La por de viure

L’altre dia em vaig trobar un antic alumne pel carrer, amb les seves filles agafades de la mà, que em va saludar efusivament. L’home en tenia un bon record d’aquell vuitè d’EGB. Ara bé, el que més recordava de tot no era cap classe que jo hagués tingut amb ell; eren aquelles colònies salvatges on dormíem amb tendes, ens cuinàvem el menjar i pujàvem muntanyes nevades en ple juny.

Jo també les recordo amb intensitat. Les vam fer uns quants anys seguits i vam aprendre molt, sobretot a conviure i a espavilar-nos junts, amb respecte per tots, que bona falta ens feia. No li vaig confessar, però, que ara ja no se’n fa d’això a les escoles, que jo tampoc no les faria ara.

Que ara, per fer unes colònies necessites un lloc reglamentat, amb personal reglamentat, que cuini aliments reglamentats, que passi les reglamentàries revisions de sanitat. Que, per arribar-hi, lloguis un autocar amb tots els papers reglamentats, inclosos els fiscals, que tu hauràs de comprovar prèviament. Que quan arribis, no facis cap festa amb les famílies on portin coques fetes de casa perquè no són reglamentades.

I amb tot això, si tens una desgràcia, com que els reglaments no ho poden reglamentar tot i estan pensats bàsicament per trobar el culpable i no per prevenir, tu pots anar igualment a la presó.

Ni estic defensant sense més les colònies, ni estic en contra dels reglaments. Però sí que estic defensant el seny per damunt de la por. No podem acabar convertint-nos en docents temorosos rodejats d’alumnes de vidre.

No podem tancar-nos a la classe, convertir l’escola en un castell i seguir patint per l’escletxa que se’ns obrirà en qualsevol moment.

Tenim dret a estar emprenyats, això sí. Perquè aquest perill ens ve de fora; ens ve de l’estratègia de la por que socialment s’està bastint a l’entorn de les relacions: les personals, les laborals, les familiars... i que té per objectiu tornar-nos més mansos i menys cridaners.

I no ens queda altre remei que seguir transmetent un esperit de rebel·lió en contra d’aquest fet, no només a l’alumnat sinó, a més, a les seves famílies, que són les primeres dipositàries d’aquesta por de viure.

És clar que calen reglaments, però per protegir-nos dels desaprensius i per assegurar-nos que allà on no arriba l’individu hi ha una societat que protegeix i preveu, però que ajuda a créixer amb esperit crític, que és l’únic que ens assegura la consciència de llibertat.

Però també és clar que cal exigir protecció per a la nostra feina. Una protecció legal que t’asseguri que si fas el treball a consciència no has de tenir por. Una protecció ètica que t’asseguri el suport moral de la societat al teu atreviment professional. Al cap i a la fi aquesta societat deixa a les nostres mans els ciutadans i les ciutadanes responsables del demà.