Ens han fet mestres?

Ja era hora que algú pensés de fer una campanya institucional que parli bé de la nostra feina, vaig pensar. Benvinguda sigui. Potser així no ens retrauran constantment les vacances que fem, les dificultats per tenir la mainada quan les escoles no estan obertes, el fet de què no ensenyem prou a les criatures tot allò que des de casa o des del carrer no se’ls ha pogut ensenyar i moltes coses més del que caldria. Em vaig imaginar com un gran anunci d’Ariel on la mestressa de casa s’acaba quedant el sabó que hi ha i no el que li agradaria perquè el que té ja és molt bo.

Però no. En alguna cosa es devien equivocar... o era jo que m’equivocava.

Perquè, és clar, si el que es volia fer era una operació bucòlica a l’entorn del concepte metafísic de la nostra professió, haguessin hagut de buscar un títol com ara “L’educació que tenim”, “L’art de l’educació nostrada”, o coses així. Però no, deia ben clar “Els mestres”, o bé, “ens fan mestres”.

O sigui, parlava de les persones. Persones que ens dediquem a aquesta tasca com una professió... i que segurament hi posarem devoció, però que, sobretot, és la nostra professió. I, per tant, a més de parlar d’allò que fem i de com ho fem, calia parlar de les dificultats i les facilitats per desenvolupar la tasca, per les condicions en les quals treballem, per les abnegacions diverses que ha suposat arribar a aquestes condicions que ara tenim.

I, de fet, se n’ha parlat d’aquestes coses. Ara bé, no hi ha hagut ni una sola veu sindical... ni una. Cap. Zero.

Segur que no cal recordar a qui ha tingut aquesta lloable iniciativa que els sindicats de l’ensenyament hem estat un motor del desenvolupament d’aquesta professió des de la vocació quasi carmelitana de fa uns anys, al repte de futur que és avui dia. No caldria recordar-li tampoc, que si no fos per l’empenta sindical no haguéssim avançat administrativament des del papanatisme franquista a una regulació laboral normalitzada, ni de l’actuació intuïtiva i voluntariosa, al treball rigorós i metòdic. Res d’això no ho hem fet sols, naturalment; hi ha hagut molts altres moviments, però els sindicats hi hem jugat un paper transcendent.

Segurament sí que es deu recordar, però, que els sindicats som un corcó sempre molest que tot el dia discuteix perquè demana més; i potser això esguerraria el gran anunci.

Doncs, miri, gràcies per la intenció, però no hauria de ser així. No hauria de ser que a la primera entrevista de la setmana surti la senyora consellera i ens etzibi que regalarà als mestres un any sabàtic, per exemple, quan aquest era un tema que estava en ple procés de negociació amb els sindicats, perquè d’això se’n diu menyspreu o ho sembla. Ni hauria de ser que constantment surtin temes relacionats amb les condicions laborals en diverses discussions i ningú amb coneixement directe de la situació actual global, no la particular, pugui dir quina és aquesta situació.

En fi, ja ho veieu, no som ningú. Però si l’any que ve ens tornen a obsequiar amb la nostra setmana, voldria que també em fessin mestre. M’agradaria ser-hi i dir “hola, som aquí; ens dediquem a treballar perquè el col·lectiu de persones que ha d’ensenyar els vostres fills i filles, ho pugui fer en unes condicions més dignes i de millor qualitat, perquè això ens anirà millor a nosaltres però, sobretot, també a vosaltres”. I ja està.