No diguis mentides

Diu la dita que s'atrapa abans un mentider que un coix. És una dita antiga; tant, que avui dia no sabríem, per exemple, si també val per una mentidera i per una coixa, per allò de la correcció lingüística de gènere.

Tan antiga deu ser que ara ja comencem a dubtar de què sigui veritat. Fixeu-vos sinó en la quantitat de mentides que es diuen que acaben modificant la mateixa realitat.

En això han exercit un art depurat determinades gentusses que, per perpetrar les seves fellonies des del poder polític, i poder-s'hi mantenir “in secula seculorum”, no han dubtar en repicar mil vegades la mateixa mentida fins que tots hem creat una realitat virtual al seu voltant i, si ens descuidem, perseguim a pals els qui gosen dir el contrari.

El poder de convicció ha de ser gran; no t'has de quedar vermell mentre parles, ni t'ha de tremolar la veu, ni se t'ha d'escapar un somriure sorneguer; has de ser capaç d'afirmar amb contundència que allò que tothom està veient no ho veu ningú i, a més, millor si tens padrins per si de cas algú ha de confirmar que la teva paraula va a missa. Amb el do de la paraula ben administrat n'acostumes a tenir prou, però si, a més, escampes unes imatges extretes d'on et sembli encara que no tinguin res a veure amb el que dius, faràs canari sense dubtar-ho.

Aquest art de filibuster segueix donant rendiments incalculables. Poso per exemple la manifestació en contra de la LOE que es va fer a Madrid. No en van dir ni una, de veritat. Tothom es carregava una llei sense haver-se-la llegit i tothom se la carregava per un piló de coses que enlloc s'han escrit, quan hi hauria altres motius per demanar una llei millor, vistos des de la perspectiva contrària als manifestants d'aquell dia. Però, en canvi, moltes persones surten al carrer, enganyades o enganyant, que de tot hi devia haver, i l'endemà se'ls rep a la Moncloa. Genial. Doncs, ja sabem la conclusió: menteix, que alguna cosa queda.

El pitjor de tot és que aquesta fal·lera de l'art del bon mentir està creant escola en les menuderies de les nostres vides. Posem un altre exemple: fa quatre dies signem un acord important amb el departament d'educació i tothom diu coses de l'acord que aquest no diu; quan preguntes on ho han llegit, resulta que no ho han llegit, però que donen per segur que serà així. O que ho han llegit, però tan de pressa que han fet allò d'”autocompletar” que tanta ràbia et fa quan escrius a l'ordinador perquè mai t'acaba de completar el que vols. O també que algú de confiança els ho ha explicat... segurament aquest algú deu haver mentit perquè quan busques el paràgraf no el trobes mai.

Mireu, arriba un punt que, com que el do de la paraula parlada és potent i la mateixa paraula és etèria, caldrà refiar-se de la lectura de la paraula escrita sobre paper, que no ho és tant. I si ve algú a la vostra escola o al vostre lloc de treball a explicar-vos de què va tot, -encara que sigui jo mateix- feu-li cas només si la lectura atenta dels compromisos, de les normes, de les lleis o dels manifestos diversos de les nostres vides, confirmen les seves paraules. Serà l'única manera d'atrapar els mentiders, o les mentideres, al mateix temps que els coixos... abans no, segurament, perquè tot requereix el seu temps.

Que ningú llenci la tovallola!

Cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s’ha complert, i els anys passen de pressa.

Miquel Martí i Pol

Molts de nosaltres, quan vam començar, ho esperàvem tot de l’educació.

També hem vist la brillantor als ulls de molts joves que comencen, i ho volen tot.

De fet, no fa pas tant de temps que ens comentàvem els uns als altres que crèiem en la nostra feina perquè ens semblava que podíem canviar el món..., o un tros de món. Si més no, sabíem que teníem entre les mans una eina de transformació sense límits, amb molt de camí per recórrer.

Però fa una llarga temporada que s’ha girat un mal vent i sempre ens ve de cara: que si falten diners, que si les famílies no se n’ocupen prou, que socialment som cada vegada menys considerats, que el jovent i la mainada no hi posa tot el que hi ha de posar, que hem de fer més feines que una navalla suïssa, que les polítiques educatives són més electorals que no pas sensates...

I si mires cara a cara a molta gent del ram, hi llegiràs a la mirada un desencís profund.

Arribats a aquest punt caldrà dir, però, que no ens ha de venir de nou cap tramuntanada. Que sempre hem tingut al davant un munt d’obstacles i que hem hagut de gratar de valent per tenir el que tenim.

On som, doncs, que no acabem de trobar l’empenta dels joves i la saviesa dels vells?

Potser se’ns acumulen massa incerteses que ningú no sap respondre.

És ben cert que cada dia tenim més solcs a la pell i més enteniment a l’esquena. Que molta gent que abans deia que hi seria, ha marxat a un altre costat o mira cap a la dreta sense dissimular. Que molt del que hi havia per fer, encara està per fer. Que moltes esperances segueixen sent esperances.

Però hi ha tant de camí recorregut! Hi ha tant de treball acumulat i tanta feina feta, que el desànim seria la pitjor traïció, encara que sovint fos plenament justificat.

Avui, tant com ahir i com abans d’ahir, ni més ni menys, amb totes les dificultats afegides que arrossega la nostra feina, amb totes les incomprensions i els pals a les rodes dels dies que corren, ens cal aixecar el cap i alçar la veu sense esperar prodigis incerts, però sense llençar la tovallola.

Ens ho devem. Els hi devem als que comencen i als que han plegat.

Hem de trobar el moment i la forma de poder-los dir, de poder-nos dir,  que encara ho esperem tot, que encara ho volem tot, que encara creiem en la nostra feina.

Ens han fet mestres?

Ja era hora que algú pensés de fer una campanya institucional que parli bé de la nostra feina, vaig pensar. Benvinguda sigui. Potser així no ens retrauran constantment les vacances que fem, les dificultats per tenir la mainada quan les escoles no estan obertes, el fet de què no ensenyem prou a les criatures tot allò que des de casa o des del carrer no se’ls ha pogut ensenyar i moltes coses més del que caldria. Em vaig imaginar com un gran anunci d’Ariel on la mestressa de casa s’acaba quedant el sabó que hi ha i no el que li agradaria perquè el que té ja és molt bo.

Però no. En alguna cosa es devien equivocar... o era jo que m’equivocava.

Perquè, és clar, si el que es volia fer era una operació bucòlica a l’entorn del concepte metafísic de la nostra professió, haguessin hagut de buscar un títol com ara “L’educació que tenim”, “L’art de l’educació nostrada”, o coses així. Però no, deia ben clar “Els mestres”, o bé, “ens fan mestres”.

O sigui, parlava de les persones. Persones que ens dediquem a aquesta tasca com una professió... i que segurament hi posarem devoció, però que, sobretot, és la nostra professió. I, per tant, a més de parlar d’allò que fem i de com ho fem, calia parlar de les dificultats i les facilitats per desenvolupar la tasca, per les condicions en les quals treballem, per les abnegacions diverses que ha suposat arribar a aquestes condicions que ara tenim.

I, de fet, se n’ha parlat d’aquestes coses. Ara bé, no hi ha hagut ni una sola veu sindical... ni una. Cap. Zero.

Segur que no cal recordar a qui ha tingut aquesta lloable iniciativa que els sindicats de l’ensenyament hem estat un motor del desenvolupament d’aquesta professió des de la vocació quasi carmelitana de fa uns anys, al repte de futur que és avui dia. No caldria recordar-li tampoc, que si no fos per l’empenta sindical no haguéssim avançat administrativament des del papanatisme franquista a una regulació laboral normalitzada, ni de l’actuació intuïtiva i voluntariosa, al treball rigorós i metòdic. Res d’això no ho hem fet sols, naturalment; hi ha hagut molts altres moviments, però els sindicats hi hem jugat un paper transcendent.

Segurament sí que es deu recordar, però, que els sindicats som un corcó sempre molest que tot el dia discuteix perquè demana més; i potser això esguerraria el gran anunci.

Doncs, miri, gràcies per la intenció, però no hauria de ser així. No hauria de ser que a la primera entrevista de la setmana surti la senyora consellera i ens etzibi que regalarà als mestres un any sabàtic, per exemple, quan aquest era un tema que estava en ple procés de negociació amb els sindicats, perquè d’això se’n diu menyspreu o ho sembla. Ni hauria de ser que constantment surtin temes relacionats amb les condicions laborals en diverses discussions i ningú amb coneixement directe de la situació actual global, no la particular, pugui dir quina és aquesta situació.

En fi, ja ho veieu, no som ningú. Però si l’any que ve ens tornen a obsequiar amb la nostra setmana, voldria que també em fessin mestre. M’agradaria ser-hi i dir “hola, som aquí; ens dediquem a treballar perquè el col·lectiu de persones que ha d’ensenyar els vostres fills i filles, ho pugui fer en unes condicions més dignes i de millor qualitat, perquè això ens anirà millor a nosaltres però, sobretot, també a vosaltres”. I ja està.

De la moralitat, els límits i la feblesa

Diuen que l’adversitat ens fa forts i la complaença ens afebleix. Si aquesta màxima és certa, em temo que caminem cap a una societat feta de febles i pusil·lànimes. Com sinó hem d’interpretar aquests signes col·lectius de veneració de l’oci? Com, aquest amansiment de voluntats davant d’una pantalla?

No haurem perdut el nord i estarem oblidant que en tot col·lectiu humà hi ha límits i normes, hi ha allò que és bo per aquest col·lectiu i allò que és dolent? I no ens estarem oblidant que d’això cal fer-ne un aprenentatge ni que sigui per poder-ho transgredir?

És clar que quan dic aprenentatge no vull dir només tenir-ne el coneixement, fer-ne una explicació... vull dir saber respectar els límits, vull dir forçar el compliment de la norma encara que això ens suposi la dificultat de superar una adversitat.

Fixeu-vos que fem justament el contrari: ens omplim de límits per a cada cosa i n’escrivim un grapat de normes que després no som capaços de complir mai, ni de fer-les complir. No, no... millor ben poques obligacions, però cada una portada fins al final.

Em venen al cap dues imatges que em serveixen d’exemple: la primera és la d’una mare d’un nen de quatre anys amb qui tenia una entrevista com a mestre i li demanava que mirés de controlar a casa seva tota una sèrie de trapelleries a les quals estava habituat: quan em va contestar “no..., si jo ja li dic sempre, però no em fa cas”, em vaig fondre perquè vaig pensar que si als quatre anys no era capaç d’obligar-lo, als catorze el seu fill seria un perill públic.

L’altre era la d’un mestre d’una escola propera un dia que vam sortir junts d’excursió, la seva classe i la meva; mentre els seus pupils omplien el carrer de pellofes de pipa i de plàstics de berenar, ell va girar ostensiblement al cap en direcció a Arbeca per no haver-los de dir res. Què farà, vaig pensar jo, quan tingui un conflicte a classe... girarà el cap mentre se’l cruspeixen viu?

Crec que no hem de tenir cap por de dir les coses pel seu nom: qualsevol grup social té una moral, uns valors bons i uns de dolents, i aquest grup ha de procurar ensenyar quin és cada un encara que en alguns moments aquest acte tingui un caire de domesticació.

D’això jo en diria justament moralitat.

I és que l’educació sempre té un punt de domesticació perquè, en el fons, la societat és una cotilla que ens posem en néixer i, o bé ens l’estrenyem, o en vivim al marge.

Penso que potser picant els dits al nostre fill a l’edat de gatejar quan els posa en un endoll, li estarem salvant la vida. Potser suportant-li l’esbroncada que segueix a un “no” davant la botiga de llaminadures, l’estarem salvant d’una obesitat compulsiva. Potser obligant a callar i seure bé al perdonavides espavilat el primer dia de classe, estarem salvant tot el curs... Potser marcant els límits i les normes que pertoquen en cada situació, estarem ensenyant a ser lliures.

I és que qui no coneix els límits no pot conèixer el sentit de la llibertat.

Embolica, que fa fort

Us heu parat a pensar mai en la quantitat d’hores que hem dedicat d’uns anys ençà a reflexionar sobre com hauria de ser l’educació al nostre país? I parlo en sentit ampli, perquè des dels anys vuitanta no hem parat de fabricar lleis educatives, totes elles parcialment en vigor, i cada una amb la seva ració de debat i de reflexió.

De vegades em pregunto, innocentment, on deu ser la gent que educa si hi ha tanta gent que es dedica a pensar de quina manera hem d’educar. Sobretot quan constato que tant de pensament no s’acaba notant en els fets quotidians ni en les realitats concretes.

És evident que m’equivoco en algun punt que desconec perquè jo estic convençut que hi ha d’haver reflexió en el fet educatiu. N’hi ha d’haver, i molta. I, a més, l’hauríem de fer col·lectiva i freqüent.

Després m’adono que el problema real és que la reflexió d’uns no té res a veure amb l’actuació d’altres. El problema existeix quan, després d’una reflexió com déu mana, no s’aplica una actuació com cal. El problema apareix quan reflexionem una i altra vegada sobre temes recurrents, sense executar cap mesura que ens faci avançar.

Vull dir, doncs, que en tots els actes de la vida ha d’haver-hi un primer moment de reflexió seguit d’un altre d’acció. Un ha de portar a l’altre perquè tots dos tinguin raó de ser.

Com deia, tenim ara mateix un farciment de lleis en vigor a tots els nivells educatius, tant de la primera època socialista, com de l’època popular, com, a Catalunya, de l’època convergent, on s’entrecreuen articles derogats i actualitzats, i que fan les delícies dels advocats amb ganes de llegir paper.

Per fer aquestes lleis, vam pensar, vam reflexionar i debatre... de vegades poc, de vegades molt, però es va fer. I vam arribar a conclusions, algunes millors que d’altres, però poques, molt poques, portades a terme fins al final. O per falta de diners, o per falta de voluntat, o per incompetència manifesta..., és igual: hi ha un piló de reflexions ben pensades que s’han quedat a mig fer.

I ara resulta que ens hi hem hagut de tornar a posar perquè el llegat legislatiu que ens han deixat fa un tuf de carrincló que canta de lluny. I per això hem engegat debats, acords socials, pactes nacionals, fòrums educatius..., i tota la gent que pensa del país s’ha posat a pensar altra vegada.

Benvingut sigui tot això si acabem traient una o dues lleis rodones que posin ordre a l’embolic.

Mentrestant, però, haurem de dir en veu alta que cada dia hi ha gent que està al davant d’una classe, amb mainada o amb jovent, a qui li agradaria pensar però no en té el temps suficient perquè se li acumulen els problemes i espera veure com es passa a l’acció.

Discutim, doncs, que es bo per a la salut mental, i que es legisli de nou. Però, sobretot, que s’actuï fins al final sobre allò que quedi escrit.

I en acabar, tanquem caixa per una temporada, que les lleis reposin, i que ens deixin treballar.

Ni mengen, ni deixen menjar

Sempre tant eixerits, es mouen en tots els terrenys. Tenen opinions formades, no sempre fonamentades, i el seu crit de batalla és “o tot, o res”. La paraula fàcil, el discurs encès, posen damunt la taula el que cadascú de nosaltres voldria sentir encara que sovint això vulgui dir defensar el blanc i el negre alhora. No tenen miraments si quan s’han acostat posicions cal tornar-se’n a allunyar. L’important és no pactar perquè els pactes són pels dèbils. L’important és estirar la corda, sense mesurar-ne ni el gruix ni la resistència.

Ells no mengen, per això sempre tenen gana. Ells no freguen els plats, per això mai no en trenquen. I pobres de vosaltres si sou dels que mengeu poc, però sovint, i després, pacientment, deixeu els plats, un a un, brillants com una patena. Pobres, si acosteu posicions i arribeu a acords amb els innombrables, els habitants de la zona fosca, perquè sereu objecte de riota i vilipendi i sereu acusats de traïdors a la causa.

Això sí, que jo ho he vist: quan la taula està ben parada són els primers que, -d’amagat, per no perdre la puresa-, s’emporten el primer tall, el que tothom troba a faltar.

Segur que algun en coneixeu... poseu-li vosaltres el nom.

Em falta un mes de vacances

Que quedi clar que m’agrada la meva feina. Que consti, però, que no la faria sense les vacances que tinc, justament per això, perquè m’agrada i vull fer-la bé. Si hi ha cap valent que vol provar de treballar tots els dies de l’any amb la mainada, ara que torna el curs i es repeteix el tòpic de les vacances dels mestres, doncs, apa, que ho provi i després vingui a explicar-m’ho. Encara que li recordo que el tòpic de tota la vida diu que la feina ideal és el treball de capellà, les vacances de mestre i el sou de ministre; combinació impossible, d’altra banda.

I com que m’agrada provocar, si alguna cosa li trobo a faltar a aquesta feina és un altre mes d’això que molta gent en diu vacances, però que no ho són. Perquè suposo que algú es deu haver plantejat que un no entra a la classe amb les mans a la butxaca i diu: A veure..., avui podríem fer la pàgina trenta-set. Potser això era abans, potser algú encara ho fa, però la gent que jo conec prepara a consciència cada hora de classe que fa, i això necessita un temps; la gent que jo conec organitza l’escola, planifica el què, el com i el quan ensenyar a la seva escola, i això necessita un temps; la gent que jo conec es forma i posa al dia els seus coneixements, i això necessita un temps,... molt més temps del que alguna gent es pensa, temps que també deu ser feina, no? I si algú no ho fa, reclamem-li, si us plau, que la nostra feina tracta amb un material molt sensible i s’ha de fer a consciència.

Oi que a ningú no se li acudiria pensar que els assaigs d’un actor per preparar una obra no són la seva feina? Potser per una hora de representació n’ha hagut d’assajar vint o trenta i ningú no li retreu. Nosaltres passem amb moltes menys hores d’assaig i en disposem de molt poques. Per això dic que ens en calen més. I que ningú no s’ho prengui malament, si us plau, però cada treball té les seves característiques i les seves necessitats i jo no m’he posat mai amb com distribueix el seu temps el fuster que em fa les portes, encara que les trobi cares, i acato les hores que em factura el mecànic tot i que algunes deuen estar destinades a pensar com adobar els mals de panxa del ferro que li porto.

I és que potser hi ha un malentès que vull aclarir: la meva feina no consisteix a tenir i guardar la mainada ni mai no ha sigut així; aquesta és la feina dels pares i de les mares encarregada per déu nostre senyor des del moment que va dir que tindríem els fills amb dolor i tot allò... sí, home, ho diu la bíblia, això. La meva feina consisteix en potenciar aquell espai de desenvolupament dels infants i el jovent que se situa entre allò que serien capaços d’aprendre sols i el que faran si algú els indica camins. I aquí s’acaba. La resta li toca a un altre.

Per això, en aquesta època de l’any que es tornen a sentir les veus de pares i mares desesperats amb raó, intentant col·locar els fills perquè estan de vacances i ells treballen, cal demanar-los que no culpin els mestres d’aquesta situació. La culpa és de la mena de treball que ens ha tocat de viure, que no respecta ni concedeix l’espai i el temps perquè els pares puguin fer de pares, les mares puguin fer de mares i els fills, de fills i no només d’alumnes. I això entre tots ho hem d’adobar començant per ser-ne conscients.

Per això també, quan una nova consellera torna a parlar una altra vegada de la jornada i del calendari escolar, li haurem de recordar que no vulgui carregar-ho sobre les esquenes dels mestres, però tampoc les de les alumnes ni les dels pares i les mares. Que en això hi ha molt més en joc del que sembla i molts més factors implicats del que s’aparenta, començant per fer més racionals les jornades laborals de les persones que treballen i tenen mainada en edat escolar.

O coneixeu alguna cosa millor que passar hores amb els vostres fills i sentir en la vostra pell cada mil·límetre de la seva creixença?