#ComissióPujol: El coronel que sabia més del que deia

Dilluns, 26 de gener del 2015. Vestit gris, camisa blanca, corbata a joc. Ulls clars, penetrants. Ulleres sense muntura i l'expressió de qui ho copsa tot sense que ho sembli. Ben jubilat, vaja, des de l'any 2000. Un espia autèntic al Parlament. Relacions amb el CNI i amb el Mossad. Coronel de la guàrdia civil retirat a Marbella. Vint-i-un anys a Andorra controlant, oficialment, des del servei d'intel·ligència de la guàrdia civil, la informació sobre terrorisme i narcotràfic de pas pel país dels Pirineus. Parlo d'en José Matas Zapata.

Algunes informacions el situen com el "Pepe" que Jordi Pujol Ferrusola tenia com la persona de la màxima confiança que gestionava el gruix de la fortuna de la seva família a Andorra. Altres informacions posen en boca de Victòria Àlvarez que a Marbella hi viu un exguàrdia civil retirat que presumia entre els seus coneguts de ser el testaferro dels Pujol i que gestionava en el seu nom un important fons d'inversió domiciliat a Israel. Ell ho va negar tot, com era d'esperar.

Cert que va manifestar amb claredat que no podia dir tot el que sabia perquè parlava davant de les càmeres que ho gravaven tot. Cert, per tant, que cal interpretar les seves paraules i posar-les en quarantena. Cert que hi ha gent que el coneix a Andorra que el situen com un personatge obscur que controlava bancs i empresaris i que feia i desfeia a plaer. El virrei, diuen alguns. Cert que va ser l'artífex de les negociacions per constituir la Banca Privada d'Andorra. Cert que ha tingut un mínim de tres empreses a Marbella que no "feien res" amb l'objectiu que "els amics que tenen diners a Andorra els portin legalment a Espanya". Blanquejar, es diu?

Cert que sap que Marta Ferrusola i alguns dels seus fills feien viatges a Andorra molt sovintejats, però no els coneix de res, no hi ha tingut cap relació, no sap res dels seus diners, no hi té cap contacte, no diu, no sap dir i no vol dir. Cert també que manifesta que és una estupidesa portar els diners a Andorra en metàl·lic en una maleta perquè hi ha maneres de fer-ho des de les mateixes sucursals dels bancs a Espanya. Com diu? Doncs, sí. "És molt fàcil. És habitual. A la meva època això no era important pel govern espanyol; perseguíem el terrorisme. Els diners entraven i sortien tant fàcil com la mantega o el sucre" Perdoni? "Sembla mentida que no ho sàpiguen vostès que viuen a Catalunya". Snif. Touché. No tinc milions i no se m'havia acudit.

Somriu, malèfic. Només s'ha inquietat breus moments quan li he parlat dels qui el coneixen d'Andorra i ha creuat els braços i tensat lleument la mirada. Nota que els diputats i diputades comencem a estar neguitosos davant les batalletes que acostumen a explicar els compareixents d'una certa edat i molta cortina de fum. Ell sap que sabem que sap i no dirà.

Domina perfectament l'escena i l'escenari. Un guàrdia civil acostuma a estar tres anys fora del país. Ell vint-i-un. Serveis prestats. Medalla de plata al mèrit contra la droga. "Després d'això em van enviar a Andorra; era un premi; allò és el paradís". Ni tan sols respon a la diputada de CIU que vol posar en evidència que tot són rumors: "vostè ho ha dit prou bé, senyora".

Ha vingut a rentar el seu honor, acaba dient. Potser l'ha rentat, però els rumors s'amplifiquen, reboten per les parets del Parlament i segueixen dividint els presents entre els crèduls, pocs, i una immensa majoria d'incrèduls. Molts entenent i acceptant el joc: Un coronel de la guàrdia civil que ha controlat la informació sensible d'un petit país com Andorra amb plens poders, un coronel de la guàrdia civil que ha mediat en els negocis dels bancs servint els interessos de la pàtria, no pot no saber però no pot dir. Simplement no pot.

I a ningú se li escapa que no va negar ni l'existència de viatges dels Pujol, ni l'existència de diners seus a Andorra. Senzillament va negar saber-ne res.

#ComissióPujol. Un relat demolidor del pujolisme

El divendres, 16 de gener, vam encetar la primera comissió Pujol de l’any amb cinc compareixences de pes. La primera, la del fiscal anticorrupció durant un bon nombre d’anys, Carlos Jiménez Villarejo, i les següents, les de quatre periodistes, -Reixac, Baiges, Martínez i Oliveres-, que han investigat al llarg d’un grapat d’anys i han escrit llibres sobre les fellonies dels diversos caradures que han aprofitat la política, a l’ombra pujoliana, per enriquir-se i per enriquir el seu entorn, encara que això suposés deixar d’atendre les necessitats del seus conciutadans.

El relat d’aquests periodistes va ser transgressor, demolidor. Una descripció que no té res d’envejar a la saga d’El Padrino, si traiem les morts i els caps de cavall dins del llit.

La corrupció ha estat present des de l’inici de la democràcia a Catalunya. Pujol es va rodejar de relacions perilloses des del primer moment, que van crear una trama que permetia favors creuats amb el món de l’empresa i de les finances per enriquir-se i per afavorir el partit del govern. Amb el cas Casinos financen el partit i subvencionen determinats mitjans de comunicació que els hi mengen a la mà. Prenafeta, Alavedra o De la Rosa assagen l’ús dels paradisos fiscals per fer diner fàcil estafant l’economia productiva; diner que serveix per pagar jutges extorquidors com Pasqual Estivill o advocats corruptes com Piqué Vidal. Amb els fons per la reconversió industrial de Catalunya (CARIC) es donen diners fàcilment a empreses de determinats consellers-empresaris que el fiscal general de l’Estat prohibeix seguir investigant agraint les facilitats per la governabilitat d’Espanya que ofereix Pujol als governs del PSOE primer i després del PP. ..

Uns seixanta casos, tots ells fets en nom de Catalunya, inclosos el cas Pretòria i el del Palau de la Música fins arribar als fills que, sense ofici ni benefici conegut, es fan milionaris a l’ombra del pare i preparen la successió creient-se hereus d’una dinastia civil que acumula tots els mecanismes del poder a Catalunya.

Tot això, mentre l’hereu polític de transició, Artur Mas, ho defineix públicament com un cas familiar. Quan ho va dir, devia pensar en una família extensa, a l’estil de la família siciliana.

Us deixo alguna perla visual en aquest bloc, però podeu veure la sessió sencera al web de Canal Parlament, tota ella interessant, inclosa la lamentable intervenció de la representant de CIU que, amb poca traça, intentava desprestigiar la carrera professional dels compareixents tot i que l’únic que va aconseguir va ser quedar retratada.

Jiménez Villarejo va dir unes quantes coses i us en faig una selecció. Va ser molt clar començant pel cas Banca Catalana que és l’instrument inicial que va utilitzar Jordi Pujol per crear una xarxa que després l’ajudarà a guanyar i a consolidar-se en el poder.

Segons la llei de societats anònimes dels anys 80, va dir, els administradors eren responsables penals davant la llei si hi havia malícia, abús de facultats o negligència greu en les seves actuacions i això va ser exactament el que va passar; els administradors, inclòs Pujol,  eren conscients del perjudici que estaven causant als accionistes encara que tinguessin raons polítiques tàcites per fer-ho amb les que ho justificaven tot.

I els magistrats de l’Audiència de Barcelona que van decidir no seguir el processament van tenir una actitud “comprensiva” amb l’activitat delictiva del poder polític i sabien perfectament el que feien quan van fer una interpretació deliberadament favorable als interessos dels que havien de ser processats.

I quan, anys més tard, va intentar engegar una causa penal contra Lluís Prenafeta, -mà dreta de Jordi Pujol en tots els afers foscos dels seus primers governs-, el fiscal general ho impedeix. Fet que es repeteix al cap d’un temps amb el fiscal Eligio Hernández quan, per unanimitat, els fiscals de Barcelona, intenten processar els consellers Cullell, Oller, Hortalà, Pujol i Figa, Vela, Garrell, Vallvé, Subirà, Basàñez i Alavedra per malversació de cabals públics en el cas de la CARIC.

Aquests i altres detalls li fan dir a Jiménez Villarejo que hi ha hagut, -i encara hi ha-, un abús clar del poder econòmic en el conjunt del sistema financer espanyol sobre el seu sistema judicial i polític que permet que puguem seguir pensant que els rics són, per naturalesa, impunes.

Per acabar, va fer un parell de reflexions que ens haurien de fer pensar: Jordi Pujol probablement no tenia un pla preconcebut per delinquir, però en els seus governs ha posat persones que tenien l’activitat delictiva com la seva manera de fer de forma habitual.

