El Parlament de Catalunya ha engegat aquest novembre una
comissió d’investigació sobre el frau i la corrupció que té el seu origen en la
confessió de defraudador del president Pujol. Confessió que va tornar a posar
sobre la taula i donar versemblança a totes les sospites de connivències, de
tractes de favor, de portes giratòries, de comissions fraudulentes, de finançaments
irregulars que han esquitxat tots els anys de pujolisme. El mite havia caigut
perquè el que donava lliçons morals durant el seu regnat no les practicava.
Més de seixanta intervencions parlamentàries en relació a la
corrupció durant els governs Pujol, algunes acompanyades de denúncies, ha
protagonitzat el grup que represento al llarg d’aquests anys. Algunes han
aparegut de manera fugissera a la llum pública i mai més se n’ha parlat perquè
l’antigament molt honorable era intocable en un marc de control i d’amiguisme de
molts mitjans de comunicació producte de subvencions i favors creuats.
Hi ha hagut casos sonats començant pel mateix cas Banca
Catalana que es va vendre com un atac a Catalunya quan el que es denunciava era
un banquer trampós que encara no feia de president del país. Però la corrua és
interminable: El cas Casinos, el cas Treball, el cas Turisme, el cas Kio, el
cas Adigsa, CARIC, Europraxis, Indra, Tipel, Lottogate, Ferrovial, ITV,
Pretòria... són la mostra d’una manera de fer política on, des d’uns quants
càrrecs institucionals, s’ha afavorit determinats interessos empresarials o
personals a canvi de determinats favors, molts d’aquests alenats pels fills del
president que s’han enriquit a l’ombra del pare. I per evitar que se m’acusi de
cap teoria de la conspiració, vull recordar la cirereta d’una condemna ferma de
finançament irregular d’Unió Democràtica pel cas Treball i una seu embargada
per fer front a una possible condemna de finançament irregular de Convergència
Democràtica a partir del cas Palau de la Música.
Si volem fer net, si volem un país lliure, just i net, no el
podem construir sense una profunda profilaxi, començant pel relat i el
reconeixement d’uns fets com a mesura de credibilitat de què ara ja no són
així. No va ser aquesta l’actitud del grup de CIU evitant amb els seus vots que
compareguessin testimonis d’aquests casos. Autodefensa? Segurament. Però aquesta actitud invalidava en gran
mesura el que es pot esperar d’una comissió d’investigació del Parlament que
difícilment hagués anat més enllà d’un llarg debat teòric sobre què hem de fer
amb el frau i amb la corrupció, si no es podien sentir totes les veus.
Finalment, els quatre grups que vam veure més retallades les
compareixences que proposàvem, vam decidir tornar-ne a presentar una selecció
sense la qual no tenia sentit que seguíssim a la comissió. Posats en evidència la
resta de grups i amb una recança evident, finalment es van aprovar. Ara farà
falta veure si hi haurà voluntat real d’avançar o es voldrà marejar la perdiu
amb propostes teòriques de com fer bondat que, quan convé, s’obliden. En aquest cas, la sospita de què
res no ha canviat seguirà planant sobre el cap dels hereus del pujolisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada