Em falta un mes de vacances

Que quedi clar que m’agrada la meva feina. Que consti, però, que no la faria sense les vacances que tinc, justament per això, perquè m’agrada i vull fer-la bé. Si hi ha cap valent que vol provar de treballar tots els dies de l’any amb la mainada, ara que torna el curs i es repeteix el tòpic de les vacances dels mestres, doncs, apa, que ho provi i després vingui a explicar-m’ho. Encara que li recordo que el tòpic de tota la vida diu que la feina ideal és el treball de capellà, les vacances de mestre i el sou de ministre; combinació impossible, d’altra banda.

I com que m’agrada provocar, si alguna cosa li trobo a faltar a aquesta feina és un altre mes d’això que molta gent en diu vacances, però que no ho són. Perquè suposo que algú es deu haver plantejat que un no entra a la classe amb les mans a la butxaca i diu: A veure..., avui podríem fer la pàgina trenta-set. Potser això era abans, potser algú encara ho fa, però la gent que jo conec prepara a consciència cada hora de classe que fa, i això necessita un temps; la gent que jo conec organitza l’escola, planifica el què, el com i el quan ensenyar a la seva escola, i això necessita un temps; la gent que jo conec es forma i posa al dia els seus coneixements, i això necessita un temps,... molt més temps del que alguna gent es pensa, temps que també deu ser feina, no? I si algú no ho fa, reclamem-li, si us plau, que la nostra feina tracta amb un material molt sensible i s’ha de fer a consciència.

Oi que a ningú no se li acudiria pensar que els assaigs d’un actor per preparar una obra no són la seva feina? Potser per una hora de representació n’ha hagut d’assajar vint o trenta i ningú no li retreu. Nosaltres passem amb moltes menys hores d’assaig i en disposem de molt poques. Per això dic que ens en calen més. I que ningú no s’ho prengui malament, si us plau, però cada treball té les seves característiques i les seves necessitats i jo no m’he posat mai amb com distribueix el seu temps el fuster que em fa les portes, encara que les trobi cares, i acato les hores que em factura el mecànic tot i que algunes deuen estar destinades a pensar com adobar els mals de panxa del ferro que li porto.

I és que potser hi ha un malentès que vull aclarir: la meva feina no consisteix a tenir i guardar la mainada ni mai no ha sigut així; aquesta és la feina dels pares i de les mares encarregada per déu nostre senyor des del moment que va dir que tindríem els fills amb dolor i tot allò... sí, home, ho diu la bíblia, això. La meva feina consisteix en potenciar aquell espai de desenvolupament dels infants i el jovent que se situa entre allò que serien capaços d’aprendre sols i el que faran si algú els indica camins. I aquí s’acaba. La resta li toca a un altre.

Per això, en aquesta època de l’any que es tornen a sentir les veus de pares i mares desesperats amb raó, intentant col·locar els fills perquè estan de vacances i ells treballen, cal demanar-los que no culpin els mestres d’aquesta situació. La culpa és de la mena de treball que ens ha tocat de viure, que no respecta ni concedeix l’espai i el temps perquè els pares puguin fer de pares, les mares puguin fer de mares i els fills, de fills i no només d’alumnes. I això entre tots ho hem d’adobar començant per ser-ne conscients.

Per això també, quan una nova consellera torna a parlar una altra vegada de la jornada i del calendari escolar, li haurem de recordar que no vulgui carregar-ho sobre les esquenes dels mestres, però tampoc les de les alumnes ni les dels pares i les mares. Que en això hi ha molt més en joc del que sembla i molts més factors implicats del que s’aparenta, començant per fer més racionals les jornades laborals de les persones que treballen i tenen mainada en edat escolar.

O coneixeu alguna cosa millor que passar hores amb els vostres fills i sentir en la vostra pell cada mil·límetre de la seva creixença?