l’assaig i error acumulat durant anys de picar pedra.

La meva aposta seria que recuperem l’ànima de l’esquerra i li proposem un vestit nou. Recuperem la llibertat, la igualtat i la fraternitat... o la sororitat, com preferiu; recuperem l’ètica de l’acció política i el valor dels drets; recuperem la lluita per la dignitat de l’ésser; recuperem la reflexió, el diàleg i els contrapesos com a eix de la democràcia.

La qüestió està en no confondre ànima i vestit. I em temo que els darrers anys, molta gent que definiríem cap a l’esquerra ha lluitat aferrissadament per canviar el vestit a les ideologies sense mirar ni de reüll on aquestes tenien l’ànima, quina era la seva essència, perquè portaven aquest vestit i no un altre. I aleshores les transformacions s’han produït escadusserament i només en la superfície. I en aquest acte de futilitat no desitjada potser hem dedicat alguns dels nostres millors anys a lluitar pel no-res.

Que potser no coneixeu gent que sempre parla en femení com a acte suprem de feminisme però que no frega mai un plat perquè no recorda que l’objectiu és compartir? I els defensors de la identitat del seu particular col·lectiu que obliden el sentit del genèric igualtat? O les persones que inicien batalles radicals per defensar el paisatge que veuen des de la seva finestra i que encara no han entès allò de la justícia climàtica? Què em dieu dels amics d’actuar lliurement sense topalls en les petites coses, que no entenen el concepte dels límits com aprenentatge de la llibertat? Per no parlar dels aconseguidors en la política que han perdut la mirada i el valor de l’ètica... No cal seguir: fons i forma, superfície i essència.

És la vella dialèctica filosòfica entre l’ètica i l’estètica. Tenint sempre present que l’estètica per la que treballem acaba condicionant la nostra ètica, és imprescindible recuperar i mantenir la visió permanent d’una ètica sense fissures i una anàlisi serena, reflexiva i compartida per donar-li forma estètica a la política que voldríem.

I precisament aquesta anàlisi reflexiva és la que ens proposa el professor Daniel Innerarity quan diu: ...«Som més lliures quan simplement satisfem les nostres preferències o quan adoptem una actitud reflexiva cap a elles tenint en compte diversos criteris com la seva compatibilitat amb les dels altres?... La democràcia no és un sistema de satisfacció de necessitats sinó un sistema de reflexió col·lectiva sobre aquestes necessitats.»

Doncs, això. Amén.


Marc Vidal i Pou


dilluns, 20 de desembre del 2021

Maleits siguin els que potinegen amb la llengua

Segurament podrem estar d’acord en què la manera més senzilla per al desenvolupament lingüístic d’un infant és que aquest pugui fer-lo en la seva llengua familiar habitual. Ara bé, la manera més senzilla no vol dir l’única ni necessàriament la millor. Perquè la construcció lingüística va estretament lligada a la construcció social i al desenvolupament personal i això comporta sovint la recerca d’equilibris per a trobar les solucions més eficients a cada situació en el llarg procés de creixement i aprenentatge.

En el cas de la llengua a Catalunya, per entendre’ns, allò que sembla més senzill no ho és tant: no podem optar materialment per a l’aprenentatge en cadascuna de les llengües familiars dels nostres infants perquè n’hi ha desenes; som un país d’acollida, recordeu? I si optéssim per a aprendre cadascú en la seva llengua familiar només en les dues majoritàries, hauríem de fer un aprenentatge segregat per ser més eficients. És a dir, els nens i les nenes que aprenen en català van a una classe, els que aprenen en castellà van a una altra i els que tenen un origen diferent que es fotin. Això, socialment, és un desastre.

Aquest és precisament el dilema que es va produir a la transició i que a Catalunya es va resoldre amb la immersió en català. És a dir, davant la impossibilitat de fer l’aprenentatge amb la llengua pròpia de cadascú sense crear segregació a les escoles per origen lingüístic, decidim una llengua franca als centres, la mateixa per tothom, en el benentès que aquesta ha de servir com a vehicle per a crear les estructures lingüístiques i facilitar l’aprenentatge de les altres llengües escolars.

Aquesta va ser una decisió tècnica: es decideix que a l’escola hi ha d’haver una llengua vehicular que facilita el procés d’estructuració lingüística i obre les portes a l’aprenentatge de les altres llengües. En cap cas, en aquest procés, dues llengües podrien ser vehiculars. I en cap cas les altres llengües quedaven bandejades.

Però també hi va haver una decisió política. La decisió política va ser que aquesta llengua franca d’aprenentatge comú als centres docents fos el català, com a llengua pròpia del país, i que l’objectiu fos el coneixement equitatiu del català i del castellà al final de l’escolarització obligatòria.

I aquesta decisió política es va prendre no només per una qüestió cultural com és garantir la riquesa de la pluralitat lingüística d’un país, sinó també per un consens identitari que avui dia s’ha trencat. Dic identitari expressament, malgrat el ressò pejoratiu que avui li atorgaria a aquesta paraula, perquè aleshores era la recerca d’una nova identitat més moderna, més culta, més justa i més democràtica el que buscaven sortint de la dictadura des de la burgesia catalana fins a les classes treballadores,  incloses, i especialment implicades, les d’origen castellanoparlant provinents de les migracions interiors dels anys cinquanta i seixanta.

I aquest consens es materialitzava en la llengua perquè era la llengua que identificava la nova Catalunya que expressament es volia no excloent i respectuosa amb les llengües i les identitats d’origen. Era l’època de “Catalunya un sol poble”, amb tota la càrrega simbòlica i naïf que li vulgueu posar avui.

La joguina va funcionar bé i encara funciona. Millor que a València, millor que a Balears, que comparteixen les mateixes llengües d’aprenentatge amb sistemes diferents; infinitament millor que a la Catalunya Nord, on el català ha estat residual molts anys. Va funcionar bé i potser per això es va voler instrumentalitzar la llengua políticament per fraccionar identitats. Si parles català o parles castellà ets dels meus o ets dels seus. Va començar a finals dels noranta amb el PP de Vidal-Quadras i va ser el leitmotiv de Ciutadans des de la seva creació al 2006.

Des d’aleshores aquests grups polítics no han parat amb més o menys mentides, amb més o menys anècdotes extrapolades com a sentències, amb més o menys demagògia, fent servir les llengües, el català i el castellà, per confrontar.

I qui ho ha rematat han estat els deu miserables anys de procés: aquella llengua que a la transició era la que tothom assumia i demanava com a llengua comuna d’aprenentatge s’ha acabat convertint gràcies a manifestos com els del grup Koiné, a articles com els de l’ex-honorable, a tuits incendiaris com els de l’imbècil que demanava apedregar la casa de Canet o a declaracions odioses per massa fatxes com les del professor de català jubilat a Planta Baixa de TV3, en la llengua percebuda com a sectària per aquells que se n’han sentit exclosos.

Refer l’acord sobre com han de ser els projectes lingüístics als centres docents serà la part més fàcil. No en va segueix essent útil la decisió tècnica de fer la immersió en català i utilitzar aquesta com a llengua vehicular. No en va tenim una nova llei d’educació, la llei Celáa, que permetrà adequar les recents resolucions judicials que s’han fet en base a la llei Wert ja modificada.

Aquesta part és la més fàcil. La difícil, la que impediria avui el consens polític sobre la llengua que es va fer a la transició, és recuperar una identitat compartida en un país que pugui sentir-se orgullós de tenir, de conèixer i de fer servir dues llengües majoritàries i de protegir i respectar les desenes de llengües minoritàries de les ciutadanes i ciutadans que hi viuen.

Catalunya és avui un mirall trencat i està lluny de ser un sol poble. Uns i altres s’han ocupat d’esmicolar-lo i encara ho segueixen fent. Maleits siguin els que potinegen amb la llengua. Caldrà cercar nous consensos, certament. Però primer hauríem d’arraconar aquells que segueixen utilitzant aquesta eina de concòrdia com un element de confrontació d’identitats.

dimecres, 14 d’abril del 2021

Només queden els ionquis

Publicat al Diari de Girona el dia de la república de 2021:https://www.diaridegirona.cat/opinio/2021/04/14/nomes-queden-ionquis/1099782.html

Parlo dels ionquis del procés. D’aquells milers de persones que van provar la droga dura que els portava de manera fàcil, immediata i indolora a l’Ítaca de Kavafis amb un demà feliç ple d’aventures, ple de coneixences, i que els feia anar més lluny de l’avui que ara els encadena.

