Hi ha una gran
diferència entre l’autoritat i el poder. La primera, la “autoritas” romana, ens
ve donada pel cúmul de valors demostrats a través del temps, pel prestigi de
les decisions ajustades que prens i que se’t reconeixen, allò que en diríem
l’autoritat moral. El poder, en canvi, “potestas” per als romans, és la
capacitat que et dóna el càrrec i el nomenament que tens per prendre decisions,
ajustades o no, reconegudes o no.
Molts tenim la
sensació de què en els darrers anys, a moltes de les decisions que es prenen
des del Departament d’Ensenyament els falta “autoritas” i els sobra “potestas”.
Aquests malpensats
ens basem en l’observació de la multitud de promeses que es fan i no es
compleixen, en el tremolor que ens entra cada vegada que es decideix o s’acorda
una millora perquè serà moneda de canvi
per desmuntar alguna altra cosa que està en funcionament, i també en com es
prenen moltes decisions, sovint sense consulta, obviant la participació de les
persones afectades o de qui les representen, emanades directament del centre de
poder de Via Augusta.
De vegades ens ho
confirmen fets que són petits per al territori però que estan carregats de
simbologia. Poso per cas la vergonyosa actuació ordenada des d’una Direcció
General del Departament consistent en retenir dos inspectors del “Ministerio de
Educación” que anaven a visitar una escola gironina, -a qui haguessin atorgat
un premi per un projecte que està realitzant-, amb el sagaç raonament de què
envaïen competències, malgrat que aquestes persones estiguessin perfectament
identificades a la Delegació
i amb dos inspectors “autòctons” a punt per acompanyar-los... Els malpensats
ens hem anat dient els uns als altres que si el premi hagués vingut de
Brussel·les, s’hagués perdut el cul per ensenyar les meravelles que es fan
aquí.
A aquesta colla de
malpensats i malpensades, que ja no som només els “rojos” i els “maçons” de
sempre, sinó que se’ns hi ha afegit molta gent de bona jeia i de família com
cal, no ens agrada que a qui ha de prendre les decisions educatives se li vegi
tant el llautó.
Mentrestant les
escoles no paren de demanar perquè no els arriben les garrofes: que si tenim
molt d’alumnat i necessitem més mestres, que si vetlladors per atendre alumnes
amb dèficits físics, que si tallers de llengua per tothom qui els necessiti i
no només per a aquells a qui se’ls atorgui digitalment, que si el pressupost
per pagar la neteja als instituts, que si els diners per funcionament dels
centres...
És clar que a qui
ha perdut l’autoritat però manté el poder li queda la via de fer caritat.
No s’entén d’una
altra manera que a quinze escoles gironines se’ls doni d’avui per demà i sense
que ningú no ho hagi demanat, la possibilitat de contractar des d’una empresa
de serveis una persona durant quatre mesos per ajudar a estudiar de dotze a una
l’alumnat que l’escola decideixi. Amb això Valle Inclán hagués allargat una
mica la part més esperpèntica de “Luces de Bohemia”. Haurem d’investigar si el
criteri que s’ha utilitzat per atorgar les almoines és el de “més té qui més
demana”, encara que demani altres coses.
Segurament s’estan
inspirant en les lectures místiques medievals i hauran descobert l’enorme feina
apostòlica que van fer els ordes mendicants només amb quatre quartos. De fet
aquests ordes vivien de la caritat dels poderosos i practicaven una pobresa
material impecable mentre enriquien l’espiritualitat i el coneixement de qui
volgués escoltar-los; els valors de l’obediència, la castedat i la pobresa eren
els seus patrons de conducta.
Ai, ai, Déu meu...
quin mal pensament que m’ha sobrevingut: no estaran intentant aprofitar aquesta
invasió de competències que és la
Ley de Calidad per extreure dels seus valors implícits i
explícits la nostra conversió progressiva en orde, ara que ens estant
acostumant a haver de mendicar?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada