Diu la dita que
s'atrapa abans un mentider que un coix. És una dita antiga; tant, que avui dia
no sabríem, per exemple, si també val per una mentidera i per una coixa, per
allò de la correcció lingüística de gènere.
Tan antiga deu ser que
ara ja comencem a dubtar de què sigui veritat. Fixeu-vos sinó en la quantitat
de mentides que es diuen que acaben modificant la mateixa realitat.
En això han exercit
un art depurat determinades gentusses que, per perpetrar les seves fellonies
des del poder polític, i poder-s'hi mantenir “in secula seculorum”, no han
dubtar en repicar mil vegades la mateixa mentida fins que tots hem creat una
realitat virtual al seu voltant i, si ens descuidem, perseguim a pals els qui
gosen dir el contrari.
El poder de convicció
ha de ser gran; no t'has de quedar vermell mentre parles, ni t'ha de tremolar
la veu, ni se t'ha d'escapar un somriure sorneguer; has de ser capaç d'afirmar
amb contundència que allò que tothom està veient no ho veu ningú i, a més,
millor si tens padrins per si de cas algú ha de confirmar que la teva paraula
va a missa. Amb el do de la paraula ben administrat n'acostumes a tenir prou,
però si, a més, escampes unes imatges extretes d'on et sembli encara que no
tinguin res a veure amb el que dius, faràs canari sense dubtar-ho.
Aquest art de
filibuster segueix donant rendiments incalculables. Poso per exemple la
manifestació en contra de la LOE
que es va fer a Madrid. No en van dir ni una, de veritat. Tothom es carregava
una llei sense haver-se-la llegit i tothom se la carregava per un piló de coses
que enlloc s'han escrit, quan hi hauria altres motius per demanar una llei
millor, vistos des de la perspectiva contrària als manifestants d'aquell dia.
Però, en canvi, moltes persones surten al carrer, enganyades o enganyant, que
de tot hi devia haver, i l'endemà se'ls rep a la Moncloa. Genial.
Doncs, ja sabem la conclusió: menteix, que alguna cosa queda.
El pitjor de tot és que aquesta fal·lera de
l'art del bon mentir està creant escola en les menuderies de les nostres vides.
Posem un altre exemple: fa quatre dies signem un acord important amb el
departament d'educació i tothom diu coses de l'acord que aquest no diu; quan
preguntes on ho han llegit, resulta que no ho han llegit, però que donen per
segur que serà així. O que ho han llegit, però tan de pressa que han fet allò
d'”autocompletar” que tanta ràbia et fa quan escrius a l'ordinador perquè mai
t'acaba de completar el que vols. O també que algú de confiança els ho ha
explicat... segurament aquest algú deu haver mentit perquè quan busques el
paràgraf no el trobes mai.
Mireu, arriba un
punt que, com que el do de la paraula parlada és potent i la mateixa paraula és
etèria, caldrà refiar-se de la lectura de la paraula escrita sobre paper, que
no ho és tant. I si ve algú a la vostra escola o al vostre lloc de treball a
explicar-vos de què va tot, -encara que sigui jo mateix- feu-li cas només si la
lectura atenta dels compromisos, de les normes, de les lleis o dels manifestos
diversos de les nostres vides, confirmen les seves paraules. Serà l'única
manera d'atrapar els mentiders, o les mentideres, al mateix temps que els
coixos... abans no, segurament, perquè tot requereix el seu temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada