Diuen que l’adversitat ens fa forts i la
complaença ens afebleix. Si aquesta màxima és certa, em temo que caminem cap a
una societat feta de febles i pusil·lànimes. Com sinó hem d’interpretar aquests
signes col·lectius de veneració de l’oci? Com, aquest amansiment de voluntats
davant d’una pantalla?
No haurem perdut el nord i estarem oblidant
que en tot col·lectiu humà hi ha límits i normes, hi ha allò que és bo per
aquest col·lectiu i allò que és dolent? I no ens estarem oblidant que d’això
cal fer-ne un aprenentatge ni que sigui per poder-ho transgredir?
És clar que quan dic aprenentatge no vull dir
només tenir-ne el coneixement, fer-ne una explicació... vull dir saber
respectar els límits, vull dir forçar el compliment de la norma encara que això
ens suposi la dificultat de superar una adversitat.
Fixeu-vos que fem justament el contrari: ens
omplim de límits per a cada cosa i n’escrivim un grapat de normes que després
no som capaços de complir mai, ni de fer-les complir. No, no... millor ben
poques obligacions, però cada una portada fins al final.
Em venen al cap dues imatges que em serveixen
d’exemple: la primera és la d’una mare d’un nen de quatre anys amb qui tenia
una entrevista com a mestre i li demanava que mirés de controlar a casa seva
tota una sèrie de trapelleries a les quals estava habituat: quan em va
contestar “no..., si jo ja li dic sempre, però no em fa cas”, em vaig fondre
perquè vaig pensar que si als quatre anys no era capaç d’obligar-lo, als catorze
el seu fill seria un perill públic.
L’altre era la d’un mestre d’una escola
propera un dia que vam sortir junts d’excursió, la seva classe i la meva;
mentre els seus pupils omplien el carrer de pellofes de pipa i de plàstics de
berenar, ell va girar ostensiblement al cap en direcció a Arbeca per no
haver-los de dir res. Què farà, vaig pensar jo, quan tingui un conflicte a
classe... girarà el cap mentre se’l cruspeixen viu?
Crec que no hem de tenir cap por de dir les
coses pel seu nom: qualsevol grup social té una moral, uns valors bons i uns de
dolents, i aquest grup ha de procurar ensenyar quin és cada un encara que en
alguns moments aquest acte tingui un caire de domesticació.
D’això jo en diria justament moralitat.
I és que l’educació sempre té un punt de
domesticació perquè, en el fons, la societat és una cotilla que ens posem en
néixer i, o bé ens l’estrenyem, o en vivim al marge.
Penso que potser picant els dits al nostre
fill a l’edat de gatejar quan els posa en un endoll, li estarem salvant la vida.
Potser suportant-li l’esbroncada que segueix a un “no” davant la botiga de
llaminadures, l’estarem salvant d’una obesitat compulsiva. Potser obligant a
callar i seure bé al perdonavides espavilat el primer dia de classe, estarem
salvant tot el curs... Potser marcant els límits i les normes que pertoquen en
cada situació, estarem ensenyant a ser lliures.
I és que qui no coneix els límits no pot
conèixer el sentit de la llibertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada