Nen, para la tele!

Finalment el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) ens ha dit el que tots sospitàvem: que els joves i les joves es passen massa hores davant d’una pantalla. Se n’hi passen tantes, diuen, que fins i tot aquestes sumen més que les hores escolars anuals. L’estudi no contempla quantes hores ens hi passem els adults, però segurament ens quedaríem corpresos per la mateixa abundància.

Aquest estudi que el CAC ha presentat en el seu “llibre blanc” va més enllà perquè a banda d’aquesta anàlisi demolidora, en destria intensitats i qualitats i fa propostes enraonades i, al meu parer, força encertades. Aprofundeix en la constatació de què aquest instrument mediàtic per excel·lència està promogut per venedors sense escrúpols i utilitzat per usuaris sense massa coneixement de causa i que estalvia als nens i nenes d’aquest país moltes hores de joc i d’experiències compartides tan necessàries per al seu desenvolupament personal.

El problema, però, no és ni el televisor, ni el videojoc, ni la pantalla de l’ordinador. El problema és l’ús que se’n fa d’aquests instruments: l’ús incontrolat dels productors d’escombraries visuals que ens aboquen dins del menjador de casa tones de malparlar, quilòmetres de valors empobrits quan no són simplement d’una intel·lectualitat obscena, i exèrcits de personatges d’opereta bufa de qualitat inferior al llindar de la pobresa mental dels cargols.

Tampoc l’ús que la convivència familiar fa d’aquest aparell és gaire millor: deixar que les hores de son dels menors, les nocturnes,  siguin substituïdes per un embadaliment tòxic davant d’una munió de coloraines en moviment, especialment exercit en solitud, i que substitueixin unes poques estones de conversa còmplice dins la família o de contacte emocional, és una negligència que ratlla l’estultícia humana... però que acabem fent tots.

No es tracta, doncs, de fer ara la llei seca contra el televident agosarat, ni de fer el crit: “nen, para la tele!”, i quedar-nos descansats. Tal com diu l’informe, es tracta d’exercir responsabilitats compartides entre els productors -que no poden emparar-se en l’excusa dels usos socials perquè aquests són canviables-, els poders públics -que tenen la capacitat de promoure determinats valors, i de fet els promouen encara que de vegades en sentit contrari-, la família –que no pot abstenir-se de ser el nucli essencial de l’educació dels menors- i l’escola –que no pot renunciar ni a l’exercici de l’esperit crític ni a l’aprenentatge del llenguatge de la imatge.

És així, doncs, que l’informe esmentat no només denuncia alguns continguts actuals que anomena “de risc” per a la infància i l’adolescència, sinó que, a més, aposta en sentit positiu per encetar socialment un conjunt d’accions encaminades a potenciar l’ús educatiu que se’n pot fer dels mitjans audiovisuals, reconeixent una realitat inqüestionable com és el seu potencial d’expansió de la informació que, no ho oblidem, es pot transformar en coneixement.

Aquestes accions les concreta en propostes que abasten els professionals de l’audiovisual, les administracions, la família o l’escola i que, sens dubte, executades conjuntament podrien reconvertir el paper social que juguen aquests instruments.

Però sobretot recomana que aquesta preocupació es debati a diferents àmbits i nivells, que se’n parli, que en parlem  tots... i per això ho faig.

No seria just que després de tanta publicitat no us en cités un paràgraf i no us digués on podeu localitzar-ne un resum o el mateix llibre. L’adreça electrònica és http://www.audiovisualcat.net/actualitat/llibreblanc.pdf per al resum, i http://www.audiovisualcat.net/recerca/lbe.pdf per al llibre sencer.

Ah!, la cita: “L'entorn mediàtic compleix la tasca d'educar, atès que incideix substancialment en la socialització de la infància. L'educació té la seva pròpia lògica i no l'hem de confondre amb la lògica dels mitjans. Es tracta de pensar una educació que situï els mitjans com allò que són: instruments de comunicació capaços d'afavorir un projecte educatiu o, per contra, de desafavorir-lo”.