Sempre tant eixerits, es mouen en tots els
terrenys. Tenen opinions formades, no sempre fonamentades, i el seu crit de
batalla és “o tot, o res”. La paraula fàcil, el discurs encès, posen damunt la
taula el que cadascú de nosaltres voldria sentir encara que sovint això vulgui
dir defensar el blanc i el negre alhora. No tenen miraments si quan s’han
acostat posicions cal tornar-se’n a allunyar. L’important és no pactar perquè
els pactes són pels dèbils. L’important és estirar la corda, sense mesurar-ne
ni el gruix ni la resistència.
Ells no mengen, per això sempre tenen gana.
Ells no freguen els plats, per això mai no en trenquen. I pobres de vosaltres
si sou dels que mengeu poc, però sovint, i després, pacientment, deixeu els plats,
un a un, brillants com una patena. Pobres, si acosteu posicions i arribeu a
acords amb els innombrables, els habitants de la zona fosca, perquè sereu
objecte de riota i vilipendi i sereu acusats de traïdors a la causa.
Això sí, que jo ho he vist: quan la taula està
ben parada són els primers que, -d’amagat, per no perdre la puresa-, s’emporten
el primer tall, el que tothom troba a faltar.
Segur que algun en coneixeu... poseu-li
vosaltres el nom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada