#ComissióPujol. Mena: els silencis que parlen

José María Mena ha vingut per vigílies de Nadal a la comissió Pujol. Ell va ser el fiscal a qui, juntament amb Carlos Jiménez Villarejo, li va tocar portar la instrucció del cas Banca Catalana. Un banc que havia de ser la institució econòmica que donés suport al projecte de país que tenia al cap Jordi Pujol. Aquest, com a banquer, va ser maldestre, molt maldestre; tant, que va provocar junt amb els consellers que dirigien l’entitat un forat de prop de 200.000 milions de pessetes que es van haver de pagar en bona part amb diner públic i en bona part amb la liquidació del banc a compte de les pèrdues i la ruïna de molts dels seus accionistes. Quan els fiscals van començar a gratar van anar descobrint una muntanya d’irregularitats, -i no només mala gestió-, que havien portat a aquesta situació, fins al punt que van proposar el processament de gairebé tots els dirigents, inclòs el que aleshores ja era president de la Generalitat.

Però la política té cops amagats i, ves per on, els magistrats de l’Audiència Provincial que haurien d’haver jutjat el cas van decidir que no s’havia d’obrir judici oral tot i que en cap moment van desautoritzar l’extens i detallat treball que havien fet els fiscals.

El que era una investigació judicial contra uns banquers tramposos es va convertir per l’art del messianisme tan conegut a casa nostra en un atac contra Catalunya; i la fauna, convenientment esverada, va arribar a envair el Parlament en defensa del nou líder que va proclamar pocs dies després que de moral i d’ètica a partir d’aquell moment en parlaríem “nosaltres”. N’han estat parlant molts anys, unes quantes detencions després, unes quantes dimissions de consellers després, alguna condemna de càrrecs després, uns quants enriquiments sobtats després, quaranta-dos casos coneguts després, fins arribar a l’exemplificació de la moral d’estafar la hisenda pública amb una suposada herència a Andorra no declarada.

Fins aquí els fets coneguts mai acceptats. Mai cap acte de contrició com correspondria a uns bons catòlics practicants.

El senyor Mena va avisar que tenia desmemòria per l’edat.  Però va anar dient on podríem trobar les dades en la seva llarga instrucció del cas. En Mena no va donar xifres ni dades, però aquest silenci matemàtic el va suplir amb una autèntica oratòria d’insinuacions precises. I el desplegament de la ironia va arribar a un cert clímax en resposta a la barroera acusació de la representant de CIU a la comissió de què, en el fons, ell, en la seva carrera, no havia guanyat mai cap cas important. “A mi com a jutge m’ha tocat sempre estar en el bàndol dels perdedors i espero poder-ho estar fins el final”. Apa, té. Muts i a la gàbia.

Mena va ser antifranquista en el franquisme i el franquisme el va enviar a Catalunya com a càstig, -va dir-, però des d’aleshores no se n’ha mogut, “i no me’n mouré perquè aquesta és també la meva terra, i la de les meves filles i la dels meus néts. Jo sóc català perquè he decidit ser-ho. N’hi ha que només són catalans perquè hi han nascut”.

Tot i això, alguns “bons catalans”, durant els fets de Banca Catalana, no van parar de trucar-lo a casa per les nits, d’amenaçar-lo, d’insultar-lo i, fins i tot, algun boig, de disparar-li amb una escopeta de cacera. Tot perquè no havia acceptat posar-se la barretina que marcava el nostre aiatol·là de la moral casolana. “No hi ha pressions polítiques als jutges. Hi ha renúncies, submissió o covardies, però els jutges i els fiscals tenen capacitat per decidir sense influències polítiques.”

En fi, que vam aprendre. Molt. Que no va dir tot el que pensava, sabia o recordava, però sí que van quedar clares algunes coses:

“Que la crisi de Banca Catalana era d’unes dimensions imparables i que no es podia evitar... Que és evident que hi va haver un buidament patrimonial de l’entitat de forma dolosa... Que no existeix cap veritat judicial declarada sobre el cas i que mai ningú no ha negat els fets perquè els magistrats només van al·legar absència de tipicitat... Que hi havia evidències de consciència clara per part dels directius de què es buidava l’entitat... Que hi havia evidències de l’alienació d’accions de Banca Catalana en els dies immediatament anteriors a la intervenció... Que hi havia evidències de costos injustificats, de complements de sou injustificats i de crèdits ficticis.”

Traduït perquè ens entenguem i en resposta a algunes preguntes que li vaig fer: Queda clar que els fiscals perseguien actituds poc honorables d’uns mals banquers i en van trobar fent una investigació exhaustiva que ningú ha discutit i que els magistrats van rebutjar perquè van decidir que no podien considerar-la delicte. Queda acreditat que, -igual que va fer Rodrigo Rato amb Bànkia-, els directius de Banca Catalana, entre els quals l’ex honorable,  van maquillar els comptes fent veure que donava dividends quan en realitat l’entitat tenia pèrdues perquè els diners es dedicaven a altres coses que no sabem, entre les quals a donar crèdits incobrables a determinades entitats a canvi d’alguna cosa que tampoc sabem. Les coses que no sabem, només les podem sospitar, però aquesta és la nostra llibertat.

Queda clar també que algun directiu espavilat va fer “un Millet”: deixar amics i coneguts amb el cul a l’aire venent les accions a un inflat preu de mercat, utilitzant informació privilegiada, quan al cap de pocs dies s’intervenia el banc i les accions passaven a valer un euro.

Les males llengües i els mal pensats han dit al llarg del temps que aquest directiu tenia nom de president i que els diners d’aquesta venda tramposa van anar a parar a Andorra, passant primer per Suïssa i van agafar forma d’herència. Això, evidentment, no ho va dir el senyor Mena, però els seus silencis van ser tan clamorosos com les seves paraules.