Fràgil

Quan un intenta tenir una perspectiva una mica més enlairada del quotidià anar i venir arran de terra, se n'adona de seguida d'una característica escruixidora de l'ésser humà: la seva absoluta fragilitat.

Malgrat les declaracions imponents o els gestos agosarats amb els quals podem bastir la nostra activitat quotidiana, en solitari o en gran grup, ens adonem que aquestes expressions no són altra cosa que l'instint de protecció d'un ésser vulnerable que es pretén fort i dominador per no esdevenir poruc i esclau dels perills que l'envolten.

La fragilitat física és remarcable només de pensar en qualsevol dels múltiples accidents, de trànsit o domèstics, o també laborals, que cada dia fan desaparèixer éssers humans: nens i nenes, joves i adults, gent gran… ens redueix gairebé a ser un minúscul pensament que existeix en un espai i en un temps limitat, però fet d'un vidre que es desfà en mil bocins. No cal dir gaire res quan pensem en les malalties que podem patir o més encara en els maltractaments apocalíptics amb què la natura de tant en tant ens obsequia.

Som fràgils, ve-t’ho aquí, però ens en sortim. No pas un a un, però en conjunt ens en sortim.

I ho fem justament perquè hem anat construint murs i defenses contra tots els elements exteriors... mai heroicament sols, sinó sempre aprofitant l'experiència d'altres perquè ningú ha partit de zero. De fet, ara que hi penso, mai no han servit de res els herois americans fora de les pel·lícules. De fet, mai no n'hi ha hagut d'herois americans, ni d'herois de cap mena que ens hagin protegit de la nostra fragilitat, sinó tot al contrari. L'autèntica heroïcitat és ajudar-nos mútuament a sobreviure cada dia amb un somriure als llavis.

Per això em corprèn d'una manera esfereïdora la fragilitat moral de la mare que abandona el seu nadó fins a la mort dins d'una capsa de sabates com va passar l’altre dia. Quina profunda solitud la pot haver menat a amputar-se els sentiments d'aquesta manera… quin sòrdid abandonament la deu haver convertit en vidre esmicolat una vegada més.

No són, doncs, només defenses físiques les que hem anat construint, són sobretot les defenses col·lectives i socials les que ens donen el diferencial humà que ens allunya i ens distingeix de les altres espècies. Són les convencions quotidianes amb la família, amb els veïns i els companys de feina. Són encara més les normes de convivència, escrites o no, sota les quals transitem, lluitem, estimem…Són els acords i els pactes, és l'estructura social el que ens permet defensar-nos de la pitjor de les nostres fragilitats: la immensa solitud davant del món que ens envolta.

Però aquesta convivència, que és la defensa principal de les nostres limitacions, i per això és també la que ens dóna aire per cercar el plaer de viure, lamentablement també és massa fràgil.

I sempre hi ha gent disposada a erigir-se en salvador de qualsevol pàtria, de qualsevol ideal no correspost, encara que això posi en perill els pedaços de convivència confegits amb penes i treballs; encara que això posi al descobert per als depredadors la nostra vulnerabilitat.

I el que és pitjor, sempre n'hi ha que no els importa la convivència. Que són capaços d'utilitzar les normes col·lectives per al seu únic benefici. Que poden mentir una i altra vegada per convèncer-nos d'allò que no és veritat. Que intenten trampejar i portar al límit qualsevol acord per tal de tenir i mantenir una parcel·la de poder.

Feia molts anys que no en vèiem tants de junts i, francament, aquests són perillosos.

Doncs, mireu, ara haurem de dipositar un vot per escollir persones que vetllin per la nostra fragilitat acordant i executant les normes de convivència. Seré ben clar: jo no vull salvadors de cap pàtria, i encara menys tramposos ni mentiders. Vull persones que pensin que les nostres relacions poden ser més justes i ens deixin, o millor encara, ens ajudin, a viure en pau.

Estic segur que ens en sortirem.

Nen, para la tele!

Finalment el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) ens ha dit el que tots sospitàvem: que els joves i les joves es passen massa hores davant d’una pantalla. Se n’hi passen tantes, diuen, que fins i tot aquestes sumen més que les hores escolars anuals. L’estudi no contempla quantes hores ens hi passem els adults, però segurament ens quedaríem corpresos per la mateixa abundància.

Aquest estudi que el CAC ha presentat en el seu “llibre blanc” va més enllà perquè a banda d’aquesta anàlisi demolidora, en destria intensitats i qualitats i fa propostes enraonades i, al meu parer, força encertades. Aprofundeix en la constatació de què aquest instrument mediàtic per excel·lència està promogut per venedors sense escrúpols i utilitzat per usuaris sense massa coneixement de causa i que estalvia als nens i nenes d’aquest país moltes hores de joc i d’experiències compartides tan necessàries per al seu desenvolupament personal.

El problema, però, no és ni el televisor, ni el videojoc, ni la pantalla de l’ordinador. El problema és l’ús que se’n fa d’aquests instruments: l’ús incontrolat dels productors d’escombraries visuals que ens aboquen dins del menjador de casa tones de malparlar, quilòmetres de valors empobrits quan no són simplement d’una intel·lectualitat obscena, i exèrcits de personatges d’opereta bufa de qualitat inferior al llindar de la pobresa mental dels cargols.

Tampoc l’ús que la convivència familiar fa d’aquest aparell és gaire millor: deixar que les hores de son dels menors, les nocturnes,  siguin substituïdes per un embadaliment tòxic davant d’una munió de coloraines en moviment, especialment exercit en solitud, i que substitueixin unes poques estones de conversa còmplice dins la família o de contacte emocional, és una negligència que ratlla l’estultícia humana... però que acabem fent tots.

No es tracta, doncs, de fer ara la llei seca contra el televident agosarat, ni de fer el crit: “nen, para la tele!”, i quedar-nos descansats. Tal com diu l’informe, es tracta d’exercir responsabilitats compartides entre els productors -que no poden emparar-se en l’excusa dels usos socials perquè aquests són canviables-, els poders públics -que tenen la capacitat de promoure determinats valors, i de fet els promouen encara que de vegades en sentit contrari-, la família –que no pot abstenir-se de ser el nucli essencial de l’educació dels menors- i l’escola –que no pot renunciar ni a l’exercici de l’esperit crític ni a l’aprenentatge del llenguatge de la imatge.

És així, doncs, que l’informe esmentat no només denuncia alguns continguts actuals que anomena “de risc” per a la infància i l’adolescència, sinó que, a més, aposta en sentit positiu per encetar socialment un conjunt d’accions encaminades a potenciar l’ús educatiu que se’n pot fer dels mitjans audiovisuals, reconeixent una realitat inqüestionable com és el seu potencial d’expansió de la informació que, no ho oblidem, es pot transformar en coneixement.

Aquestes accions les concreta en propostes que abasten els professionals de l’audiovisual, les administracions, la família o l’escola i que, sens dubte, executades conjuntament podrien reconvertir el paper social que juguen aquests instruments.

Però sobretot recomana que aquesta preocupació es debati a diferents àmbits i nivells, que se’n parli, que en parlem  tots... i per això ho faig.

No seria just que després de tanta publicitat no us en cités un paràgraf i no us digués on podeu localitzar-ne un resum o el mateix llibre. L’adreça electrònica és http://www.audiovisualcat.net/actualitat/llibreblanc.pdf per al resum, i http://www.audiovisualcat.net/recerca/lbe.pdf per al llibre sencer.

Ah!, la cita: “L'entorn mediàtic compleix la tasca d'educar, atès que incideix substancialment en la socialització de la infància. L'educació té la seva pròpia lògica i no l'hem de confondre amb la lògica dels mitjans. Es tracta de pensar una educació que situï els mitjans com allò que són: instruments de comunicació capaços d'afavorir un projecte educatiu o, per contra, de desafavorir-lo”.

És que som tan col·lectius...

“En la vida se da junto lo grande y lo pequeño. Pero como estamos siempre viviendo en lo pequeño no alcanzamos a darnos cuenta de qué parte de lo grande es lo pequeño que hacemos”.

Antonio Skármeta

He estat a punt de fer-me de “l’Associació de Mestres de Català a l’ESO ubicats en antics instituts de FP, variant dialectal alpicatina”, que editaran un manifest disjunt per reivindicar les especials dificultats que tenim per desenvolupar la nostra tasca, tan diferent de la resta de professors de català, d’ESO, de FP, d’institut i de l’Alpicat.

