De la moralitat, els límits i la feblesa

Diuen que l’adversitat ens fa forts i la complaença ens afebleix. Si aquesta màxima és certa, em temo que caminem cap a una societat feta de febles i pusil·lànimes. Com sinó hem d’interpretar aquests signes col·lectius de veneració de l’oci? Com, aquest amansiment de voluntats davant d’una pantalla?

No haurem perdut el nord i estarem oblidant que en tot col·lectiu humà hi ha límits i normes, hi ha allò que és bo per aquest col·lectiu i allò que és dolent? I no ens estarem oblidant que d’això cal fer-ne un aprenentatge ni que sigui per poder-ho transgredir?

És clar que quan dic aprenentatge no vull dir només tenir-ne el coneixement, fer-ne una explicació... vull dir saber respectar els límits, vull dir forçar el compliment de la norma encara que això ens suposi la dificultat de superar una adversitat.

Fixeu-vos que fem justament el contrari: ens omplim de límits per a cada cosa i n’escrivim un grapat de normes que després no som capaços de complir mai, ni de fer-les complir. No, no... millor ben poques obligacions, però cada una portada fins al final.

Em venen al cap dues imatges que em serveixen d’exemple: la primera és la d’una mare d’un nen de quatre anys amb qui tenia una entrevista com a mestre i li demanava que mirés de controlar a casa seva tota una sèrie de trapelleries a les quals estava habituat: quan em va contestar “no..., si jo ja li dic sempre, però no em fa cas”, em vaig fondre perquè vaig pensar que si als quatre anys no era capaç d’obligar-lo, als catorze el seu fill seria un perill públic.

L’altre era la d’un mestre d’una escola propera un dia que vam sortir junts d’excursió, la seva classe i la meva; mentre els seus pupils omplien el carrer de pellofes de pipa i de plàstics de berenar, ell va girar ostensiblement al cap en direcció a Arbeca per no haver-los de dir res. Què farà, vaig pensar jo, quan tingui un conflicte a classe... girarà el cap mentre se’l cruspeixen viu?

Crec que no hem de tenir cap por de dir les coses pel seu nom: qualsevol grup social té una moral, uns valors bons i uns de dolents, i aquest grup ha de procurar ensenyar quin és cada un encara que en alguns moments aquest acte tingui un caire de domesticació.

D’això jo en diria justament moralitat.

I és que l’educació sempre té un punt de domesticació perquè, en el fons, la societat és una cotilla que ens posem en néixer i, o bé ens l’estrenyem, o en vivim al marge.

Penso que potser picant els dits al nostre fill a l’edat de gatejar quan els posa en un endoll, li estarem salvant la vida. Potser suportant-li l’esbroncada que segueix a un “no” davant la botiga de llaminadures, l’estarem salvant d’una obesitat compulsiva. Potser obligant a callar i seure bé al perdonavides espavilat el primer dia de classe, estarem salvant tot el curs... Potser marcant els límits i les normes que pertoquen en cada situació, estarem ensenyant a ser lliures.

I és que qui no coneix els límits no pot conèixer el sentit de la llibertat.

Embolica, que fa fort

Us heu parat a pensar mai en la quantitat d’hores que hem dedicat d’uns anys ençà a reflexionar sobre com hauria de ser l’educació al nostre país? I parlo en sentit ampli, perquè des dels anys vuitanta no hem parat de fabricar lleis educatives, totes elles parcialment en vigor, i cada una amb la seva ració de debat i de reflexió.

De vegades em pregunto, innocentment, on deu ser la gent que educa si hi ha tanta gent que es dedica a pensar de quina manera hem d’educar. Sobretot quan constato que tant de pensament no s’acaba notant en els fets quotidians ni en les realitats concretes.

És evident que m’equivoco en algun punt que desconec perquè jo estic convençut que hi ha d’haver reflexió en el fet educatiu. N’hi ha d’haver, i molta. I, a més, l’hauríem de fer col·lectiva i freqüent.

Després m’adono que el problema real és que la reflexió d’uns no té res a veure amb l’actuació d’altres. El problema existeix quan, després d’una reflexió com déu mana, no s’aplica una actuació com cal. El problema apareix quan reflexionem una i altra vegada sobre temes recurrents, sense executar cap mesura que ens faci avançar.

Vull dir, doncs, que en tots els actes de la vida ha d’haver-hi un primer moment de reflexió seguit d’un altre d’acció. Un ha de portar a l’altre perquè tots dos tinguin raó de ser.

Com deia, tenim ara mateix un farciment de lleis en vigor a tots els nivells educatius, tant de la primera època socialista, com de l’època popular, com, a Catalunya, de l’època convergent, on s’entrecreuen articles derogats i actualitzats, i que fan les delícies dels advocats amb ganes de llegir paper.

Per fer aquestes lleis, vam pensar, vam reflexionar i debatre... de vegades poc, de vegades molt, però es va fer. I vam arribar a conclusions, algunes millors que d’altres, però poques, molt poques, portades a terme fins al final. O per falta de diners, o per falta de voluntat, o per incompetència manifesta..., és igual: hi ha un piló de reflexions ben pensades que s’han quedat a mig fer.

I ara resulta que ens hi hem hagut de tornar a posar perquè el llegat legislatiu que ens han deixat fa un tuf de carrincló que canta de lluny. I per això hem engegat debats, acords socials, pactes nacionals, fòrums educatius..., i tota la gent que pensa del país s’ha posat a pensar altra vegada.

Benvingut sigui tot això si acabem traient una o dues lleis rodones que posin ordre a l’embolic.

Mentrestant, però, haurem de dir en veu alta que cada dia hi ha gent que està al davant d’una classe, amb mainada o amb jovent, a qui li agradaria pensar però no en té el temps suficient perquè se li acumulen els problemes i espera veure com es passa a l’acció.

Discutim, doncs, que es bo per a la salut mental, i que es legisli de nou. Però, sobretot, que s’actuï fins al final sobre allò que quedi escrit.

I en acabar, tanquem caixa per una temporada, que les lleis reposin, i que ens deixin treballar.

Ni mengen, ni deixen menjar

Sempre tant eixerits, es mouen en tots els terrenys. Tenen opinions formades, no sempre fonamentades, i el seu crit de batalla és “o tot, o res”. La paraula fàcil, el discurs encès, posen damunt la taula el que cadascú de nosaltres voldria sentir encara que sovint això vulgui dir defensar el blanc i el negre alhora. No tenen miraments si quan s’han acostat posicions cal tornar-se’n a allunyar. L’important és no pactar perquè els pactes són pels dèbils. L’important és estirar la corda, sense mesurar-ne ni el gruix ni la resistència.

Ells no mengen, per això sempre tenen gana. Ells no freguen els plats, per això mai no en trenquen. I pobres de vosaltres si sou dels que mengeu poc, però sovint, i després, pacientment, deixeu els plats, un a un, brillants com una patena. Pobres, si acosteu posicions i arribeu a acords amb els innombrables, els habitants de la zona fosca, perquè sereu objecte de riota i vilipendi i sereu acusats de traïdors a la causa.

Això sí, que jo ho he vist: quan la taula està ben parada són els primers que, -d’amagat, per no perdre la puresa-, s’emporten el primer tall, el que tothom troba a faltar.

Segur que algun en coneixeu... poseu-li vosaltres el nom.

Em falta un mes de vacances

Que quedi clar que m’agrada la meva feina. Que consti, però, que no la faria sense les vacances que tinc, justament per això, perquè m’agrada i vull fer-la bé. Si hi ha cap valent que vol provar de treballar tots els dies de l’any amb la mainada, ara que torna el curs i es repeteix el tòpic de les vacances dels mestres, doncs, apa, que ho provi i després vingui a explicar-m’ho. Encara que li recordo que el tòpic de tota la vida diu que la feina ideal és el treball de capellà, les vacances de mestre i el sou de ministre; combinació impossible, d’altra banda.

I com que m’agrada provocar, si alguna cosa li trobo a faltar a aquesta feina és un altre mes d’això que molta gent en diu vacances, però que no ho són. Perquè suposo que algú es deu haver plantejat que un no entra a la classe amb les mans a la butxaca i diu: A veure..., avui podríem fer la pàgina trenta-set. Potser això era abans, potser algú encara ho fa, però la gent que jo conec prepara a consciència cada hora de classe que fa, i això necessita un temps; la gent que jo conec organitza l’escola, planifica el què, el com i el quan ensenyar a la seva escola, i això necessita un temps; la gent que jo conec es forma i posa al dia els seus coneixements, i això necessita un temps,... molt més temps del que alguna gent es pensa, temps que també deu ser feina, no? I si algú no ho fa, reclamem-li, si us plau, que la nostra feina tracta amb un material molt sensible i s’ha de fer a consciència.

Oi que a ningú no se li acudiria pensar que els assaigs d’un actor per preparar una obra no són la seva feina? Potser per una hora de representació n’ha hagut d’assajar vint o trenta i ningú no li retreu. Nosaltres passem amb moltes menys hores d’assaig i en disposem de molt poques. Per això dic que ens en calen més. I que ningú no s’ho prengui malament, si us plau, però cada treball té les seves característiques i les seves necessitats i jo no m’he posat mai amb com distribueix el seu temps el fuster que em fa les portes, encara que les trobi cares, i acato les hores que em factura el mecànic tot i que algunes deuen estar destinades a pensar com adobar els mals de panxa del ferro que li porto.

I és que potser hi ha un malentès que vull aclarir: la meva feina no consisteix a tenir i guardar la mainada ni mai no ha sigut així; aquesta és la feina dels pares i de les mares encarregada per déu nostre senyor des del moment que va dir que tindríem els fills amb dolor i tot allò... sí, home, ho diu la bíblia, això. La meva feina consisteix en potenciar aquell espai de desenvolupament dels infants i el jovent que se situa entre allò que serien capaços d’aprendre sols i el que faran si algú els indica camins. I aquí s’acaba. La resta li toca a un altre.

Per això, en aquesta època de l’any que es tornen a sentir les veus de pares i mares desesperats amb raó, intentant col·locar els fills perquè estan de vacances i ells treballen, cal demanar-los que no culpin els mestres d’aquesta situació. La culpa és de la mena de treball que ens ha tocat de viure, que no respecta ni concedeix l’espai i el temps perquè els pares puguin fer de pares, les mares puguin fer de mares i els fills, de fills i no només d’alumnes. I això entre tots ho hem d’adobar començant per ser-ne conscients.

Per això també, quan una nova consellera torna a parlar una altra vegada de la jornada i del calendari escolar, li haurem de recordar que no vulgui carregar-ho sobre les esquenes dels mestres, però tampoc les de les alumnes ni les dels pares i les mares. Que en això hi ha molt més en joc del que sembla i molts més factors implicats del que s’aparenta, començant per fer més racionals les jornades laborals de les persones que treballen i tenen mainada en edat escolar.

O coneixeu alguna cosa millor que passar hores amb els vostres fills i sentir en la vostra pell cada mil·límetre de la seva creixença?

On vas sense papers?

Cada vegada que la Fàtima obre la boca sents cantar una sirena. De les del mar, vull dir. Té la veu dolça i no para de xerrar en un balboteig fet de murmuri d’aigua. Als seus tres anys es fa entendre tot i que no saps què diu. Els seus pares sí, és clar. Des que la deixen a escola fins que la recullen no para de jugar i d’aprendre, com fan tots. Diu una mestra amiga que aquesta edat és la de les princeses i els prínceps destronats, perquè quan arriben a escola deixen de ser l’únic centre de l’univers i això és la primera lluita que els fa individus diferents. Però segueix essent una edat que promet primaveres dolces... una edat de sucre i de mel. Com el sucre i la mel dels avis de la Fàtima que es van quedar al Marroc... records dolços que passen de pressa perquè tres anys és molt poc.

Els seus pares no tenen papers. Bé, sí que tenen papers, molts de papers de tota mena, però cap que els serveixi per poder dir “ja tinc papers”. Només porten un any. Treballen tots dos dins d’un local ple de gallines que ponen. Hi ha dies que s’hi passen més de quinze hores entre la pudor, la merda i els llums encesos... i aquesta xafogor espessa que aclapara i no et deixa pensar. Segurament per sort perquè així no penses. Hi ha dies que han de saltar per la finestra perquè ve una inspecció. Són molts que salten per la finestra i s’amaguen per no perdre la feina. Perquè tenen feina. Cobren per hores; si estan malalts no cobren, però poden anar al metge i la Fàtima... ai, la Fàtima, ulls negres, veu de sirena, aroma de mel... la Fàtima va a escola com qualsevol altre nena. Molt més del que teníem a casa... ens en sortirem. Un parell d’anys més i ens n’haurem sortit.

En Víctor és amic de la Fàtima. Galopa com un cavall desbocat quan surt al pati i es mira la seva amiga amb ulls d’avellana i es parteixen mil fantasies de cotó sense conèixer-ne els noms. L’avi del Víctor va treballar a Holanda fent vaixells. Enormes vaixells amb panxa de ferro; rodejat sempre de guspires fumejants i soroll d’infern. Li explica sovint aventures holandeses i li mostra els papers. Tots els papers amb la seva foto de jove i el seu nom i algunes paraules estranyes que li ensenya a pronunciar amb accent andalús. Sort de la pensió, li sent dir sovint, la de d’allà dalt... que van ser uns quants anys, molt durs... però ens en vam sortir.

El meu avi era campaner i tenia papers. Pocs, perquè en aquella època s’escrivia poc. Va desaparèixer a la batalla de l’Ebre i els papers amb ell. El meu pare tenia papers francesos que li van canviar per papers espanyols quan va tornar d’un exili voluntari a l’altra costat de la frontera; ara té algun paper català. Jo també tinc papers, espanyols, catalans, papers de l’assegurança, passaport, els del metge, els de la caixa, les targetes del supermercat i del “círculo de lectores”, i els que em diuen quan cobro, quan cotitzo, què dono a la seguretat social... fins i tot tinc alguna multa. Crec que tinc tots els papers.

I sabeu què us dic? Que jo no voldria treballar amb les gallines que alimenten els pares de la Fàtima. Ni el meu pare segurament... i el meu avi i l’avi del Víctor abans potser sí, però ara... ara tampoc no ho farien.

I sabeu què més us dic? Que l’amo de les gallines, el que té tots els ous i els ven, tampoc em voldria a mi treballant-hi... mans fines d’escrivent, el cap massa calent i sobretot, sobretot, massa papers al damunt.

No, millor sense papers, ...no hi ha ningú, no res, cap nom, no has treballat, no has estat, no et queixis que és un favor que et faig, n’hi ha molts que s’esperen, si no t’està bé aquest preu no haver vingut...

I els meus ous són més barats.

La Fàtima i en Víctor... i en Vladi, i en Jordi i la Desi se’n sortiran. Segur. Se n’han de sortir.

Seguiran vestint fantasies comunes, xipollejant llenguatges diversos i compartint sentiments d’infant.

I el senyor dels ous anirà a l’infern perquè creu en déu.

La por de viure

L’altre dia em vaig trobar un antic alumne pel carrer, amb les seves filles agafades de la mà, que em va saludar efusivament. L’home en tenia un bon record d’aquell vuitè d’EGB. Ara bé, el que més recordava de tot no era cap classe que jo hagués tingut amb ell; eren aquelles colònies salvatges on dormíem amb tendes, ens cuinàvem el menjar i pujàvem muntanyes nevades en ple juny.

Jo també les recordo amb intensitat. Les vam fer uns quants anys seguits i vam aprendre molt, sobretot a conviure i a espavilar-nos junts, amb respecte per tots, que bona falta ens feia. No li vaig confessar, però, que ara ja no se’n fa d’això a les escoles, que jo tampoc no les faria ara.

Que ara, per fer unes colònies necessites un lloc reglamentat, amb personal reglamentat, que cuini aliments reglamentats, que passi les reglamentàries revisions de sanitat. Que, per arribar-hi, lloguis un autocar amb tots els papers reglamentats, inclosos els fiscals, que tu hauràs de comprovar prèviament. Que quan arribis, no facis cap festa amb les famílies on portin coques fetes de casa perquè no són reglamentades.

I amb tot això, si tens una desgràcia, com que els reglaments no ho poden reglamentar tot i estan pensats bàsicament per trobar el culpable i no per prevenir, tu pots anar igualment a la presó.

Ni estic defensant sense més les colònies, ni estic en contra dels reglaments. Però sí que estic defensant el seny per damunt de la por. No podem acabar convertint-nos en docents temorosos rodejats d’alumnes de vidre.

No podem tancar-nos a la classe, convertir l’escola en un castell i seguir patint per l’escletxa que se’ns obrirà en qualsevol moment.

Tenim dret a estar emprenyats, això sí. Perquè aquest perill ens ve de fora; ens ve de l’estratègia de la por que socialment s’està bastint a l’entorn de les relacions: les personals, les laborals, les familiars... i que té per objectiu tornar-nos més mansos i menys cridaners.

I no ens queda altre remei que seguir transmetent un esperit de rebel·lió en contra d’aquest fet, no només a l’alumnat sinó, a més, a les seves famílies, que són les primeres dipositàries d’aquesta por de viure.

És clar que calen reglaments, però per protegir-nos dels desaprensius i per assegurar-nos que allà on no arriba l’individu hi ha una societat que protegeix i preveu, però que ajuda a créixer amb esperit crític, que és l’únic que ens assegura la consciència de llibertat.

Però també és clar que cal exigir protecció per a la nostra feina. Una protecció legal que t’asseguri que si fas el treball a consciència no has de tenir por. Una protecció ètica que t’asseguri el suport moral de la societat al teu atreviment professional. Al cap i a la fi aquesta societat deixa a les nostres mans els ciutadans i les ciutadanes responsables del demà.

L'estratègia de la por

Què fa el teu fill quan té por? S’amaga?, et demana ajuda?, encén el llum?... Planteja-t’ho.

El més habitual, però, serà que no li planti cara a la por. No ho farà si no es donen com a mínim dues circumstàncies: que li ensenyis els mecanismes físics i reals d’allò que li fa por, i que l’ajudis a superar-la.

Coneixement i cooperació. Conèixer els fets i les circumstàncies, reconèixer els mecanismes, els objectes i el seu funcionament, i tenir a prop algú en qui recolzar-se en els moments de dificultat. Amb això bastiríem tot un seguit d’estratègies entrecreuades que ens allunyarien les pors que sempre ens assetgen quan entrem en el món d’allò que ens és desconegut i no n’abastem el seu final. Quan actuem així, la por és un incentiu que ens fa més forts perquè ens permet desenvolupar un sistema d’afrontament i de defensa.

Ara bé, si les pors són tantes i tan variades, de tan diverses magnituds i procedències que no en donem l’abast, no només deixa de ser cap incentiu, sinó que ens paralitza els actes i les intencions. I així anem fent amb el cap cot, deixant que siguin uns altres els que prenguin determinades decisions que ens pertocaria prendre a nosaltres... cada vegada més, procurant que els curs dels dies llisqui sense massa fressa i generant closca sobre pell tendra per evitar escarafalls i maltempsades.

Qui té pors i no les supera és molt més fàcil de manipular, de convèncer, de ser xai abans que llop i de mantenir sense aixecar gaire la veu.

Així les coses, que a ningú li estranyi si dic que vivim rodejats de pors i de gent que fa por. Vivim capficats en una societat forassenyada que utilitza la por com a estratègia i els sistemes de defensa que nosaltres no controlem com a excusa per controlar.

Aquí podríem parlar de terrorisme i dels mètodes que s’han utilitzat per combatre’l, però la relació és massa evident i el tema massa delicat per fer-ne unes línies banals.

També podríem parlar de com aquest govern que ha passat fa poc a millor vida política, ha construït tot un sistema de pors basades en les mitges veritats o fet a mida per decret: Si ets un bon espanyol no et fan més por ara que abans els nacionalismes? I si vius en una ciutat no tens ara més por que abans a ser assaltat? No desconfies més que abans d’una persona de pell fosca? I no tens ara més por de perdre la feina?

I tot això no s’aprofita per tenir-te collat i més collat? Segur que no?

Però no només són els grans temes d’estat els que estan construïts utilitzant aquesta estratègia. Són molts altres temes. Fixeu-vos amb una cosa tan sensible i quotidiana com l’escola: cada vegada hi ha més mestres que tenen dificultats per anar de colònies o per fer sortides amb la mainada, perquè cada vegada hi ha més famílies amb por als accidents de qualsevol tipus; també tenim més escoles que eviten fer festes on les famílies portin coques fetes a casa amb ous de veritat per por de qualsevol petita intoxicació. Per què això no passava fa pocs anys? D’on ha sortit aquesta por col·lectiva, aquesta amenaça permanent que per alguns és viure?

Si voleu, observeu un detall probablement inadvertit i de vegades subliminal: la publicitat. Mireu els anuncis de la tele i compteu aquells que d’una forma o d’una altra susciten petites pors: els bacteris que ens entren per les canonades, la calç que ens destrossa la rentadora, la vellesa que ens atrapa i marceix la joventut eterna d’un món perennement “disneyland”, els accidents, les drogues i l’home que torna a casa per Nadal i ens esvaeix momentàniament la por a la soledat.

No podem culpar als altres, doncs. Estem tan rodejats de l’estratègia de la por que nosaltres mateixos en som art i part. Ens queda, però,  el remei que donàvem al principi per la por del nostre fill: coneixement i cooperació. O sigui, parlem-ne i ajudem-nos.

En resum, que podem convertir el nostre entorn en un castell o en una comunitat. El primer camí ens porta la por sense resoldre els problemes; el segon tampoc no els resol però ens obre les portes a trobar solucions compartides. De nosaltres depèn.

La por genera desconfiança i una societat desconfiada és una societat amb la pell morta, exposada al cultiu de totes les malalties.

Mira..., està bé això d’acabar l’article fent una mica de por.