Fràgil

Quan un intenta tenir una perspectiva una mica més enlairada del quotidià anar i venir arran de terra, se n'adona de seguida d'una característica escruixidora de l'ésser humà: la seva absoluta fragilitat.

Malgrat les declaracions imponents o els gestos agosarats amb els quals podem bastir la nostra activitat quotidiana, en solitari o en gran grup, ens adonem que aquestes expressions no són altra cosa que l'instint de protecció d'un ésser vulnerable que es pretén fort i dominador per no esdevenir poruc i esclau dels perills que l'envolten.

La fragilitat física és remarcable només de pensar en qualsevol dels múltiples accidents, de trànsit o domèstics, o també laborals, que cada dia fan desaparèixer éssers humans: nens i nenes, joves i adults, gent gran… ens redueix gairebé a ser un minúscul pensament que existeix en un espai i en un temps limitat, però fet d'un vidre que es desfà en mil bocins. No cal dir gaire res quan pensem en les malalties que podem patir o més encara en els maltractaments apocalíptics amb què la natura de tant en tant ens obsequia.

Som fràgils, ve-t’ho aquí, però ens en sortim. No pas un a un, però en conjunt ens en sortim.

I ho fem justament perquè hem anat construint murs i defenses contra tots els elements exteriors... mai heroicament sols, sinó sempre aprofitant l'experiència d'altres perquè ningú ha partit de zero. De fet, ara que hi penso, mai no han servit de res els herois americans fora de les pel·lícules. De fet, mai no n'hi ha hagut d'herois americans, ni d'herois de cap mena que ens hagin protegit de la nostra fragilitat, sinó tot al contrari. L'autèntica heroïcitat és ajudar-nos mútuament a sobreviure cada dia amb un somriure als llavis.

Per això em corprèn d'una manera esfereïdora la fragilitat moral de la mare que abandona el seu nadó fins a la mort dins d'una capsa de sabates com va passar l’altre dia. Quina profunda solitud la pot haver menat a amputar-se els sentiments d'aquesta manera… quin sòrdid abandonament la deu haver convertit en vidre esmicolat una vegada més.

No són, doncs, només defenses físiques les que hem anat construint, són sobretot les defenses col·lectives i socials les que ens donen el diferencial humà que ens allunya i ens distingeix de les altres espècies. Són les convencions quotidianes amb la família, amb els veïns i els companys de feina. Són encara més les normes de convivència, escrites o no, sota les quals transitem, lluitem, estimem…Són els acords i els pactes, és l'estructura social el que ens permet defensar-nos de la pitjor de les nostres fragilitats: la immensa solitud davant del món que ens envolta.

Però aquesta convivència, que és la defensa principal de les nostres limitacions, i per això és també la que ens dóna aire per cercar el plaer de viure, lamentablement també és massa fràgil.

I sempre hi ha gent disposada a erigir-se en salvador de qualsevol pàtria, de qualsevol ideal no correspost, encara que això posi en perill els pedaços de convivència confegits amb penes i treballs; encara que això posi al descobert per als depredadors la nostra vulnerabilitat.

I el que és pitjor, sempre n'hi ha que no els importa la convivència. Que són capaços d'utilitzar les normes col·lectives per al seu únic benefici. Que poden mentir una i altra vegada per convèncer-nos d'allò que no és veritat. Que intenten trampejar i portar al límit qualsevol acord per tal de tenir i mantenir una parcel·la de poder.

Feia molts anys que no en vèiem tants de junts i, francament, aquests són perillosos.

Doncs, mireu, ara haurem de dipositar un vot per escollir persones que vetllin per la nostra fragilitat acordant i executant les normes de convivència. Seré ben clar: jo no vull salvadors de cap pàtria, i encara menys tramposos ni mentiders. Vull persones que pensin que les nostres relacions poden ser més justes i ens deixin, o millor encara, ens ajudin, a viure en pau.

Estic segur que ens en sortirem.