Cal dir, a més, que sóc soci del “Club d’Aspirants a Professor amb Cinc Sexennis”, -recentment creat per empènyer el temps cap al cobrament del cinquè estadi docent-, també sóc militant de l’enfervorida “Colla Pseudosindical del Diftong Independent, CPDI”, espècie molt radical que ens definim per una vaga general indefinida quan siguem molts, i afiliat al “Grup de Defensa Professional del Bon Parlar”, que ha demanat al nou conseller un complement per al professorat que demostri usar el català amb més correcció que la resta.

Ara bé, quan m’han proposat d’ingressar a la “Lliga de Docents Contraris a la Mostra de Melics a Classe”, que reclamen una reducció horària per aquell professorat que està constantment exposat a la visió de llombrígols perniciosos damunt de les lletres “UNNO”, he arribat a la conclusió de què m’estava passant de voltes: a força de reivindicar cada una de les meves múltiples i variades circumstàncies professionals i laborals, he acabat demanant-me millores contradictòries a mi mateix.

És per això que aquest matí he decidit treure la pols al carnet de CCOO que fa anys que tenia abandonat en un calaix, castigat per revisionista i pactista, i he decidit presentar-me a la seu del sindicat per dir que sóc molt, però molt reivindicatiu, jo...que ho reivindico tot, vaja; però que ara estic disposat a establir prioritats en les meves demandes, a compartir i decidir aquestes prioritats amb les altres persones i a fer pinya per anar-les aconseguint, ara que tenim una patronal que diu que són d’esquerres.

Ah!, ves per on, pel camí m’he emportat la meva veïna, -interina de fa anys-, que sempre es passeja pel carrer amb una pancarta del seu col·lectiu, el reagrupament  “Interins Amb Contracte Fix, Ja!, IACF,J!” Hem decidit que la seva demanda anava primer... que allò del diftong independent ho deixaria per més endavant.

Vull ensenyar el melic!

L’altre dia sentia per la ràdio una discussió de tertúlia ben encesa sobre la decència o no d’ensenyar el melic a classe o la marca de les calces, com es dóna en molts instituts. Això s’amania i es relacionava amb el fet de portar símbols religiosos distintius com poden ser una creu o un mocador al cap. I la conclusió exasperant a la qual algun tertulià va arribar, va ser que calia que l’alumnat portés uniforme perquè així ningú no pogués fer ostentació de cap diferència.

Al marge de la possible procedència jesuítica de qui va llançar la conclusió per les ones, al marge de què ens agradin els uniformes, -penseu que hi ha gent que xalem veient tot un equip de futbol vestit igualet, o un equip ciclista pedalejant conjuntadament tots del mateix color, o una formació marcialment geomètrica de qualsevol cos d’exèrcit tristament protector de tantes paus-, al marge d’això, dic, hi ha un error d’apreciació important en la conclusió perquè prohibint d’aquesta manera l’ostentació, liquidem la diferència i provoquem el desig d’accentuar-la.

I així, doncs, què hem de fer a les escoles: tothom igual o tothom diferent?

Segurament ni una cosa ni l’altra. Intentem situar el dilema: Estem parlant d’adolescents i si hi ha una característica comuna a tots ells és la recerca d’identitats de grup i l’exteriorització dels signes que les representen. I això cal que ho facin d’aquesta manera perquè amb aquesta interacció amb el grup al qual se senten pertinents promouen i matisen el seu desenvolupament personal. Això no ho podem tallar ni és bo que ho tallem: en l’expressió de la pròpia diferència, en la negociació amb les altres identitats, hi ha la llavor inequívoca de la construcció de la pròpia identitat. Sovint no podem excloure l’aparició de conflictes en aquest frec a frec, però el que té de bo el conflicte és que implica posar en marxa molts de mecanismes per resoldre’l i això ens fa créixer a tots individualment i col·lectiva. Ni l’hem de defugir ni ens convé fer-ho.

És clar que aquí s’hi barregen moltes coses: d’una banda el preu de la llibertat i de l’altra l’aparició de signes identitaris que corresponen més a una voluntat d’afirmació social -i sovint de confrontació- promoguda des de l’exterior del desenvolupament adolescent, com poden ser els signes religiosos, entre d’altres.

I aquí és on entren en joc les normes que són les que han de regular els límits en aquest tema i en molts d’altres.

Tres qüestions al respecte que poden servir per la reflexió: la primera, coneixeríem l’existència de la llibertat si aquesta no tingués límits? Naturalment que no. L’aprenentatge de la llibertat és justament l’aprenentatge dels seus límits i l’exercici de la llibertat és justament el respecte d’aquests límits. La segona qüestió: Ens sentiríem lliures si tots els límits ens fossin imposats? Rotundament, tampoc. Tractaríem de saltar-nos-els no sense provocar conflictes o ens conformaríem amb el que tenim amb la sensació d’injustícia a l’esquena . I encara una tercera qüestió, serveixen les mateixes normes a tot arreu? Doncs, tampoc. Cada grup humà acaba establint explícitament o implícita els límits particulars que permeten a cada persona exercir la seva llibertat individual dins del grup sense trepitjar la dels altres.

Amb aquestes reflexions podríem fer un sofregit que ens servís per resoldre el dilema que he plantejat.

En primer lloc diré sense embuts que calen normes i que cal que tothom les conegui. El coneixement i l’aprenentatge dels límits pactats i establerts és una eina imprescindible tant per al professorat com per a l’alumnat.

Ara bé, ens convé no traslladar les normes que estan pensades per uns altres àmbits, per un altre tipus de grups, a l’interior dels centres docents; aquests han de tenir la seva pròpia regulació concretada per les activitats i les interaccions que allà dins s’hi realitzen.

En segon lloc, a més, evitem les normes innecessàries o arbitràries; quantes més ni hagi i menys disposats estem a complir-les, més possibilitat de conflictes estarem generant. Cal, doncs, la participació i la implicació de tothom, -destinataris i promotors de la norma- per crear la regulació estrictament necessària i per posar-se imprescindiblement d’acord en com aplicar-la.

Si no hi ha res pactat, si no hi ha res establert, cadascú es sent amb dret de mostrar i de defensar el bagatge personal que arrossega a tot arreu. A mi mateix, que de vegades m’agradaria sentir-me adolescent, em venen unes ganes boges de presentar-me un dia a classe ensenyant el melic i la tira dels calçotets tot i l’espant que això pot produir, perquè al cap i a la fi la noció de respecte pels demés no deixa de ser una altra convenció més sobre les formes que cal anar pactant dia a dia.

L'autoritat moral i els ordes mendicants

Hi ha una gran diferència entre l’autoritat i el poder. La primera, la “autoritas” romana, ens ve donada pel cúmul de valors demostrats a través del temps, pel prestigi de les decisions ajustades que prens i que se’t reconeixen, allò que en diríem l’autoritat moral. El poder, en canvi, “potestas” per als romans, és la capacitat que et dóna el càrrec i el nomenament que tens per prendre decisions, ajustades o no, reconegudes o no.

Molts tenim la sensació de què en els darrers anys, a moltes de les decisions que es prenen des del Departament d’Ensenyament els falta “autoritas” i els sobra “potestas”.

Aquests malpensats ens basem en l’observació de la multitud de promeses que es fan i no es compleixen, en el tremolor que ens entra cada vegada que es decideix o s’acorda una millora  perquè serà moneda de canvi per desmuntar alguna altra cosa que està en funcionament, i també en com es prenen moltes decisions, sovint sense consulta, obviant la participació de les persones afectades o de qui les representen, emanades directament del centre de poder de Via Augusta.

De vegades ens ho confirmen fets que són petits per al territori però que estan carregats de simbologia. Poso per cas la vergonyosa actuació ordenada des d’una Direcció General del Departament consistent en retenir dos inspectors del “Ministerio de Educación” que anaven a visitar una escola gironina, -a qui haguessin atorgat un premi per un projecte que està realitzant-, amb el sagaç raonament de què envaïen competències, malgrat que aquestes persones estiguessin perfectament identificades a la Delegació i amb dos inspectors “autòctons” a punt per acompanyar-los... Els malpensats ens hem anat dient els uns als altres que si el premi hagués vingut de Brussel·les, s’hagués perdut el cul per ensenyar les meravelles que es fan aquí.