Totes les drogues generen addicció, i aquesta no ho pot ser menys; tant que, quan despertes a la crua realitat que t’ensenya les vergonyes d’una bola que s’ha anat fent gran i més gran i ningú sap com aturar, et negues a acceptar-la i busques desesperadament la dosi que et permet seguir somiant. Encara que aquesta dosi et porti a un món cada vegada més inversemblant i més complex. Però ja se sap, qui és addicte no entén de raonaments, només entén la fe.


I de mantenir la fe, que tothom sap que és cega, ja se n’ocupen els xamans a l’estranger, inventant desbordaments democràtics, o reclamant legitimitat després de presentar-se a unes eleccions i perdre-les, o inventant carnets a dotze euros per identificar la parròquia.

Mentrestant, mentre s’alimenten els somnis, mentre es fan proclames buides, mentre es reclamen pureses pàtries, el país se’n va a la merda i uns quants pretenen mantenir les cadires que des de fa massa anys han permès que el poder, a Catalunya, no canviï de mans.

Trista i dissortada pàtria la que ha passat per aquestes mans, i tristos i dissortats compatriotes els que hem patit aquesta nefasta plaga d’incompetents que, alimentant focs d’encenalls, han portat el país a les cotes més baixes d’autogovern, de situació econòmica, de teixit industrial i comercial, de drets i serveis a les persones, de cultura, o de desprestigi de les institucions que vam aconseguir amb lluita i sacrificis des que vam deixar enrere la dictadura.

I si algú creu que no, que es faci aquesta pregunta: amb quina d’aquestes facetes estem millor que fa deu anys? Fem memòria: des que Artur Mas recupera la Generalitat per CiU el novembre del 2010 i primer aplica les retallades més dures de la història del país pactant la legislatura amb el Partit Popular, suposadament per pal·liar la crisi econòmica, i després es declara independentista i convoca les eleccions del 2012 on es fot una castanya sobirana, fins al salt al buit que provoca l’il·luminat Puigdemont amb la declaració unilateral i el desgovern surrealista de Quim Torra, han passat més de deu anys on Catalunya ha anat de derrota en derrota fins a la victòria final, perdent un llençol a cada bugada. O dos.

La realitat és un país desdibuixat, que ha perdut la iniciativa de la innovació i el dinamisme econòmic, que ha deixat de ser l’epicentre del disseny i la cultura, que no enlluerna com abans essent punta de llança de la defensa dels drets i les llibertats de les persones, que no ha estat a l’alçada en els moments més crítics de la crisi sanitària. Catalunya llangueix perquè ningú no governa: alguns només somien i d’altres només s’aprofiten, com sempre han fet.

I els més ionquis de tots, que tot us ho creieu perquè us va la marxa, no em vingueu amb la cantarella que tot és culpa dels altres perquè no és cert. Els altres, -que no sabem mai qui són-, poden tenir culpes en moltes coses, però deixar passar les oportunitats de país que altres territoris han aprofitat en aquests deu anys és culpa exclusiva d’un govern inútil que només ha sabut mirar-se el melic.

I ara, quan alguns desperten del malson i, per fi, creuen que cal encetar un camí diferent, encara que sigui per evitar perdre-ho tot; quan podrien fer un govern nou amb l’objectiu, la capacitat i la voluntat de redreçar el país amb les eines que es tenen, amb l’única renúncia de les presses i les fal·làcies, els narcos del procés posen tots els impediments perquè els perilla el negoci, que no és altre que el negoci del poder.

I així estem la immensa majoria de la ciutadania d’aquest país, independentistes o no, farts de la deixadesa, farts d’aquests jocs de trons de pessebre casolà, farts d’unes persones que no estan a l’alçada de la responsabilitat que van adquirir quan se’ls va votar.

Al final, només els quedaran els seus ionquis. El problema és que creguin que amb això ja fan prou.

divendres, 4 de desembre del 2020

Trump, les mentides i la llei d’educació

Publicat al Diari de Girona el 4/12/2020: https://www.diaridegirona.cat/opinio/2020/12/04/trump-mentides-llei-deducacio/1077009.html

Que en Donald Trump és un mentider és un fet constatable i acceptat pel mateix personatge. El que no sembla tan clar és distingir, en el president taronja, entre si és mentider compulsiu o mentider estratègic o, segurament, una combinació d’ambdues formes d’engany. En canvi, el que sí que està acreditat després de les eleccions americanes és que aquestes mentides, utilitzades adequadament, arrosseguen, generen addicció i poden acabar donant molts vots i massa poder.

La mostra, els setanta milions que l’han votat. No tots són de l’Amèrica profunda, amb el revòlver a punt i la mala llet congènita. Hi ha de tot. Però segur que qui l’ha votat ha trobat en la seva forma de mentir una solució senzilla als enormes i complexos problemes que viu avui la societat nord-americana. Alguns són crèduls de mena i prefereixen les conspiracions a l’estúpida realitat. Altres tenen fe, simplement perquè hi estan acostumats, perquè per això es van inventar les religions. Els més, -probablement els més-, prefereixen creure en les solucions simples que els ofereix un líder, que encetar una reflexió profunda que els portaria segurament a contradiccions massa vitals per ser assumides personalment.


És a dir, simplicitat davant de complexitat; immediatesa davant de reflexió. Són les claus, no de Donald Trump, sinó de tots els mentiders del món que, ara i abans, d’una manera o altra, han estat líders a les seves societats. En qualsevol cas, els resultats per aquestes societats han acabat sent desastrosos.

No cal que parlem del Brexit, per exemple, o de com un mecanisme aparentment democràtic com és un referèndum, posa en qüestió la validesa de la pròpia democràcia quan s’ha mentit reiteradament sobre les conseqüències dels resultats de les diferents opcions a refrendar. I si parlem a escala casolana, en el país del pessebre amb caganer, no podem oblidar a quin atzucac ens han portat totes les mentides abocades durant el “procés” i quin grau de fe cega han aportat, que encara hi ha gent que les segueix creient i defensant tot i ser reconegudes pels propis autors.

Ara bé, posats a imitar aquests comportaments, no hi ha res com la dreta espanyola. Castissa, xulesca i prepotent, menteix sense vergonya, igual que fa Trump, compulsivament, però també estratègicament. Això és el que ha fet, en tromba, amb la nova llei d’educació recentment aprovada al Congrés dels Diputats.

Diuen els casposos que la gent no podrà aprendre el castellà a Catalunya amb la nova llei. No és cert. Perquè l’únic que aquesta fa és retornar a la situació anterior a la llei Wert, situació que havia permès un aprenentatge correcte de les dues llengües durant un grapat d’anys; com a mínim amb uns resultats de castellà igual de correctes que a les comunitats monolingües. Ho sabem tots els que vivim a Catalunya. Com sabem de quina manera s’ha mentit utilitzant la llengua com a arma per generar confrontació i rèdits polítics i com, fora de Catalunya, s’ha aconseguit col·locar aquesta mentida com una veritat inqüestionable.

Tampoc és cert que s’estigui deixant sense espais educatius l’alumnat de necessitats educatives especials. El que fa la llei és prioritzar la inclusió de l’alumnat especial en els centres ordinaris. La realitat d’aquesta mentida, -d’altra banda bastant miserable per la por que inocula a les famílies amb fills o filles en aquesta situació-, és que pot afectar determinats lobbies de centres d’educació especial privats que són els que controlen l’oferta de places en una bona part del territori espanyol, si finalment hi ha una bona oferta pública i una bona gestió de la inclusió en els centres ordinaris, cosa que ara mateix no passa.

Ni és cert el mantra eternament repetit de què limitarà la llibertat d’elecció de centres a les famílies, en referència a les que volen escolaritzar els seus fills en escoles concertades. Tu podràs seguir escollint l’opció que vulguis, com ara. La diferència és que te l’hauràs de pagar tu si aquesta opció no és la que socialment es considera adient o necessària per tenir un concert. Això sí, el que fa la llei és posar la xarxa pública com l’eix vertebrador del sistema educatiu i la xarxa concertada com a subsidiària amb uns controls similars als dels centres públics quant a admissió i escolarització. Naturalment això limita l’exercici continuat de control social dels grups de poder propietaris d’una bona part del pastís educatiu.

Més enllà d’aquests tres exemples i alguns altres fakes que estan fent córrer aquests dies, el que és evident és que hi ha uns interessos de classe, i no tant de classe en relació amb els diners que tens, sinó en la forma d’entendre el món. El que queda clar és que la dreta sempre és reaccionària. El que sembla de calaix és que no només mentiran impunement, sinó que posaran tots els obstacles que puguin per que res del seu món de privilegis canviï.

I és que això que fan, cala. Les mentides són atractives, i molta gent de bona fe, trobant respostes simples als seus complexos problemes quotidians no només escolta els mentiders, sinó que els pot acabar aplaudint i, fins i tot, abraçant, com ha passat a Amèrica... i com també està passant aquí.

Mentir és lleig, però en mans de la dreta és extremadament perillós. Vacunem-nos contra la falsedat, que l’escola Trump no ha fet més que començar.

dissabte, 18 de juliol del 2020

Descontrol absolut


Segurament mai com fins ara s’havia fet tan evident la incompetència del govern que tenim a la Generalitat. Alguns ho sospitàvem pel coneixement previ que teníem d’uns quants consellers i conselleres,  que ara han estat obligats a situar-se a l’escenari com a actors principals: poc tremp, pensàvem.
Passant els mesos hem anat descobrint amb fatalitat i estupor que el govern es compon d’uns quants visionaris elitistes de fonamentalisme ranci i volada curta, -els provinents de les files de fidels puigdemontistes-, i uns quants passerells amb molta veu, poca feina i cap rodatge, els provinents de les files de fidels junqueristes.
Amb aquesta carcassa, la sospita de poca capacitat de gestió dels més de trenta mil milions d’euros anuals de pressupost d’aquest govern recollits dels nostres diners feia una mica de paüra, sobretot afegint-hi les seves declaracions permanents que traduïdes serien alguna cosa així com “nosaltres no som d’eixe món, que venim a fer repúbliques i no collonades”. I és clar, vista la seva actuació des que són consellers i la distopia entre el que fan i el que diuen, no podem més que confirmar-ho: falten molts quilovats de competència.
Si això ja seria així en una gestió normal, en una situació com l’actual ens toca tremolar a tots. Naturalment, gestionar una crisi global com la pandèmia que estem vivint sobrepassa totalment les escasses capacitats i voluntats d’aquestes honorables persones. Gestionar aquesta crisi amb la imprevisibilitat que té requereix polítics d’alçada amb ganes de fer política i no jocs malabars. I d’aquesta espècie, -que sincerament costa molt de trobar veient el panorama global-, aquí no en tenim cap.

Malgrat les seves veus irades de fa uns dies reclamant que els deixessin sols i els retornessin les competències, malgrat el permanent estira i afluixa demanant exactament el contrari del que deia que calia fer el govern espanyol, malgrat algunes decisions preses i després retirades perquè eren senzillament sortides de to o atrezzo dilatori, malgrat tota aquesta prepotència, no s’estaven preparant prou, o almenys no com altres, per allò que ens queia al damunt. D’aquí el desastre de les residències de gent gran, el descontrol a la recerca de material tant per als sanitaris com per a la població, les informacions presumptament científiques permanentment contradictòries, les ordres confuses als centres docents, el desgavell de les ucis i la xuleria de no acceptar ajuda en plena crisi. És a dir, tot el capítol u del manual de l’inútil emprenyat.
I ara? Ara que tenen no només les competències, sinó la plena capacitat de decisió per executar-les, prenen decisions sobre les que no tenen competència que permeten marcar perfil encara que no resolguin res; o segueixen amb l’autisme de no acceptar ajuda tot i que la gent que han contractat per fer el seguiment és clarament insuficient per evitar que es disparin els brots infecciosos; o els plega la gent que hauria d’estar al timó sanitari de la crisi i no són capaços de substituir-la; i la coordinació entre els diferents nivells de control de l’epidèmia és un autèntic desgavell, de manera que quan apareix un cas, el més probable és que no s’arribi a temps d’evitar que s’escampi.
Mentrestant, no només no han sigut diligents per reclamar dels pagesos de Lleida controls i garanties pels temporers de la fruita, sinó que ni tan sols han sabut convèncer la població que anar de festa avui no pot ser com era abans.
I allò que semblava que teníem superat després de tants de dies de confinament, resulta que està tornant a créixer i està posant en evidència que ni teníem previst que passés, ni teníem res preparat per evitar-ho.
Estem ensenyant, a més, els descosits i els estrips dels nostres sistemes de protecció social, especialment del sanitari, que en mala hora els governs molt catalans i molt de dretes d’aquest país van començar a retallar ara fa deu anys i encara no han parat.
Però aquest descontrol absolut també està ensenyant sobretot que no hi ha ningú que governi al Palau de la Generalitat. Com a mínim ningú a qui li puguem reconèixer amb claredat la capacitat efectiva i l’autoritat moral per fer-ho.
Cal canviar aquest govern abans que la població entri en pànic.

diumenge, 7 de juny del 2020

Com si ens haguessin entrat a robar a casa

Publicat al Diari de Girona el 07/06/2020
https://www.diaridegirona.cat/opinio/2020/06/07/haguessin-entrat-robar-casa/1046740.html


La “mare superiora” del clan Pujol va deixar anar aquesta frase quan va veure Pasqual Maragall prenent mides i passejant pel pati dels tarongers acompanyat dels Carod-Rovira, Saura i altres malfactors que s’havien atrevit a fer un pacte contra natura per governar la Generalitat, tot i que l’astut hereu Mas havia guanyat per uns pocs escons la llista del futur president.

Amb la naturalitat de qui ha estat a l’ombra del poder durant trenta anys i ha mogut els fils que li han semblat bé al més pur estil búlgar, la Marta Ferrusola resumia amb aquesta frase no només el tarannà del partit pujolià sinó el presagi de les maniobres fosques i joc brut que aquest partit va desenvolupar durant els set anys que va durar el primer govern d’esquerres de la Catalunya postfranquista per desplaçar del tast del poder aquells que “de fora vingueren i de casa ens tragueren”. Escàs poder però suficient per fer-los adonar en poc temps que perdrien, i no de manera suau, la mamella que tenien aferrada i que era la seva subsistència. La del clan i la del règim.

Potser només els que ho vam viure des de dins de l’estructura de govern sabem com de innobles van ser les actuacions d’alguns dels prohoms de l’aleshores primer partit de Catalunya. I el treball incessant per conjurar a la contra totes les forces fàctiques del país: econòmiques, socials, mitjans de comunicació, teixit associatiu, el món de la cultureta...

Des del primer dia érem un govern il·legítim; des del primer dia hi havia consellers als que se’ls demanava la dimissió, des del primer dia varen fer aparèixer la coalició com un desgavell, des del primer dia varen atiar els fantasmes d’un comunisme que ens ho prendria tot als bons catalans que de les pedres en fem pans...

En realitat, sota l’espessa capa d’un nacional catolicisme bondadós i de reminiscències carolíngies i un punt carlines que havia teixit amb paciència d’orfebre un espavilat Jordi Pujol, s’amagava tot un sistema clientelar, tota una teranyina d’influències, on els tramposos podien fer trampes i als poderosos no els calia gaires justificacions. Estic convençut que havíem tocat os perquè això és el que van veure perillar. I és el que crec que un tercer govern d’esquerres hagués posat a la picota i se l’havia de fer caure com fos aprofitant les ficades de pota que, òbviament, van existir, massa sovint pel meu gust.

Així, doncs, quan a dia d’avui, al primer govern de coalició d’esquerres que hi ha a l’estat espanyol després de la dictadura, estrenat de fa escassament cinc mesos i amb la gestió sobrevinguda més difícil de tota la història de la democràcia espanyola se l’acusa també de tot això, -de govern il·legítim, de comunisme bolivarià, fins i tot d’assassinar els avis,- m’ha fet pensar en la frase de la senyora Ferrusola.

I m’ha fet pensar en la conjura dels necis que aleshores es va desfermar perquè ara també estan traient a passejar a la contra tots els dinosaures, els de la judicatura, els de les forces de l’ordre, els franquistes nominals, els purpurats i els de la noblesa, i els friquis abanderats que tenen criades per picar cassoles.

Seria molt berlanguià tot plegat si no fos altament preocupant. Perquè és evident que aquest govern també ha tocat os. I perquè és evident que els hereus modernets del nacional catolicisme espanyol tenen molt a perdre i no s’ho deixaran fer tan fàcilment. I aquests són l’única alternativa real a l’actual govern més enllà de la que cadascú pugui somiar.

Cal criticar l’acció política mal feta i cal demanar responsabilitats per l’acció de govern, naturalment. Però posar ara pals a les rodes perquè caigui el govern d’Espanya per un suposat interès superior és afavorir els interessos de la gentussa que vol l’immobilisme.

Perquè no estem parlant només de perdre una oportunitat de fer els canvis polítics en profunditat que jo penso que el país necessita i algú altre pot pensar que no. No estem parlant de política.

No és això només el que hi ha en joc. Estem parlant sobretot de l’ostentació del poder. Estem parlant essencialment del control social. I del perill d’involució de la democràcia. Aquesta és la partida i l’hauríem de guanyar.

diumenge, 3 de maig del 2020

Que no em desconfini en Torra!

Publicat al Diari de Girona 04/05/2020
https://www.diaridegirona.cat/opinio/2020/05/04/que-no-em-desconfini-torra/1041942.html


És ben bé que no hi ha res pitjor per millorar que creure’s el millor. Vull dir que mentre consideris que ho fas tot bé no hi haurà espai per l’autocrítica, -element clau per avançar-, i tendiràs a buscar fora les causes dels teus escassos resultats. És a dir a culpar els altres si les coses no van bé, encara que tu en siguis el responsable.

Estic fart de sentir des de fa temps que tenim la millor sanitat del món. Que tothom ve aquí a curar-se durant les vacances i que som l’enveja dels veïns. Tristament la pandèmia ha posat les coses al seu lloc: els països amb una estructura sanitària i sociosanitària més forta, amb recursos adequats als nivells de població i amb una gestió pública eficient d’aquest recursos, han pogut aturar el cop sense tants costos personals i socials com aquí.

De veritat creieu que el fet de tenir el rècord de personal sanitari afectat per coronavirus no té res a veure amb la solidesa de les nostres estructures sanitàries i amb la seva suficiència econòmica? No tindrà res a veure amb els anys d’austeritat, on l’economia desbocada cap al negoci fàcil prioritzava abans el manteniment del dèficit que el manteniment dels drets per la via d’una fiscalitat equitativa? No trobeu una curiosa i macabra coincidència el fet que les dues comunitats amb més casos i amb més víctimes, Madrid i Catalunya, que a part de ser les més poblades estan en el grup de percentatges per habitant més alts, són les que van liderar les retallades i les privatitzacions del sector?

Ja no ens en recordem quan a Catalunya tancaven els Caps nocturns i plantes senceres d’hospitals? Ens falla la memòria quan es feien transferències de gestió al sector privat amb l’excusa de l’eficiència?

Han estat deu anys continuats de depredació del sistema sanitari com per seguir escoltant la cançoneta de què aquí som collonuts i els altres no saben què es fan. I més a Catalunya, amb un sistema diferent que proveeix el servei públic sanitari amb varietat de titularitats i amb una elevada presència d’empreses privades i d’empreses públiques de gestió privada, que permet una gestió molt més flexible però que sense control i planificació pot esdevenir perillosament laxa.

Segur que amb un sistema sanitari més ben dotat la pandèmia ens hagués agafat igualment desprevinguts, però no haguéssim patit tant. Ni pels recursos extraordinaris que s’han hagut de buscar com fos, ni pel sacrifici suplementari que han hagut de fer moltes persones treballadores del sector.

Òbviament ni tenim el millor sistema sanitari del món ni ho fem tot bé. Pregunteu-los-hi als sanitaris, quan hàgiu acabat d’aplaudir-los a les vuit, pel seu sou, per les hores que fan, pel material que tenen i pel reconeixement social de la seva feina, no ara que tothom els té per corbata sinó quan les aigües corrien plàcides.

Potser el teníem fa temps el millor sistema, abans que la dreta cavernícola a Espanya i la dreta estelada a Catalunya decidissin aprofitar la crisi econòmica del 2008 per fer pagar als de sempre el seu cost i permetre mantenir els guanys també dels de sempre. No en va, en aquests darrers anys els rics s’han fet més rics i s’ha incrementat exponencialment la desigualtat.

Ara tornarem a patir una crisi descomunal. Seria hora que recordéssim qui va pagar els plats trencats de l’anterior i amb quins governs es van prendre les decisions. A Espanya, - tot i que això és només un indicador-, ha canviat el color del govern. A Catalunya, no. Segueixen havent-hi els hereus d’aquell Artur Mas que quan es va trobar enmig de la crisi no va trobar altra solució, davant la incapacitat de resoldre res, que fer el mateix que tots els governs de dretes, però canviar el discurs. Ell va fer hegemònic el discurs de si fóssim independents nosaltres ho faríem tot bé, no com els altres que ho fan tot malament. I amb un cretinisme desbocat, massivament ens ho vam creure.

En aquest temps d’incerteses tots els consellers catalans que apareixen a la televisió el mantenen i el cultiven cada dia: nosaltres ho faríem bé, ells ho fan malament.  Mentrestant el país se’ls hi desfà a les mans per la seva inacció o la seva incompetència. Ells ens volen desconfinar i guiar el nostre futur?

Mama, por. Que no em desconfini en Torra.