Ara bé, com es pot estar governant i donant lliçons d’ètica col·lectiva mentre el que ho fa està estafant la hisenda pública? Aquesta és l’essència de la gravetat dels fets que han durat trenta anys i que s’han fet en nom de Catalunya. És un fet que no té cap precedent a cap sistema democràtic occidental.

Sis hores de compareixença que van donar per molt. Naturalment alguns s’obstinen en no voler saber, en no voler acceptar. És ben clar que no hi ha pitjor cec que aquell que no vol veure.

#ComissióPujol. Mena: els silencis que parlen

José María Mena ha vingut per vigílies de Nadal a la comissió Pujol. Ell va ser el fiscal a qui, juntament amb Carlos Jiménez Villarejo, li va tocar portar la instrucció del cas Banca Catalana. Un banc que havia de ser la institució econòmica que donés suport al projecte de país que tenia al cap Jordi Pujol. Aquest, com a banquer, va ser maldestre, molt maldestre; tant, que va provocar junt amb els consellers que dirigien l’entitat un forat de prop de 200.000 milions de pessetes que es van haver de pagar en bona part amb diner públic i en bona part amb la liquidació del banc a compte de les pèrdues i la ruïna de molts dels seus accionistes. Quan els fiscals van començar a gratar van anar descobrint una muntanya d’irregularitats, -i no només mala gestió-, que havien portat a aquesta situació, fins al punt que van proposar el processament de gairebé tots els dirigents, inclòs el que aleshores ja era president de la Generalitat.

Però la política té cops amagats i, ves per on, els magistrats de l’Audiència Provincial que haurien d’haver jutjat el cas van decidir que no s’havia d’obrir judici oral tot i que en cap moment van desautoritzar l’extens i detallat treball que havien fet els fiscals.

El que era una investigació judicial contra uns banquers tramposos es va convertir per l’art del messianisme tan conegut a casa nostra en un atac contra Catalunya; i la fauna, convenientment esverada, va arribar a envair el Parlament en defensa del nou líder que va proclamar pocs dies després que de moral i d’ètica a partir d’aquell moment en parlaríem “nosaltres”. N’han estat parlant molts anys, unes quantes detencions després, unes quantes dimissions de consellers després, alguna condemna de càrrecs després, uns quants enriquiments sobtats després, quaranta-dos casos coneguts després, fins arribar a l’exemplificació de la moral d’estafar la hisenda pública amb una suposada herència a Andorra no declarada.

Fins aquí els fets coneguts mai acceptats. Mai cap acte de contrició com correspondria a uns bons catòlics practicants.

El senyor Mena va avisar que tenia desmemòria per l’edat.  Però va anar dient on podríem trobar les dades en la seva llarga instrucció del cas. En Mena no va donar xifres ni dades, però aquest silenci matemàtic el va suplir amb una autèntica oratòria d’insinuacions precises. I el desplegament de la ironia va arribar a un cert clímax en resposta a la barroera acusació de la representant de CIU a la comissió de què, en el fons, ell, en la seva carrera, no havia guanyat mai cap cas important. “A mi com a jutge m’ha tocat sempre estar en el bàndol dels perdedors i espero poder-ho estar fins el final”. Apa, té. Muts i a la gàbia.

Mena va ser antifranquista en el franquisme i el franquisme el va enviar a Catalunya com a càstig, -va dir-, però des d’aleshores no se n’ha mogut, “i no me’n mouré perquè aquesta és també la meva terra, i la de les meves filles i la dels meus néts. Jo sóc català perquè he decidit ser-ho. N’hi ha que només són catalans perquè hi han nascut”.

Tot i això, alguns “bons catalans”, durant els fets de Banca Catalana, no van parar de trucar-lo a casa per les nits, d’amenaçar-lo, d’insultar-lo i, fins i tot, algun boig, de disparar-li amb una escopeta de cacera. Tot perquè no havia acceptat posar-se la barretina que marcava el nostre aiatol·là de la moral casolana. “No hi ha pressions polítiques als jutges. Hi ha renúncies, submissió o covardies, però els jutges i els fiscals tenen capacitat per decidir sense influències polítiques.”

En fi, que vam aprendre. Molt. Que no va dir tot el que pensava, sabia o recordava, però sí que van quedar clares algunes coses:

“Que la crisi de Banca Catalana era d’unes dimensions imparables i que no es podia evitar... Que és evident que hi va haver un buidament patrimonial de l’entitat de forma dolosa... Que no existeix cap veritat judicial declarada sobre el cas i que mai ningú no ha negat els fets perquè els magistrats només van al·legar absència de tipicitat... Que hi havia evidències de consciència clara per part dels directius de què es buidava l’entitat... Que hi havia evidències de l’alienació d’accions de Banca Catalana en els dies immediatament anteriors a la intervenció... Que hi havia evidències de costos injustificats, de complements de sou injustificats i de crèdits ficticis.”

Traduït perquè ens entenguem i en resposta a algunes preguntes que li vaig fer: Queda clar que els fiscals perseguien actituds poc honorables d’uns mals banquers i en van trobar fent una investigació exhaustiva que ningú ha discutit i que els magistrats van rebutjar perquè van decidir que no podien considerar-la delicte. Queda acreditat que, -igual que va fer Rodrigo Rato amb Bànkia-, els directius de Banca Catalana, entre els quals l’ex honorable,  van maquillar els comptes fent veure que donava dividends quan en realitat l’entitat tenia pèrdues perquè els diners es dedicaven a altres coses que no sabem, entre les quals a donar crèdits incobrables a determinades entitats a canvi d’alguna cosa que tampoc sabem. Les coses que no sabem, només les podem sospitar, però aquesta és la nostra llibertat.

Queda clar també que algun directiu espavilat va fer “un Millet”: deixar amics i coneguts amb el cul a l’aire venent les accions a un inflat preu de mercat, utilitzant informació privilegiada, quan al cap de pocs dies s’intervenia el banc i les accions passaven a valer un euro.

Les males llengües i els mal pensats han dit al llarg del temps que aquest directiu tenia nom de president i que els diners d’aquesta venda tramposa van anar a parar a Andorra, passant primer per Suïssa i van agafar forma d’herència. Això, evidentment, no ho va dir el senyor Mena, però els seus silencis van ser tan clamorosos com les seves paraules.

#ComissióPujol: Que els facin fora i que demanin perdó

El dilluns 15/12/2014 vam tenir tres compareixences a la comissió Pujol. Tots tres professors universitaris, en Joan Francesc Pou Clemente i en Luís Manuel Alonso Gonzàlez, catedràtics de dret financer i tributari de la UB, i en Carles Ramió, catedràtic de ciència política de la UPF. Van ser, per tant, tres breus classes universitàries d’aquest seminari d’experts que tindrem amb les desenes de compareixents que alguns grups han volgut portar per il·lustrar-nos i, de pas, per difuminar l’efecte explosiu dels casos de corrupció a les seves files.

Els dos primers ho van aconseguir en part. Amb l’aura de savis ens van explicar que és la societat la que ha de tenir valors compartits contraris a aquestes conductes, i això no passa; que la resistència fiscal és generalitzada, tant des de les petites factures que no paguen IVA com de les estructures sofisticades de frau, i que els mecanismes d’elusió fiscal de les grans empreses no són estrictament frau, sinó l’aprofitament d’escletxes legals per pagar menys i que si s’apliquessin més normes repressives per evitar-ho, el capital se’n va a altres llocs.

Bé, res de nou en la concepció clàssica del capitalisme imperant.

Però també van deixar anar algunes perles que no podem obviar. La primera, que la desafecció fiscal es produeix quan es valoren negativament les polítiques públiques que s’apliquen amb els nostres diners i que, per tant, no es promou la reputació fiscal dels que paguen correctament com un element de prestigi.

Una segona que vull destacar és que, segons ells, hi ha un fracàs del model perquè el propi sistema està propiciant les conductes fraudulentes o no les està impedint prou, entre altres coses perquè no es pot tractar igual al de dalt que al de baix; al petit evasor que factura en negre per sobreviure que a l’encorbatat yupi que estudia la manera d’evadir a gran escala.

Dit d’una altra manera, la percepció d’impunitat sobre la corrupció, gestada durant anys, actua com un virus que s’escampa i ens acaba emmalaltint. I jo em faig una pregunta: quin tipus de conductes polítiques han afavorit aquest pensament al llarg de tot aquest temps i qui les ha practicat? Una bona resposta a això seria una primera molt bona conclusió d’aquesta comissió.

I una proposta endreçada que van fer: centrem-nos en el model alemany. Més que perseguir el defraudador i castigar-lo segons la quantitat, perseguim i castiguem al qui enganya, al qui té intenció de falsejar, és a dir, al trampós, encara que utilitzi argúcies legals per fer-ho. Prenem nota, no?

En Carles Ramió anava fort i va entrar provocant: la corrupció que tenim és l’ordinària en els països del nostre entorn i és un problema de correcte finançament de la política, tant els partits com les persones. Punt i seguit. Cal un bon finançament de la política a canvi d’un estricte rendiment de comptes fins a l’últim euro. Punt i a part.

Ara bé, no es va tallar ni un pèl en un parell d’afirmacions. Primera, hi ha hagut trenta anys d’un pacte de silenci clínic preocupant. Segona, també és molt preocupant que els mitjans de comunicació no ho hagin destapat. Tercera, ha fallat l’oficina antifrau, ha fallat la sindicatura de comptes, ha fallat l’administració pública perquè no hi ha un polític corrupte si no hi ha un funcionari que mira cap a un altre costat o bé per una relació clientelar o bé perquè no se sent prou protegit per actuar.

Ei, torneu-ho a llegir sisplau perquè crec que va tocar os.

I acabo amb les seves paraules: “Les branques malaltes s’han de tallar perquè sinó es podrirà tot l’arbre. Els partits polítics que en tenen haurien de tallar-les, demanar perdó i canviar les cares dels que estan davant encara que ells no hagin fet res”.

Doncs, ja ho sabeu. Estem esperant.

#ComissióPujol: Mayo, l'inspector que denuncia

La primera i única compareixença que hem tingut fins al moment a la comissió sobre el frau i la corrupció, -per entendre'ns, la comissió Pujol-, ha estat la del coordinador del sindicat de tècnics inspectors d'hisenda, en Miguel Àngel Mayo.

Segurament l'hem posat el primer per situar el tema, perquè porta molts anys explicant a l'opinió pública el frau i l'evasió fiscal existents a Espanya i a Catalunya, autèntic cavall de batalla per poder tenir els diners suficients per pagar els serveis a la ciutadania i, de pas, la presó als defraudadors.

La seva primera afirmació va ser que només a Catalunya 47.000 milions d'euros s'evadeixen cada any. Això vol dir que no paguen impostos a hisenda. Això vol dir que tindríem 8.000 milions més, pel cap baix, per mantenir el sistema sanitari o per construir les escoles que ens fan falta, per posar un exemple. Això vol dir que un 70% d'aquest frau el produeixen grans empreses que tenen grans beneficis cada any i no el xispes que t'ha vingut a casa a fer una reparació i no et fa factura. Això vol dir que la indignació hauria de ser d'escàndol perquè està passant mentre una tercera part de la població infantil passa gana.

Aquests diners no paguen impostos perquè operen en allò que anomenem paradisos fiscals. I operar en aquests paradisos és extraordinàriament fàcil si tens molts diners. No cal que et moguis de casa perquè hi ha qui ho fa per tu. Aquesta va ser la contundent resposta a una de les preguntes que li vaig fer: és imprescindible la col·laboració de bufets d'advocats i de bancs legals perfectament establerts al nostre país per poder operar sense problemes amb les quantitats de les que estem parlant.

El polític corrupte, -espècie justament perseguida- és només un xitxarel·lo comparat amb els voltors de les altes esferes i els seus servidors experts legals i financers. No hauríem de començar a perseguir de manera ferotge des de l'opinió pública aquestes pràctiques de banquers, advocats i empresaris sense escrúpols? Bàsicament perquè mentre tenim entretingut el personal perseguint els viatges canaris de polítics poc ètics que són la xocolata del lloro, tranquil·litzem la consciència i ens oblidem de la màfia, l'autèntica màfia.

I ho confirma una segona resposta que em va dir quan li vaig preguntar per mesures noves que podríem prendre per evitar els riscos socials del frau i de la corrupció. "No cal, -em va dir-, les mesures ja hi són; fa temps que hi són. El que cal és garantir que funcionin de manera correcta".

Conclusió, durant tot aquest temps no han funcionat de manera correcta perquè no s'ha volgut garantir.

I aquí sí que hem de tornar a girar els ulls cap als polítics que han permès la impunitat. I és que, per si no queda clar, hi ha un

tipus de polítics que serveixen al poder del diner, i que, per tant, no fan política, que és el que necessita la ciutadania, sinó negocis.

Potser que alguns hauríem de començar a canviar-los, no?

No sé si en aquesta comissió serem capaços de proposar alguna neteja eficaç. Em temo que poca. Però sí sé que ja no valen els silencis culpables. En qualsevol cas, tenim el dit a punt per assenyalar gent, això us ho asseguro. I estem disposats a sentir qui tingui coses a dir i donar-les a conèixer.

La corrupció i el cas Pujol

El Parlament de Catalunya ha engegat aquest novembre una comissió d’investigació sobre el frau i la corrupció que té el seu origen en la confessió de defraudador del president Pujol. Confessió que va tornar a posar sobre la taula i donar versemblança a totes les sospites de connivències, de tractes de favor, de portes giratòries, de comissions fraudulentes, de finançaments irregulars que han esquitxat tots els anys de pujolisme. El mite havia caigut perquè el que donava lliçons morals durant el seu regnat no les practicava.

Més de seixanta intervencions parlamentàries en relació a la corrupció durant els governs Pujol, algunes acompanyades de denúncies, ha protagonitzat el grup que represento al llarg d’aquests anys. Algunes han aparegut de manera fugissera a la llum pública i mai més se n’ha parlat perquè l’antigament molt honorable era intocable en un marc de control i d’amiguisme de molts mitjans de comunicació producte de subvencions i favors creuats.

Hi ha hagut casos sonats començant pel mateix cas Banca Catalana que es va vendre com un atac a Catalunya quan el que es denunciava era un banquer trampós que encara no feia de president del país. Però la corrua és interminable: El cas Casinos, el cas Treball, el cas Turisme, el cas Kio, el cas Adigsa, CARIC, Europraxis, Indra, Tipel, Lottogate, Ferrovial, ITV, Pretòria... són la mostra d’una manera de fer política on, des d’uns quants càrrecs institucionals, s’ha afavorit determinats interessos empresarials o personals a canvi de determinats favors, molts d’aquests alenats pels fills del president que s’han enriquit a l’ombra del pare. I per evitar que se m’acusi de cap teoria de la conspiració, vull recordar la cirereta d’una condemna ferma de finançament irregular d’Unió Democràtica pel cas Treball i una seu embargada per fer front a una possible condemna de finançament irregular de Convergència Democràtica a partir del cas Palau de la Música.

Si volem fer net, si volem un país lliure, just i net, no el podem construir sense una profunda profilaxi, començant pel relat i el reconeixement d’uns fets com a mesura de credibilitat de què ara ja no són així. No va ser aquesta l’actitud del grup de CIU evitant amb els seus vots que compareguessin testimonis d’aquests casos. Autodefensa? Segurament.  Però aquesta actitud invalidava en gran mesura el que es pot esperar d’una comissió d’investigació del Parlament que difícilment hagués anat més enllà d’un llarg debat teòric sobre què hem de fer amb el frau i amb la corrupció, si no es podien sentir totes les veus.

Finalment, els quatre grups que vam veure més retallades les compareixences que proposàvem, vam decidir tornar-ne a presentar una selecció sense la qual no tenia sentit que seguíssim a la comissió. Posats en evidència la resta de grups i amb una recança evident, finalment es van aprovar.   Ara farà falta veure si hi haurà voluntat real d’avançar o es voldrà marejar la perdiu amb propostes teòriques de com fer bondat que, quan convé,  s’obliden. En aquest cas, la sospita de què res no ha canviat seguirà planant sobre el cap dels hereus del pujolisme.

Del “business friendly” al govern que “acompanya les empreses”

Des del discurs del primer govern Mas al segon ha variat poc el concepte de com afrontar els reptes econòmics i d’ocupació. En Mas va definir el seu primer govern com a “amic dels negocis”, comptant que aquests serien els creadors de riquesa i d’ocupació. I això ha fet definir l’actual govern per part d’en Puig com un govern que només ha d’acompanyar les empreses i deixar-les fer perquè elles generin riquesa. Aquest objectiu, -que és el mateix que el PP a Espanya, i el mateix que els governs de dretes a Europa-, han anat fabricant la “tempesta perfecta” per crear la situació en què ens trobem: austeritat en la inversió pública, reforma laboral que dinamita la negociació col·lectiva, lleis òmnibus que inhibeixen l’acció del govern per deixar el camp lliure al “negociant”.