A aquesta colla de malpensats i malpensades, que ja no som només els “rojos” i els “maçons” de sempre, sinó que se’ns hi ha afegit molta gent de bona jeia i de família com cal, no ens agrada que a qui ha de prendre les decisions educatives se li vegi tant el llautó.

Mentrestant les escoles no paren de demanar perquè no els arriben les garrofes: que si tenim molt d’alumnat i necessitem més mestres, que si vetlladors per atendre alumnes amb dèficits físics, que si tallers de llengua per tothom qui els necessiti i no només per a aquells a qui se’ls atorgui digitalment, que si el pressupost per pagar la neteja als instituts, que si els diners per funcionament dels centres...

És clar que a qui ha perdut l’autoritat però manté el poder li queda la via de fer caritat.

No s’entén d’una altra manera que a quinze escoles gironines se’ls doni d’avui per demà i sense que ningú no ho hagi demanat, la possibilitat de contractar des d’una empresa de serveis una persona durant quatre mesos per ajudar a estudiar de dotze a una l’alumnat que l’escola decideixi. Amb això Valle Inclán hagués allargat una mica la part més esperpèntica de “Luces de Bohemia”. Haurem d’investigar si el criteri que s’ha utilitzat per atorgar les almoines és el de “més té qui més demana”, encara que demani altres coses.

Segurament s’estan inspirant en les lectures místiques medievals i hauran descobert l’enorme feina apostòlica que van fer els ordes mendicants només amb quatre quartos. De fet aquests ordes vivien de la caritat dels poderosos i practicaven una pobresa material impecable mentre enriquien l’espiritualitat i el coneixement de qui volgués escoltar-los; els valors de l’obediència, la castedat i la pobresa eren els seus patrons de conducta.

Ai, ai, Déu meu... quin mal pensament que m’ha sobrevingut: no estaran intentant aprofitar aquesta invasió de competències que és la Ley de Calidad per extreure dels seus valors implícits i explícits la nostra conversió progressiva en orde, ara que ens estant acostumant a haver de mendicar?

M´he d'organitzar millor

“Cal ser dur, però sense perdre mai la tendresa”

Ernesto Che Guevara

Estic segur que aquestes paraules del Che deuen ser la frase de capçalera de la senyora Gil quan se’n va a dormir. Segurament deu ser també d’aprenentatge obligatori per a totes les seves direccions generals.

No m’ha quedat mai cap dubte de què en té ben present la primera part. Encara la recordo fa anys en una reunió amb les direccions dels centres quan ella era directora general i ens presentava les previsions de desplegament del Mapa Escolar: repartia una varietat de mastegots dialèctics tan contundents que sempre m’ha recordat el “Goliat” del “Capitan Trueno” en les seves millors batalles tot i l’aspecte de “Crispín”. També és un fet constatable que la duresa i la contundència han acompanyat la seva dicció de govern.

Sí, sí, la dicció... que no pas l’acció.

El que encara no havia pogut comprovar mai era si feia servir la segona part de la frase... fins que fa unes setmanes vaig veure la llum quan va aconsellar públicament amb una elemental tendresa –com faria una mare amorosa o una àvia entranyable- que per resoldre els problemes que plantejava l’arribada constant d’alumnat a les escoles i instituts, el que havíem de fer era aprendre a organitzar-nos millor. Ho va dir parlant de les direccions però se li entenia que aquest consell de consellera ens abraçava a tots i a totes.

Que bé!... Gràcies, honorable. Ja no cal que es planifiqui de manera diferent la dotació de les plantilles dels centres, ni que s’ajustin els recursos per a l’alumnat que arriba. Ja no cal que amb justícia equitativa ens empassem tots per igual, públics i privats, la cobertura de necessitats que ens toqui. Tampoc cal més personal per desdoblar grups, per donar suport, per fer assessorament, per elaborar plans d’acollida, per adequar materials didàctics, per iniciar en la llengua,... només cal que en un estat de profunda i tranquil·la meditació aprenguem a organitzar-nos millor i s’haurà acabat el problema.

Darrerament tinc malsons perquè se’m planteja un dubte filosòfic-matemàtic si és que aquesta frase de capçalera s’ha estès a tota l’estructura del Departament d’Ensenyament o fins i tot a d’altres departaments que també estan pregonant dolçament les excel·lències de l’organització. El dubte que no sé resoldre és: duresa més tendresa és igual a democràcia?

O sigui, vull dir tot allò d’escoltar els altres, de deixar parlar i opinar, d’estudiar les propostes dels que són escollits per fer-ne, de saber el paper que et toca jugar respecte dels que opinen diferent que tu... en fi, aquestes coses de participar i compartir, ja sabeu.

O no hi té res a veure...

Necessitem temps per educar

No és senzill educar. I encara ho és menys si no tenim clar què pretenem amb l’educació. De vegades és bo aturar-se un moment i reflexionar sobre el perquè fem segons quines coses. El contrari ens pot portar a mecanitzar o a simplificar actes complexos i perdre de vista la coherència de les nostres actuacions.

Això ens podria passar amb el debat intencionadament encetat sobre el canvi en el calendari i la jornada escolars si no ens preguntem abans amb quines finalitats educatives hem inventat una institució social com és el centre educatiu. N’hi ha tres que em semblen cabdals i suficients: socialitzar, dotar d’elements culturals i treballar les actituds i aptituds que hauran de servir per la vida professional. Naturalment totes tres preses amb la relativitat i la flexibilitat que requereix una societat tan destarotadament dinàmica com la nostra.

És clar que la institució escolar ha de seleccionar continguts perquè disposa d’un temps determinat i és bo que sigui així. Ens equivocaríem molt si penséssim que qualsevol cosa pot ser delegada a l’escola i ensenyada entre les seves quatre parets. Sí, perquè les relacions que s’estableixen en un centre escolar són específiques per la presència d’uns professionals i d’uns companys i companyes determinats i mai arribaran a substituir d’altres nuclis de relacions tan essencials o més que l’escola per al desenvolupament personal i tan potencialment educadors com ella en determinats moments d’aquest desenvolupament.

El nucli familiar és el que tradicionalment s’ha encarregat d’una part d’aquestes funcions educatives que he esmentat i ho fa des d’una perspectiva diferent, més propera, menys tècnica, més emocional. Els canvis accelerats en les estructures familiars i laborals han generat un traspàs d’aquests aprenentatges cap a la institució escolar. I al pas que anem, aquest traspàs podria no tenir aturador.

Doncs, bé, ja n’hi ha prou. Tenim el deure d’educar els nostres fills i filles però sobretot en tenim el dret.

I ells també el tenen de ser educats per nosaltres. Deuen poder reclamar-nos que als tres anys els portem a la Platja de Pals i els expliquem el perquè de la immensitat del so de les onades; deuen poder exigir-nos que als cinc els ensenyem a anar amb bicicleta, als nou coneguem junts els bolets de la Mare de Déu de la Salut i als tretze els interpretem el perquè del maleït gra de la galta. Han de poder comptar amb nosaltres quan han conegut aquell xicot a l’institut i els cal reordenar tot el seu sistema de relacions... Necessiten tenir pares i mares educadors.

Però el que ens mata és el temps. El temps que se’ns ha endut la feina... maleïda la feina que avui és precària, barata i accelerada i que si bades se t’emporta per davant. Maleïda feina si no té en compte que treballar i viure no és ni treballar per viure ni viure per treballar.

És per això que davant la demanda de més temps per a tenir els nens i les nenes a les llars d’infants, de més temps en forma de jornada i de calendari a les escoles i els instituts, és essencial que posem la demanda de més temps per poder exercir el dret d’educar els nostres fills i les nostres filles i de gaudir exercint-lo.

Sé que en un país on encara hi ha pseudoempresaris que t’acomiaden per haver tingut un fill és complicat portar a terme el que dic, però és necessari. De la mateixa manera que està costant esforços introduir la cultura de la prevenció de riscos i la salut a la feina, però és ja un fet a les empreses, cal que introduïm la cultura de la conciliació de la vida familiar i la laboral i cal que ens creguem que en tenim el dret.

Una societat que reclama més serveis i de millor qualitat és signe d’una societat que vol avançar col·lectivament, però no s’ha de caure en el parany de convertir aquells en un substitutiu de les relacions que ens enriqueixen com a individus i que hem d’exercir responsablement.