Embolica, que fa fort

Us heu parat a pensar mai en la quantitat d’hores que hem dedicat d’uns anys ençà a reflexionar sobre com hauria de ser l’educació al nostre país? I parlo en sentit ampli, perquè des dels anys vuitanta no hem parat de fabricar lleis educatives, totes elles parcialment en vigor, i cada una amb la seva ració de debat i de reflexió.

De vegades em pregunto, innocentment, on deu ser la gent que educa si hi ha tanta gent que es dedica a pensar de quina manera hem d’educar. Sobretot quan constato que tant de pensament no s’acaba notant en els fets quotidians ni en les realitats concretes.

És evident que m’equivoco en algun punt que desconec perquè jo estic convençut que hi ha d’haver reflexió en el fet educatiu. N’hi ha d’haver, i molta. I, a més, l’hauríem de fer col·lectiva i freqüent.

Després m’adono que el problema real és que la reflexió d’uns no té res a veure amb l’actuació d’altres. El problema existeix quan, després d’una reflexió com déu mana, no s’aplica una actuació com cal. El problema apareix quan reflexionem una i altra vegada sobre temes recurrents, sense executar cap mesura que ens faci avançar.

Vull dir, doncs, que en tots els actes de la vida ha d’haver-hi un primer moment de reflexió seguit d’un altre d’acció. Un ha de portar a l’altre perquè tots dos tinguin raó de ser.

Com deia, tenim ara mateix un farciment de lleis en vigor a tots els nivells educatius, tant de la primera època socialista, com de l’època popular, com, a Catalunya, de l’època convergent, on s’entrecreuen articles derogats i actualitzats, i que fan les delícies dels advocats amb ganes de llegir paper.

Per fer aquestes lleis, vam pensar, vam reflexionar i debatre... de vegades poc, de vegades molt, però es va fer. I vam arribar a conclusions, algunes millors que d’altres, però poques, molt poques, portades a terme fins al final. O per falta de diners, o per falta de voluntat, o per incompetència manifesta..., és igual: hi ha un piló de reflexions ben pensades que s’han quedat a mig fer.

I ara resulta que ens hi hem hagut de tornar a posar perquè el llegat legislatiu que ens han deixat fa un tuf de carrincló que canta de lluny. I per això hem engegat debats, acords socials, pactes nacionals, fòrums educatius..., i tota la gent que pensa del país s’ha posat a pensar altra vegada.

Benvingut sigui tot això si acabem traient una o dues lleis rodones que posin ordre a l’embolic.

Mentrestant, però, haurem de dir en veu alta que cada dia hi ha gent que està al davant d’una classe, amb mainada o amb jovent, a qui li agradaria pensar però no en té el temps suficient perquè se li acumulen els problemes i espera veure com es passa a l’acció.

Discutim, doncs, que es bo per a la salut mental, i que es legisli de nou. Però, sobretot, que s’actuï fins al final sobre allò que quedi escrit.

I en acabar, tanquem caixa per una temporada, que les lleis reposin, i que ens deixin treballar.