No intervenció, desregulació i màniga ampla han propiciat el creixement de les desigualtats, l’empobriment de la població i l’aprofundiment de la crisi. Només ara, després de set anys, tots aquests governs diuen que veuen indicis de millora, però aquests indicis en realitat es concreten en una menor destrucció de llocs de treball i d’empreses, -però encara destrucció al cap i a la fi-, i en una millora dels beneficis de les grans corporacions empresarials, -que malgrat haver-los reduït durant aquests anys, han seguit tenint beneficis-, però sense tenir en compte que s’han construït sobre una pressió a la baixa dels salaris, sobre una creixent temporalitat en la feina, sobre la laminació de les condicions laborals i sobre l’obstrucció de la negociació col·lectiva. Això ens deixa un mercat laboral afeblit i més desregulat, i un trencament de l’equilibri en les relacions laborals que ha facilitat abusos i fins i tot dumping empresarial, que no afavoreix ni la consolidació d’una ocupació de qualitat ni l’enfortiment del teixit empresarial petit i mitjà, ni la innovació en la producció, ni el risc emprenedor per invertir.

Quan les regles del joc no estan clares, guanya sempre el trampós. Quan no hi ha qui controla el tauró, aquest s’empassa tot el peix petit.

Aquest govern i els seus aliats, a Madrid i a Catalunya, són directament responsables de no revertir i sí d’aprofundir aquesta situació, o bé per interessos espuris o, com a mínim, per incapacitat manifesta per fer-ho.

També ho va ser, de responsable, en el seu moment, el governador del banc del Japó Harohiko Kuroda que manifestava el mes passat a la reunió de dirigents de banca a Kansas que al seu país, en la crisi dels 90, van aplicar les mateixes receptes fins que van veure que es convertia en un cercle viciós perquè en no invertir les empreses i en disminuir el consum de les famílies per les baixades salarials, s’estancava encara més l’economia, que és el que ens està passant. Inversió pública, creixement salarial, enfortiment de la negociació col·lectiva i disminució de la temporalitat. Aquestes són les mesures que van pactar en aquell moment el govern del Japó, empresaris i treballadors i que van permetre que l’ocupació i l’economia es redrecessin. Aquestes són també les mesures que hauríem d’aplicar a casa perquè les actuals no funcionen.

El darrer informe sobre perspectives de l’ocupació de l’OCDE constata aquest creixement de les desigualtats entre la població més rica i la més pobra a causa de la crisi del mercat de treball i remarca que els ajustos salarials no s’han fet servir de forma generalitzada per part de les empreses per millorar la seva competitivitat, sinó per garantir la seva rendibilitat. Conclou que, en aquests moments, les retallades salarials són contraproduents per la creació d’ocupació i per la dinamització de l’economia perquè agreugen el risc de pobresa i tenen un efecte depressiu sobre la demanda. I això ho diuen unes persones gens sospitoses de revolucions pendents.

Per revertir la situació i poder crear ocupació de qualitat cal garantir uns salaris dignes que puguin mantenir i incrementar el poder adquisitiu de la ciutadania, especialment en els sectors socialment més desafavorits i més afectats per la crisi del mercat de treball. I per això cal cercar un pacte de país que garanteixi el manteniment del poder adquisitiu, la millora de les condicions laborals i la recuperació salarial com a elements dinamitzadors de l’economia i de la creació d’ocupació de qualitat.

I no és només acabar amb les polítiques d’austeritat, sinó com i en quina direcció volem el futur. Necessitem un canvi de concepte en el model empresarial de capitalisme salvatge que ha estat el causant directe de la crisi. Cal aprofundir en models més democràtics i participatius que tinguin com a eix vertebrador el desenvolupament de la persona i de la societat, i només com a instrument l’economia, i no a la inversa. En aquest sentit, el foment de l’economia social i solidària i, dins d’ella el cooperativisme, són eines que ens haurien de permetre avançar en el canvi social que és imprescindible. També la inversió, pública i privada, en recerca i innovació, amb l’objectiu clar de canviar el model productiu exhaurit, per un de més sostenible que tingui com a eix l’economia verda.

Res de tot això és revolucionari. És, simplement, de sentit comú, fins i tot per algunes veus destacades d’aquest model de capitalisme que agonitza. Els únics que no semblen haver-se’n adonat són els governs de dretes que patim, potser perquè són massa “amics dels negocis” i no tant de la ciutadania que representen.