Del “business friendly” al govern que “acompanya les empreses”

Des del discurs del primer govern Mas al segon ha variat poc el concepte de com afrontar els reptes econòmics i d’ocupació. En Mas va definir el seu primer govern com a “amic dels negocis”, comptant que aquests serien els creadors de riquesa i d’ocupació. I això ha fet definir l’actual govern per part d’en Puig com un govern que només ha d’acompanyar les empreses i deixar-les fer perquè elles generin riquesa. Aquest objectiu, -que és el mateix que el PP a Espanya, i el mateix que els governs de dretes a Europa-, han anat fabricant la “tempesta perfecta” per crear la situació en què ens trobem: austeritat en la inversió pública, reforma laboral que dinamita la negociació col·lectiva, lleis òmnibus que inhibeixen l’acció del govern per deixar el camp lliure al “negociant”.

No intervenció, desregulació i màniga ampla han propiciat el creixement de les desigualtats, l’empobriment de la població i l’aprofundiment de la crisi. Només ara, després de set anys, tots aquests governs diuen que veuen indicis de millora, però aquests indicis en realitat es concreten en una menor destrucció de llocs de treball i d’empreses, -però encara destrucció al cap i a la fi-, i en una millora dels beneficis de les grans corporacions empresarials, -que malgrat haver-los reduït durant aquests anys, han seguit tenint beneficis-, però sense tenir en compte que s’han construït sobre una pressió a la baixa dels salaris, sobre una creixent temporalitat en la feina, sobre la laminació de les condicions laborals i sobre l’obstrucció de la negociació col·lectiva. Això ens deixa un mercat laboral afeblit i més desregulat, i un trencament de l’equilibri en les relacions laborals que ha facilitat abusos i fins i tot dumping empresarial, que no afavoreix ni la consolidació d’una ocupació de qualitat ni l’enfortiment del teixit empresarial petit i mitjà, ni la innovació en la producció, ni el risc emprenedor per invertir.

Quan les regles del joc no estan clares, guanya sempre el trampós. Quan no hi ha qui controla el tauró, aquest s’empassa tot el peix petit.

Aquest govern i els seus aliats, a Madrid i a Catalunya, són directament responsables de no revertir i sí d’aprofundir aquesta situació, o bé per interessos espuris o, com a mínim, per incapacitat manifesta per fer-ho.

També ho va ser, de responsable, en el seu moment, el governador del banc del Japó Harohiko Kuroda que manifestava el mes passat a la reunió de dirigents de banca a Kansas que al seu país, en la crisi dels 90, van aplicar les mateixes receptes fins que van veure que es convertia en un cercle viciós perquè en no invertir les empreses i en disminuir el consum de les famílies per les baixades salarials, s’estancava encara més l’economia, que és el que ens està passant. Inversió pública, creixement salarial, enfortiment de la negociació col·lectiva i disminució de la temporalitat. Aquestes són les mesures que van pactar en aquell moment el govern del Japó, empresaris i treballadors i que van permetre que l’ocupació i l’economia es redrecessin. Aquestes són també les mesures que hauríem d’aplicar a casa perquè les actuals no funcionen.

El darrer informe sobre perspectives de l’ocupació de l’OCDE constata aquest creixement de les desigualtats entre la població més rica i la més pobra a causa de la crisi del mercat de treball i remarca que els ajustos salarials no s’han fet servir de forma generalitzada per part de les empreses per millorar la seva competitivitat, sinó per garantir la seva rendibilitat. Conclou que, en aquests moments, les retallades salarials són contraproduents per la creació d’ocupació i per la dinamització de l’economia perquè agreugen el risc de pobresa i tenen un efecte depressiu sobre la demanda. I això ho diuen unes persones gens sospitoses de revolucions pendents.

Per revertir la situació i poder crear ocupació de qualitat cal garantir uns salaris dignes que puguin mantenir i incrementar el poder adquisitiu de la ciutadania, especialment en els sectors socialment més desafavorits i més afectats per la crisi del mercat de treball. I per això cal cercar un pacte de país que garanteixi el manteniment del poder adquisitiu, la millora de les condicions laborals i la recuperació salarial com a elements dinamitzadors de l’economia i de la creació d’ocupació de qualitat.

I no és només acabar amb les polítiques d’austeritat, sinó com i en quina direcció volem el futur. Necessitem un canvi de concepte en el model empresarial de capitalisme salvatge que ha estat el causant directe de la crisi. Cal aprofundir en models més democràtics i participatius que tinguin com a eix vertebrador el desenvolupament de la persona i de la societat, i només com a instrument l’economia, i no a la inversa. En aquest sentit, el foment de l’economia social i solidària i, dins d’ella el cooperativisme, són eines que ens haurien de permetre avançar en el canvi social que és imprescindible. També la inversió, pública i privada, en recerca i innovació, amb l’objectiu clar de canviar el model productiu exhaurit, per un de més sostenible que tingui com a eix l’economia verda.

Res de tot això és revolucionari. És, simplement, de sentit comú, fins i tot per algunes veus destacades d’aquest model de capitalisme que agonitza. Els únics que no semblen haver-se’n adonat són els governs de dretes que patim, potser perquè són massa “amics dels negocis” i no tant de la ciutadania que representen.