L'esquerra i la lluita pel no-res

Publicat a la revista Treball:  https://revistatreball.cat/esquerra-lluita-pel-no-res/ el 26/03/26

Els temps han canviat. Molt. De fet els temps «sempre» estan canviant si fem cas a aquella mirada recurrent de: «quan jo era jove això era així i ara que sóc gran és aixà». El que passa és que ara estem assistint no només a un canvi de temps sinó, a més, a un canvi d’època. Són aquells canvis històrics en què les anàlisis i les receptes sobre les quals molta gent havíem combregat, ens havien inculcat els més veterans i ens hi havíem pelat els genolls quan havia fet falta, serveixen de ben poc en un món capgirat que difícilment tornarà a ser com era.

Naturalment les poques vegades que això es produeix en un mateix segle, el desconcert és monumental i els canvis socials poden arribar a ser tectònics i no sempre per tendir a millor. Exemples d’aquest desconcert els vivim a diari a casa i a fora: xais adorant llops, ineptes interpretant savieses com oracles, assassins invocant la pau, ignorants pontificant la ignorància o adults amb cervell preadolescent amb un botó nuclear a la mà, per posar algun exemple.

Són els monstres de Gramsci i els tenim per tot arreu. I davant dels monstres, a les pel·lícules de por hem après que primer cal serenitat i després saber qui som i quants som. Serenitat per poder reflexionar i equivocar-nos menys amb allò que fem, i saber qui som per decidir amb qui i on volem anar.

En la perspectiva de saber qui som, el canvi d’època segur que no alterarà poder seguir analitzant el món com un espai on hi ha dretes i esquerres compostes per classes socials en permanent ebullició. Permeteu que em salti les ocurrències dels de dalt i els de baix, els interclassismes o les noves classes dels que res no tenen, per dir algunes variables i neologismes. No, no: hi ha una manera de veure el món que és intentar que res no canviï perquè creus que tal com està ja t’afavoreix a tu, i als altres que els bombin, i una altra manera que vol justament que el món vagi canviant per afavorir quants més col·lectius i més fraternals, millor.

I la gent que ens volem dir d’esquerres hauríem de tenir clar que ens convindria situar-nos en aquesta segona opció quan pensem què volem fer. Perquè inevitablement ho haurem de pensar. I també haurem de pensar què rectifiquem per entomar els reptes que ens planteja la immensa capa de clarobscurs on apareixen els monstres.

Si el que dic del canvi d’època és cert, -i aquesta és la meva hipòtesi-, ni podem actuar com sempre ni podem actuar com mai. M’explico: Si seguim fent el que hem fet sempre, només arribarem on ja hem arribat; per contra, si volem fer el que no hem fet mai desaprofitarem els aprenentatges de tot l’assaig i error acumulat durant anys de picar pedra.

La meva aposta seria que recuperem l’ànima de l’esquerra i li proposem un vestit nou. Recuperem la llibertat, la igualtat i la fraternitat... o la sororitat, com preferiu; recuperem l’ètica de l’acció política i el valor dels drets; recuperem la lluita per la dignitat de l’ésser; recuperem la reflexió, el diàleg i els contrapesos com a eix de la democràcia.

La qüestió està en no confondre ànima i vestit. I em temo que els darrers anys, molta gent que definiríem cap a l’esquerra ha lluitat aferrissadament per canviar el vestit a les ideologies sense mirar ni de reüll on aquestes tenien l’ànima, quina era la seva essència, perquè portaven aquest vestit i no un altre. I aleshores les transformacions s’han produït escadusserament i només en la superfície. I en aquest acte de futilitat no desitjada potser hem dedicat alguns dels nostres millors anys a lluitar pel no-res.

Que potser no coneixeu gent que sempre parla en femení com a acte suprem de feminisme però que no frega mai un plat perquè no recorda que l’objectiu és compartir? I els defensors de la identitat del seu particular col·lectiu que obliden el sentit del genèric igualtat? O les persones que inicien batalles radicals per defensar el paisatge que veuen des de la seva finestra i que encara no han entès allò de la justícia climàtica? Què em dieu dels amics d’actuar lliurement sense topalls en les petites coses, que no entenen el concepte dels límits com aprenentatge de la llibertat? Per no parlar dels aconseguidors en la política que han perdut la mirada i el valor de l’ètica... No cal seguir: fons i forma, superfície i essència.

És la vella dialèctica filosòfica entre l’ètica i l’estètica. Tenint sempre present que l’estètica per la que treballem acaba condicionant la nostra ètica, és imprescindible recuperar i mantenir la visió permanent d’una ètica sense fissures i una anàlisi serena, reflexiva i compartida per donar-li forma estètica a la política que voldríem.

I precisament aquesta anàlisi reflexiva és la que ens proposa el professor Daniel Innerarity quan diu: ...«Som més lliures quan simplement satisfem les nostres preferències o quan adoptem una actitud reflexiva cap a elles tenint en compte diversos criteris com la seva compatibilitat amb les dels altres?... La democràcia no és un sistema de satisfacció de necessitats sinó un sistema de reflexió col·lectiva sobre aquestes necessitats.»

Doncs, això. Amén.

Marc Vidal i Pou