Cada vegada m’agrada menys un calendari que
corre pels centres on hi ha un mestre agenollat, de braços en creu i carregat
de llibres, amb cara de patidor impenitent. I no és que no sigui descriptiu
d’una determinada realitat, és que tenir al davant dels ulls aquest concepte de
realitat durant dotze mesos s’assembla a un exercici d’iniciació al masoquisme.
I això té un perill afegit: que pot acabar inhibint les ganes de lluitar per
superar els problemes.
La cultura del lament és necessària per
cohesionar el grup davant de determinades adversitats, no ho nego. I quan
aquestes són diverses i sovintegen és absolutament lícit lamentar-se’n; a més,
segurament cal fer-ho per assegurar una bona higiene mental. Ara bé..., i
després? Què més hem de fer després de la queixa?
Si no volem que la queixa permanent acabi sent
el justificatiu moral de l’acceptació dels fets com a inevitables, cal passar
de la cultura del lament a la cultura proactiva: on és la clau per resoldre
aquest problema concret? Quina actitud possible ens permetrà avançar? Com hem
de lluitar per aconseguir solucions?
En el fons és veure el got mig ple, després
d’haver denunciat que està mig buit, i dedicar-te tant com puguis a omplir-lo
més, encara que t’esquitxis els pantalons. Si no, sempre estarà mig buit.
És clar que tothom té dret a veure el got com
li plagui i això és només una opinió.
Ara bé, des del punt de vista sindical, crec
que no podem recórrer permanentment al lament i a la queixa com a eix
vertebrador de la nostra activitat. Això seria una manera de mantenir-nos al
marge dels problemes i deixar-los sense resoldre.
Si tot anés tan malament i tot fos un desastre
gairebé nuclear, seria tan difícil fer-hi res que només podríem aixecar-nos un
bon dia, manifestar-nos cridant el nostre no amb molt de soroll, i ja podríem
anar-nos-en a casa tranquils... Fins aquí molt bé, però el problema real
seguiria damunt la taula esperant que algú volgués mullar-se per resoldre’l.
Aquí és on veig la diferència entre fer un
sindicalisme útil, que pretén resoldre els problemes i avançar encara que
signifiqui fer renúncies i adquirir compromisos, o fer un sindicalisme de
“quejío”, acompanyat d’un parell de “palmeros” i una guitarreta, que sona molt
bé i ens fa ballar “peteneras”, però que a l’hora de la veritat ens deixa al
lloc on érem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada