El dilluns 15/12/2014
vam tenir tres compareixences a la comissió Pujol. Tots tres professors
universitaris, en Joan Francesc Pou Clemente i en Luís Manuel Alonso Gonzàlez,
catedràtics de dret financer i tributari de la UB, i en Carles Ramió,
catedràtic de ciència política de la UPF. Van ser, per tant, tres breus classes
universitàries d’aquest seminari d’experts que tindrem amb les desenes de
compareixents que alguns grups han volgut portar per il·lustrar-nos i, de pas,
per difuminar l’efecte explosiu dels casos de corrupció a les seves files.
Els dos primers ho
van aconseguir en part. Amb l’aura de savis ens van explicar que és la societat
la que ha de tenir valors compartits contraris a aquestes conductes, i això no
passa; que la resistència fiscal és generalitzada, tant des de les petites factures
que no paguen IVA com de les estructures sofisticades de frau, i que els
mecanismes d’elusió fiscal de les grans empreses no són estrictament frau, sinó
l’aprofitament d’escletxes legals per pagar menys i que si s’apliquessin més
normes repressives per evitar-ho, el capital se’n va a altres llocs.
Bé, res de nou en
la concepció clàssica del capitalisme imperant.
Però també van
deixar anar algunes perles que no podem obviar. La primera, que la desafecció fiscal
es produeix quan es valoren negativament les polítiques públiques que s’apliquen
amb els nostres diners i que, per tant, no es promou la reputació fiscal dels
que paguen correctament com un element de prestigi.
Una segona que vull
destacar és que, segons ells, hi ha un fracàs del model perquè el propi sistema
està propiciant les conductes fraudulentes o no les està impedint prou, entre
altres coses perquè no es pot tractar igual al de dalt que al de baix; al petit
evasor que factura en negre per sobreviure que a l’encorbatat yupi que estudia
la manera d’evadir a gran escala.
Dit d’una altra
manera, la percepció d’impunitat sobre la corrupció, gestada durant anys, actua
com un virus que s’escampa i ens acaba emmalaltint. I jo em faig una pregunta:
quin tipus de conductes polítiques han afavorit aquest pensament al llarg de
tot aquest temps i qui les ha practicat? Una bona resposta a això seria una
primera molt bona conclusió d’aquesta comissió.
I una proposta
endreçada que van fer: centrem-nos en el model alemany. Més que perseguir el
defraudador i castigar-lo segons la quantitat, perseguim i castiguem al qui
enganya, al qui té intenció de falsejar, és a dir, al trampós, encara que
utilitzi argúcies legals per fer-ho. Prenem nota, no?
En Carles Ramió
anava fort i va entrar provocant: la corrupció que tenim és l’ordinària en els
països del nostre entorn i és un problema de correcte finançament de la
política, tant els partits com les persones. Punt i seguit. Cal un bon finançament
de la política a canvi d’un estricte rendiment de comptes fins a l’últim euro.
Punt i a part.
Ara bé, no es va
tallar ni un pèl en un parell d’afirmacions. Primera, hi ha hagut trenta anys d’un
pacte de silenci clínic preocupant. Segona, també és molt preocupant que els
mitjans de comunicació no ho hagin destapat. Tercera, ha fallat l’oficina
antifrau, ha fallat la sindicatura de comptes, ha fallat l’administració
pública perquè no hi ha un polític corrupte si no hi ha un funcionari que mira
cap a un altre costat o bé per una relació clientelar o bé perquè no se sent
prou protegit per actuar.
Ei, torneu-ho a
llegir sisplau perquè crec que va tocar os.
I acabo amb les seves
paraules: “Les branques malaltes s’han de tallar perquè sinó es podrirà tot l’arbre.
Els partits polítics que en tenen haurien de tallar-les, demanar perdó i
canviar les cares dels que estan davant encara que ells no hagin fet res”.
Doncs, ja ho sabeu.
Estem esperant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada