Cada vegada que la Fàtima obre la boca sents
cantar una sirena. De les del mar, vull dir. Té la veu dolça i no para de
xerrar en un balboteig fet de murmuri d’aigua. Als seus tres anys es fa
entendre tot i que no saps què diu. Els seus pares sí, és clar. Des que la
deixen a escola fins que la recullen no para de jugar i d’aprendre, com fan
tots. Diu una mestra amiga que aquesta edat és la de les princeses i els
prínceps destronats, perquè quan arriben a escola deixen de ser l’únic centre
de l’univers i això és la primera lluita que els fa individus diferents. Però
segueix essent una edat que promet primaveres dolces... una edat de sucre i de
mel. Com el sucre i la mel dels avis de la Fàtima que es van quedar al Marroc... records
dolços que passen de pressa perquè tres anys és molt poc.
Els seus pares no
tenen papers. Bé, sí que tenen papers, molts de papers de tota mena, però cap
que els serveixi per poder dir “ja tinc papers”. Només porten un any. Treballen
tots dos dins d’un local ple de gallines que ponen. Hi ha dies que s’hi passen
més de quinze hores entre la pudor, la merda i els llums encesos... i aquesta
xafogor espessa que aclapara i no et deixa pensar. Segurament per sort perquè
així no penses. Hi ha dies que han de saltar per la finestra perquè ve una
inspecció. Són molts que salten per la finestra i s’amaguen per no perdre la
feina. Perquè tenen feina. Cobren per hores; si estan malalts no cobren, però
poden anar al metge i la
Fàtima... ai, la
Fàtima , ulls negres, veu de sirena, aroma de mel... la Fàtima va a escola com
qualsevol altre nena. Molt més del que teníem a casa... ens en sortirem. Un
parell d’anys més i ens n’haurem sortit.
En Víctor és amic
de la Fàtima. Galopa
com un cavall desbocat quan surt al pati i es mira la seva amiga amb ulls
d’avellana i es parteixen mil fantasies de cotó sense conèixer-ne els noms.
L’avi del Víctor va treballar a Holanda fent vaixells. Enormes vaixells amb
panxa de ferro; rodejat sempre de guspires fumejants i soroll d’infern. Li
explica sovint aventures holandeses i li mostra els papers. Tots els papers amb
la seva foto de jove i el seu nom i algunes paraules estranyes que li ensenya a
pronunciar amb accent andalús. Sort de la pensió, li sent dir sovint, la de
d’allà dalt... que van ser uns quants anys, molt durs... però ens en vam
sortir.
El meu avi era
campaner i tenia papers. Pocs, perquè en aquella època s’escrivia poc. Va
desaparèixer a la batalla de l’Ebre i els papers amb ell. El meu pare tenia
papers francesos que li van canviar per papers espanyols quan va tornar d’un
exili voluntari a l’altra costat de la frontera; ara té algun paper català. Jo
també tinc papers, espanyols, catalans, papers de l’assegurança, passaport, els
del metge, els de la caixa, les targetes del supermercat i del “círculo de
lectores”, i els que em diuen quan cobro, quan cotitzo, què dono a la seguretat
social... fins i tot tinc alguna multa. Crec que tinc tots els papers.
I sabeu què us dic?
Que jo no voldria treballar amb les gallines que alimenten els pares de la Fàtima. Ni el meu pare
segurament... i el meu avi i l’avi del Víctor abans potser sí, però ara... ara
tampoc no ho farien.
I sabeu què més us
dic? Que l’amo de les gallines, el que té tots els ous i els ven, tampoc em
voldria a mi treballant-hi... mans fines d’escrivent, el cap massa calent i
sobretot, sobretot, massa papers al damunt.
No, millor sense
papers, ...no hi ha ningú, no res, cap nom, no has treballat, no has estat, no
et queixis que és un favor que et faig, n’hi ha molts que s’esperen, si no t’està
bé aquest preu no haver vingut...
I els meus ous són
més barats.
Seguiran vestint
fantasies comunes, xipollejant llenguatges diversos i compartint sentiments
d’infant.
I el senyor dels ous anirà a l’infern perquè creu en déu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada