#ComissióPujol. Un relat demolidor del pujolisme

El divendres, 16 de gener, vam encetar la primera comissió Pujol de l’any amb cinc compareixences de pes. La primera, la del fiscal anticorrupció durant un bon nombre d’anys, Carlos Jiménez Villarejo, i les següents, les de quatre periodistes, -Reixac, Baiges, Martínez i Oliveres-, que han investigat al llarg d’un grapat d’anys i han escrit llibres sobre les fellonies dels diversos caradures que han aprofitat la política, a l’ombra pujoliana, per enriquir-se i per enriquir el seu entorn, encara que això suposés deixar d’atendre les necessitats del seus conciutadans.

El relat d’aquests periodistes va ser transgressor, demolidor. Una descripció que no té res d’envejar a la saga d’El Padrino, si traiem les morts i els caps de cavall dins del llit.

La corrupció ha estat present des de l’inici de la democràcia a Catalunya. Pujol es va rodejar de relacions perilloses des del primer moment, que van crear una trama que permetia favors creuats amb el món de l’empresa i de les finances per enriquir-se i per afavorir el partit del govern. Amb el cas Casinos financen el partit i subvencionen determinats mitjans de comunicació que els hi mengen a la mà. Prenafeta, Alavedra o De la Rosa assagen l’ús dels paradisos fiscals per fer diner fàcil estafant l’economia productiva; diner que serveix per pagar jutges extorquidors com Pasqual Estivill o advocats corruptes com Piqué Vidal. Amb els fons per la reconversió industrial de Catalunya (CARIC) es donen diners fàcilment a empreses de determinats consellers-empresaris que el fiscal general de l’Estat prohibeix seguir investigant agraint les facilitats per la governabilitat d’Espanya que ofereix Pujol als governs del PSOE primer i després del PP. ..

Uns seixanta casos, tots ells fets en nom de Catalunya, inclosos el cas Pretòria i el del Palau de la Música fins arribar als fills que, sense ofici ni benefici conegut, es fan milionaris a l’ombra del pare i preparen la successió creient-se hereus d’una dinastia civil que acumula tots els mecanismes del poder a Catalunya.

Tot això, mentre l’hereu polític de transició, Artur Mas, ho defineix públicament com un cas familiar. Quan ho va dir, devia pensar en una família extensa, a l’estil de la família siciliana.

Us deixo alguna perla visual en aquest bloc, però podeu veure la sessió sencera al web de Canal Parlament, tota ella interessant, inclosa la lamentable intervenció de la representant de CIU que, amb poca traça, intentava desprestigiar la carrera professional dels compareixents tot i que l’únic que va aconseguir va ser quedar retratada.

Jiménez Villarejo va dir unes quantes coses i us en faig una selecció. Va ser molt clar començant pel cas Banca Catalana que és l’instrument inicial que va utilitzar Jordi Pujol per crear una xarxa que després l’ajudarà a guanyar i a consolidar-se en el poder.

Segons la llei de societats anònimes dels anys 80, va dir, els administradors eren responsables penals davant la llei si hi havia malícia, abús de facultats o negligència greu en les seves actuacions i això va ser exactament el que va passar; els administradors, inclòs Pujol,  eren conscients del perjudici que estaven causant als accionistes encara que tinguessin raons polítiques tàcites per fer-ho amb les que ho justificaven tot.

I els magistrats de l’Audiència de Barcelona que van decidir no seguir el processament van tenir una actitud “comprensiva” amb l’activitat delictiva del poder polític i sabien perfectament el que feien quan van fer una interpretació deliberadament favorable als interessos dels que havien de ser processats.

I quan, anys més tard, va intentar engegar una causa penal contra Lluís Prenafeta, -mà dreta de Jordi Pujol en tots els afers foscos dels seus primers governs-, el fiscal general ho impedeix. Fet que es repeteix al cap d’un temps amb el fiscal Eligio Hernández quan, per unanimitat, els fiscals de Barcelona, intenten processar els consellers Cullell, Oller, Hortalà, Pujol i Figa, Vela, Garrell, Vallvé, Subirà, Basàñez i Alavedra per malversació de cabals públics en el cas de la CARIC.

Aquests i altres detalls li fan dir a Jiménez Villarejo que hi ha hagut, -i encara hi ha-, un abús clar del poder econòmic en el conjunt del sistema financer espanyol sobre el seu sistema judicial i polític que permet que puguem seguir pensant que els rics són, per naturalesa, impunes.

Per acabar, va fer un parell de reflexions que ens haurien de fer pensar: Jordi Pujol probablement no tenia un pla preconcebut per delinquir, però en els seus governs ha posat persones que tenien l’activitat delictiva com la seva manera de fer de forma habitual.

Ara bé, com es pot estar governant i donant lliçons d’ètica col·lectiva mentre el que ho fa està estafant la hisenda pública? Aquesta és l’essència de la gravetat dels fets que han durat trenta anys i que s’han fet en nom de Catalunya. És un fet que no té cap precedent a cap sistema democràtic occidental.

Sis hores de compareixença que van donar per molt. Naturalment alguns s’obstinen en no voler saber, en no voler acceptar. És ben clar que no hi ha pitjor cec que aquell que no vol veure.