La perversió

Llibertat, igualtat, fraternitat. Doncs, sí. Desitjos encara incomplerts d’una revolució que va tallar caps com mai però que va liquidar l’absolutisme per donar pas als estats moderns. Una revolució que va ser i no només va declarar. Com totes les revolucions que són, funcionen quan la gent no té res a perdre i s’ho pot jugar tot. No com aquí, que alguns es pensen que estan fent una revolució amb un somriure, i a cada bugada perdem un llençol que no voldríem perdre. Llàstima. Llàstima d’autoengany i d’astúcies vàries perquè ens caldria canviar moltes coses i potser hem perdut una gran oportunitat de fer-ho.

Segurament això forma part de la perversió que provoquen els temps líquids de la postmodernitat, que diria Bauman. En aquesta perversió podem atribuir-li als fets i a les coses un nom, sense haver reflexionat gaire en el concepte, de manera que ens acabem creient que l’etiqueta fa la cosa. I d’aquí alguns grans errors comesos en el procés i el contraprocés. En aquesta societat poc reflexiva on vivim, a impuls de piulades virtuals, acabem substituint el que hauria de ser pel que no és i ens conformem amb una paraula que ho representa. I tan contents.

Cert que la dreta política de tota la vida no ho ha fet amb autoengany, sinó que ha jugat a consciència a aquesta confusió. Només cal pensar com el mateix Aznar aixecava la bandera de la llibertat, paraula robada de totes les revolucions, per justificar totes les iniciatives mafioses d’un capitalisme d’amiguets sense fissures. Molts se’l creien, sense reflexionar que el concepte polític de llibertat només té sentit quan parlem de llibertat col·lectiva i aquesta només existeix de manera efectiva quan se’n reconeixen els límits. La conclusió és perillosament demolidora perquè el que ens queda és menys llibertat.

O sense anar tan lluny, recordem com tots els governs Rajoy han defensat la igualtat, de paraula, assimilant-la al fet d’anivellar a la baixa les expectatives de creixement, tant en l’entorn educatiu o en el món del treball, per posar dos exemples, mentre permetien i afavorien els abusos de poder econòmic o social de determinades elits. I alguns els segueixen creient, i votant, que és pitjor, sense tenir en compte que el concepte polític d’igualtat es refereix sempre a la possibilitat de la igualtat social en els punts d’arribada i no en els punts de partida on cal fer polítiques de compensació per fer valer l’equitat. La conseqüència de no fer-ho està sent un profund increment de la desigualtat.

No cal que parlem de la fraternitat, oi? No ens cansem de dir que som una societat solidària i fraternal. Potser sí. Però us sona allò de “primer els de casa”? Quantes vegades haurem sentit les comparacions entre el “nosaltres” i “ells”? No hem percebut mai als mitjans multiplicades les “nostres” virtuts i els “seus” defectes? I el concepte de què “nosaltres” hi tenim dret, -al que sigui-, perquè ens ho hem guanyat com a poble? Heu sentit mai a parlar “d’ells” com a societat irreformable? Doncs, això: fraternitat. Millor que avui no en parlem.

Però l’èxit més clamorós d’aquesta perversió conceptual al llarg de tots aquests carregosos i esgotadors anys de procés i contraprocés ha estat el de la democràcia. Uns diuen que ells són democràtics perquè segueixen les lleis. Altres diuen que són democràtics perquè segueixen el resultat d’unes votacions. Com que és el meu bloc em permeto dir-ho clar: una merda per tots dos.

Reduir la democràcia a un dels mecanismes que té per resoldre conflictes o prendre decisions com és votar, seria infantilisme sinó fos per la utilització perversa que se n’ha volgut fer. Ningú és més democràtic per anar a votar. Votar s’utilitza a tot arreu tant per les qüestions més nobles com per justificar les més depravades.

I reduir la democràcia a un dels resultats possibles d’utilitzar-la, com és el fer lleis i fer-les complir, és atribuir a les conseqüències categoria de causa. Ningú és més democràtic per seguir el dictat d’una llei. Al món hi ha lleis fetes des del més estricte respecte per les persones fins a lleis que poden argumentar els actes més abjectes.

Estem obviant en tots dos casos que la democràcia és un conjunt equilibrat de mecanismes que hem construït per governar-nos, i que ha d’anar acompanyada forçosament de la voluntat de fer-los servir precisament en el seu conjunt i no seccionats i a la carta. I que el seu objectiu final és que tothom, majories i minories, hi pugui trobar el seu encaix perquè el que pretén preservar és la riquesa de la diversitat social i de pensament a l'hora de prendre decisions que afecten el col·lectiu.

Durant aquests temps d’incertesa cadascú ha aixecat la bandera amb la paraula democràcia escrita, entenent el que li ha convingut sense reflexionar en el conjunt que representa el concepte i les mancances dels propis arguments. I el que és pitjor, ha fet servir el pal de la bandera per estovar l’altre.

La conseqüència de tot plegat és que avui tenim a la societat actituds menys democràtiques, malgrat tenir la paraula a la boca moltes més vegades.  Aquesta és la greu perversió que no ens hauríem de permetre.

És la llengua, estúpid!

Des de la teoria de l’estructuralisme, que neix a partir dels treballs i el pensament lingüístic del suís Ferdinand de Saussure, hi ha hagut nombroses aportacions, confrontacions i debats en relació a la influència de la llengua en la configuració del pensament humà i, per tant, en la conformació de les comunitats lingüístiques.

Fins i tot, una evolució posterior de l’estructuralisme, el relativisme cultural, arriba a situar la hipòtesi que cada llengua conceptualitza la realitat d’una manera particular. És a dir, que cada llengua influeix de manera determinant en allò que es pensa i com es pensa.

Hi ha hagut i hi segueix havent molt de debat científic a l’entorn de la relació entre llengua i pensament. Però el que és constatable és que les comunitats lingüístiques tendeixen a teixir llaços d’identificació social molt més potents que les comunitats generades a partir d’altres processos de coneixement o de relació. I, per tant, la percepció de pertinença a una comunitat social és molt més elevada si formes part de la comunitat lingüística.

No sé si Jordi Pujol coneixia aquesta teoria, però estic convençut que va tenir molt clar que la llengua era un element cabdal en el seu somni de construcció d’una identitat nacional el dia que es va trobar amb la presidència de la Generalitat que l’ERC d’Heribert Barrera li va facilitar per evitar la influència comunista en un factible i possible govern d’esquerres a Catalunya.

Per això el primer servei propi que va crear la Generalitat, va ser el servei d’ensenyament del català (SEDEC) i hi va posar al front el mataroní Joaquim Arenes que va entomar el repte de dissenyar el futur model lingüístic de l’escola catalana.

Recordo aquells anys de transició i de traspassos de competències educatives amb una ebullició permanent del debat sobre la llengua i el model d’ensenyament. Hi havia sectors que inicialment plantejaven la possibilitat d’un model bilingüe, amb escoles en català i escoles en castellà, a l’estil del que passa al País Basc, però al final va pesar més el model d’immersió lingüística i, al meu entendre, va ser un gran encert.

El que va decantar la balança cap a aquest model, no va ser l’evident voluntat política identitària dels governs Pujol, sinó el fet que s’hi sumés la voluntat explícita de les classes treballadores, amb una gran majoria castellanoparlant provinent de les migracions interiors dels anys seixanta que, una i altra vegada, a través dels sindicats de classe, les associacions veïnals i el Partit, -entengui’s PSUC-, reclamaven pels seus fills i filles les mateixes possibilitats d’ascensor social que qualsevol, i entenien que, fent del català la llengua escolar comuna, facilitaven la construcció d’una única Catalunya per a tothom, -Catalunya un sol poble-, que hagués estat molt més complicat amb un model bilingüe per l’evident segregació social que comportava si es construïen comunitats lingüístiques diferenciades.

Ningú tenia por que es perdessin els orígens ni la llengua materna. Ningú. I ningú va tenir por durant la següent desena d’anys perquè es demostrava que els resultats lingüístics dels nostres alumnes en castellà eren equiparables als d’altres comunitats espanyoles monolingües. I el més valuós de tot plegat, va ser l’evident contribució de la immersió per evitar la segregació escolar i la cohesió social.

Només quan els polítics sense escrúpols, com l’Alejo Vidal Cuadras, decideixen crear un problema allà on ja hi havia una solució, es comença a parlar de dificultats en l’ensenyament del castellà a Catalunya.

Segurament ell i els polítics del PP que el seguiren també coneixien les teories del relativisme cultural i volien utilitzar la llengua per uniformitzar Espanya amb aquella idea d’imperialisme castís que encara no s’han tret de sobre.

Segurament el ministre Wert estava posant-les en pràctica quan va començar a “espanyolitzar” catalanets.

Segurament Ciutadans ha trobat una bicoca fent seves les tesis lingüístiques del PP i fent-les servir com a arma política per guanyar vots a partir de la contraposició d’identitats, encara que això trenqui la unitat social del país.

Tots saben del poder de la llengua per configurar socialment un país. Estic segur que, a més, saben que en una societat amb moltes identitats compartides com la nostra, els equilibris són fràgils i delicats. Per això els hi atribueixo un punt de maldat. El contrari seria un excés d’estultícia.

I, per uns i altres, la immersió ha estat utilitzada com el gresol d’on neixen tots els mals, amb un exercici d’irresponsabilitat permanent. Inclús avui, que amb més de noranta llengües parlades a les escoles catalanes, ningú amb dos dits de front pot imaginar-se que cadascú pugui fer l’aprenentatge inicial amb la seva llengua materna, a menys que decidim prescindir de tota aquesta diversitat. Avui, el procés de tenir una llengua vehicular que sigui el vincle de comunicació comú, no només no és uniformitzar sinó dotar d’una eina sintàctica potent que facilita l’anàlisi de la pròpia llengua i esdevé gairebé imprescindible.

Però els hi hem deixat el camp adobat per exorcitzar els seus fantasmes perquè ara juguen a arrasar. Quan a l’octubre passat els processistes s’ho van jugar tot a una carta sobrevalorant les pròpies forces i subestimant les del govern de l’estat, potser havien de calcular que tenim molt a perdre i que un dels perills de perdre sense cap acord és que el que guanya s’ho vulgui emportar tot.

Sembla que no s’hagin adonat de la fragilitat amb la que els mecanismes lingüístics configuren les relacions socials del país i la importància essencial de la llengua per garantir la cohesió i no fer més trencadissa. No serà mantenint l’èpica d’opereta, encara que sigui des de Waterloo o des de Ginebra, sinó governant, com podrem aturar el cop i recomençar.

Hi ha irresponsabilitats que són molt compartides.

Molta història i poca política

Quan vaig sortir escollit diputat per primera vegada, ara fa cinc anys, molts amics meus em manifestaven, dia sí, dia també, un punt d’enveja perquè podria estar en primera línia en el moment històric que ens havia tocat viure.

Jo encara era un punt innocent políticament, si es pot dir així, però sempre he desconfiat dels líders carismàtics que volen fer història, perquè acaben construint-se altars per poder mirar la gent des de dalt i s’obliden de fer la política que aquesta gent que miren necessita.

Per això no pensava gens que ningú m’hagués de tenir gaire enveja. Alguns d’aquests amics creien de veritat que l’aposta dels nostres líders canviaria la història del país i ens portaria a una independència per la que suposadament havíem fet mèrits com a poble.

Jo no m’atrevia a contradir-los però em malfiava, perquè pensava que el líder que ens hi volia conduir era en Mas, que acabava de sortir de dos anys de pacte amb el Partit Popular per poder fer les retallades que tots coneixem, que la bomba del Palau de la Música començava a esquitxar la seva presidència i que havia convocat precipitadament unes eleccions anticipades anunciant la seva nova fe independentista i havia fotut una destrossa al seu partit que en qualsevol país normal li hagués aportat una jubilació política anticipada.

Com tampoc em creia que qui l’havia d’ajudar a governar i a portar-nos al paradís promès era un Junqueras que fins el dia abans havia criticat les retallades de la dreta catalana com el que més, i que ara se les empassaria per l’avidesa d’obtenir l’hegemonia política per sobre d’una convergència desgastada i cada vegada més enfonsada. Però que, ai las!, com tots els líders republicans han anat demostrant, quan és l’hora de la veritat acabem descobrint que tenen els peus de fang.

I així va ser com van començar els dies històrics i la fe que mou muntanyes. Dies que van tenir continuïtat en la legislatura del pas al costat, l’ascensió de Puigdemont i la dependència de les ocurrències cupaires.

Dia rere dia apujaven l’aposta cap a un futur independent i lluminós on tot estava controlat, on tots els càlculs ens portaven a un món millor. Estaven fent història. Però, de fet, estaven construint històries perquè mentien. Mentien compulsivament. Darrere del que deien que farien no hi havia res, però atiaven la fe dels indepes de sempre i inflamaven la fe dels nous conversos perquè la finalitat era noble i l’objectiu estava a tocar.

I mentre feien història, s’oblidaven de fer política. S’oblidaven de l’oponent i el menystenien. Feien veure que governaven el mentrestant. Però tot just gestionaven. Cap aposta de futur fins que no assolíssim el fi suprem. Al Parlament aprovàvem lleis súper progres sabent que ens les tombarien. Fèiem uns pressupostos guais comptant amb els diners que no ens tornava Madrid i sense tocar la butxaca del bon burgès català. Tot per justificar que no podíem fer res tal com estàvem, perquè tot ens ho impedien.

Quanta política s’ha deixat de fer en aquests cinc anys per poder fer història!

I ara què? On ens han portat els nombrosos dies històrics? Cinc anys després no només no hem resolt la crisi econòmica, sinó que hem ampliat les desigualtats, la precarietat laboral i l’afebliment de l’economia. Cinc anys després tenim la societat catalana menys cohesionada i més enfrontada. Cinc anys després, la pèrdua de confiança en el país és evident, i la pèrdua de llibertats fa basarda. I el que és pitjor, per falta de política, per falta de negociació, per falta de mesura en les pròpies forces i en les del teu oponent, per una estúpida fugida endavant a pèl, hem permès que la dreta carrinclona de sempre, la dreta carpetobetònica, s’apropiï  de les regles del joc i tingui el camp adobat per fer qualsevol bestiesa com tristament estem vivint.

La història mai l’escriuen els mediocres i el mal ja està fet. Deixem-nos d’històries, recuperem la política i intentem refer la trencadissa. És el que millor pot ajudar a recuperar llibertats. De les persones i del país.

La carlinada

Ai, Carles, com enyoro els dies en què compartíem la mesa de la comissió de Cultura al Parlament, i tu només eres alcalde de Girona i no president, i podies lluir coneixements i fer ciutat des de la Ciutadella i promoure aquestes coses culturals que tan vesteixen a la Catalunya interior cosmopolita d’arrel menestral.

Aleshores eres una persona força normal malgrat ser un convergent diferent, amb aire modern i desenfadat,  que defensava aquell independentisme essencial tan allunyat dels postulats regionalistes que tan bé li havien anat a la convergència burgesa dels negocis esculpida a pedra picada pel patró Pujol.

I com de malament t’ha anat que l’espavilat d’en Mas, que és qui ens ha ficat a tots en aquest monumental embolic on ens trobem, fugís per la dreta i et deixés lidiar amb les restes del naufragi convergent que ell va provocar, amb l’ambició de poder dels autoanomenats republicans i amb les aspiracions de revolució màgica d’uns sobredimensionats cupaires.

Crec que no has estat un bon president. Ho sento, és la meva opinió que ja sé que no comparteixen milers de persones. Però a veure, estem millor o pitjor que quan vas començar? El país és més sobirà que abans, potser? Estem de veritat a les portes de la independència o tenim a penes una part del que teníem? La gent viu millor? Sí...?

L’objectiu era noble i legítim, ho reconec. Però les eines eren fal·laces i ho saps. I ho sabies tu i el teu govern quan les utilitzàveu. D’acord que aquests fatxes del govern d’Espanya han impedit per terra, mar i aire qualsevol intent d’ampliar sobirania amb el procés de recentralització casposa que practiquen des que vam patir l’Aznar. Completament d’acord que l’ofensiva és injusta i repressora quan el que calia, -i cal-, era diàleg polític. Que no hi ha dret a tenir gent a la presó per aquesta causa. D’acord.

Però deixa’m fer-te una pregunta: si haguessis actuat com a president seríem avui aquí? Si haguessis  actuat el 6 i el 7 de setembre com a primera autoritat de l’Estat a Catalunya seríem avui aquí? Si l’1 d’octubre haguessis fet valdre la teva autoritat legítima afrontant les conseqüències i no canviant de cotxe sota un pont seríem avui aquí? Si no t’haguessin tremolat les cames quan volies actuar com a home d’estat i convocar eleccions per fer una passa enrere i qui sap si després dues endavant seríem avui aquí?

Aleshores tenies tota la legitimitat per fer tot això. Per fer front a un govern repressor amb les armes de l’estat de dret i no amb les astúcies d’una república imaginària i imaginada. Eres el meu president amb qui no compartia objectius, però el meu president al cap i a la fi. El president legítim per tothom. També pel govern d’Espanya encara que no els agradés.

Ara no. Per mi, sincerament, vas deixar de ser el president legítim quan vas marxar a Bèlgica deixant penjada la gent que t’havia seguit i t’havia cregut. La del teu govern i la del teu país.

I ara què, doncs? Jo no et vull veure a la presó de cap manera. I vull que surtin els que hi ha. Però una carlinada republicana, que és el que més s’assembla al que estàs fent, no crec que ajudi en res a recuperar el país i a fer-lo avançar.

Potser mirant de salvar-te tu, acabes enfonsant l’ideal pel que et van nomenar. Tu tens la clau.

Rendiment de comptes

Quan escric aquest post està a punt de constituir-se la dotzena legislatura del Parlament de Catalunya. Legislatura de la que, per decisió pròpia, no en formaré part. Crec que la representació política ha de ser temporal i cada grup polític ha de saber trobar en les persones que en formen part el temps convenient de permanència per garantir la renovació i també per assegurar la necessària experiència. En el meu cas hauran estat cinc anys en dues convulses i curtes legislatures. Vam començar la desena legislatura el 17 d’octubre de 2012 i la vam acabar l’agost del 2015; i la onzena, iniciada el 26 d’octubre d’aquell any, ha acabat, com tots sabeu, abruptament, el 28 d’octubre del 2017. D’octubre a octubre, doncs, cinc anys pelats. Per fer una comparació amb el món del treball, això equivaldria a uns mil dies laborables.

No és aquest el moment ni pretenc aquí fer un balanç perquè per fer això cal explicar totes les coses, -bones i dolentes, que de tot hi ha hagut-, amb calma, amb temps i amb perspectiva. I ho faré, us ho prometo, però no ara.

Quedeu-vos només amb el meu agraïment a les persones que em van voler donar la representació del meu grup polític a les comarques gironines amb el seu vot, perquè per a mi ha estat un honor representar-les i us ben asseguro que, malgrat tots els malgrats, el creixement personal que ha implicat aquesta feina no té preu. Hi ha moltes maneres d’implicació social, però la política institucional és una manera excel·lent de deixar de veure els toros des de la barrera i implicar-se activament en la resolució dels problemes de la gent. És poder passar de la queixa i de la crítica, al treball i als fets. I encara que de vegades no ho sembli, és un bany de realitat que avui fa més falta que mai.

No faré balanç qualitatiu, doncs, però en l’espai que permet un text com aquest sí que el puc fer quantitatiu. Crec que és el mínim rendiment de comptes que dec a les persones que em van fer confiança perquè són les que hauran de jutjar la meva feina.

Per això m’he entretingut a repescar en el sistema d’informació de l’activitat parlamentària del web del Parlament, les meves intervencions i iniciatives parlamentàries per poder-vos fer aquest resum. Com que el web és públic, podeu consultar tota l’activitat aquí: 

https://www.parlament.cat/web/activitat-parlamentaria/siap/index.html

Breument, doncs, a la desena legislatura vaig ser vicepresident en una comissió legislativa, portaveu en una altra i membre d’una tercera durant tota la legislatura. També vaig ser portaveu en dues comissions d’investigació i en dues comissions d’estudi, i vaig ser ponent en tres projectes de llei. Vaig fer vuitanta-quatre intervencions en el Ple i cinc-centes vint intervencions en les diferents comissions. Vaig presentar setanta-quatre propostes de resolució, quatre interpel·lacions i les corresponents quatre mocions. Vaig fer vint-i-quatre preguntes orals al govern en el plens i en comissió i vaig fer cent-quaranta-una preguntes al Govern a respondre per escrit.

En la onzena legislatura, més curta, he estat portaveu en tres comissions legislatives i membre de dues més durant tota la legislatura. També he sigut membre de dos grups de treball, tres comissions d’estudi i una comissió d’investigació i he estat ponent en sis projectes de llei. He fet setanta-cinc intervencions en el Ple i dues-centes vuitanta-dues intervencions en les diferents comissions.  He presentat quaranta-set propostes de resolució, tres interpel·lacions i les tres mocions corresponents. He fet vuit preguntes orals al govern en el Ple i cent-seixanta-tres preguntes al Govern a respondre per escrit.

Suposo que si fos matemàtic, us diria que en uns hipotètics mil dies de treball fer nou-centes-seixanta-una intervencions i tenir quatre-centes-setanta-una iniciatives parlamentàries dóna unes mitjanes raonables.

Però com que sóc de lletres, confio que la gent del territori, la gent del món del treball, de l’educació o de la cultura, que són els aspectes que més he treballat en aquest temps, podran valorar justament si he merescut la seva confiança. La vostra. Espero que sí.

El vestit nou de l’emperador

Pobre Baiget. Avui quan sentia el president Puigdemont agraint-li els serveis prestats i lloant la seva honestedat, he pensat que s’ha mossegat la llengua per no dir: “i per això et faig fora, per ser honest”. Independentment del càlcul que tothom hagi pogut fer, inclòs el propi Baiget, pel que va dir, el moment en què ho va dir i qui li va voler publicar, -que res en la política catalana té el pecat de la innocència-, no va fer altra cosa que dir no només el que ell pensava sobre el primer d’octubre, sinó de dir el que pensen i diuen en passadissos i en petit comitè molta de la gent que es va embarcar en aquest procés: que darrera de la “mise en scène” no hi ha res.

No cal dir que això mateix ho pensen molts dels independentistes que volen ser algun dia independents i no només mantenir viu l’independentisme amb la parcel·la d’interès particular o col·lectiu de cadascú. Ja fa temps que reclamen fer les coses bé perquè saben que una sotragada fallida empesa per les presses fa recular passes enrere.

Doncs bé, recordeu “El vestit nou de l’emperador”? El que ha fet Baiget m’ha recordat el que feia el nen al conte d’Andersen: atrevir-se a dir que l’emperador va nu. La diferència important és que en el conte, a partir d’aquell moment, tothom s’atreveix a reconèixer l’evidència i l’engany. I aquí no.

Llàstima perquè tenim, com a país, tots els ingredients del conte: des dels engalipadors que fan un vestit invisible, sabent que no hi ha vestit, fins els que fan córrer la veu de què només els ximples o males persones no poden veure el vestit nou de l’emperador, passant pels que callen, i callen, i callen, tot i veient la crua realitat per por que no els prenguin per beneits o per dolents.

I també, perquè no falti, aquells que diuen cada dia a cau d’orella de l’emperador tot allò que ell vol sentir: que hem guanyat un plebiscit; que tindrem la independència en divuit mesos; que encara que hàgim guanyat el plebiscit ara farem un referèndum però aquest serà vinculant, el guanyarem i en quaranta-vuit hores proclamarem la independència; que tothom ho reconeixerà immediatament i que el país que farem serà més ric, més just i més igualitari tot i que els pressupostos aprovats no són prou socials perquè són els darrers autonòmics (això tres vegades); que ens podem estalviar garanties democràtiques en tot el procés perquè vivim una situació d’excepcionalitat obligada per l’estat espanyol opressor; que aquesta excepcionalitat la podem estendre a tot el que fem perquè l’opressió ens hi dóna dret i, per tant, podem aprovar coses amb menys vots que els que necessitàvem a dia d’avui, sense sentir l’oposició perquè ja se sap què diran i deixant de banda totes les lleis de l’estat espanyol que no ens agradin però, això sí, respectant les que sí que ens agraden i portant al constitucional els incompliments de Madrid al mateix temps que neguem que el constitucional pinti res, i que després serem més rics perquè ara el Montoro ens roba però cada mes l’anem a veure perquè afluixi els calerons i, de passada, pactem el deute del 2018, tot i que ja serem independents, però, és clar, per si de cas, la pela és la pela... Buff. Que tristament cansat.

Perquè tota aquesta fugida endavant fora del sentit comú, que no seria possible sense un acte de fe diari, col·lectiu, alimentat per cent altaveus, retorni al camí que pot fer possible, un dia, que superem la situació social i nacional que vivim, calen molts més Baigets i que els seus els facin cas.

Perquè les veus minúscules com la meva, ja es donen per descomptades. Formem part dels ximples i dels dolents que no veiem per enlloc el vestit nou de l’emperador.

No calia que vingués, president Mas

Reconec que va ser un error, després de sentir-lo, haver-li demanat que vingués a donar explicacions al Parlament sobre les acusacions del cas Palau, perquè vostè no en va donar cap de nova, d’explicació. Vostè ja donava per descomptades les declaracions, encara que siguin en seu judicial, dels lladres confessos Millet i Montull, de què una part del robatori se l’havia emportat el partit que vostè dirigia, i dirigeix encara, tot i que amb un nom diferent, i aquesta part substancial del robatori els havia servit per fer unes campanyes electorals amb un gran desbordament de mitjans i qui sap si, gràcies a això, vostès s’emportaven  aquell 10 o 15% de votants que els experts expliquen que les campanyes fan decantar. Qui sap, doncs, si amb aquests diners que Millet i Montull els atribueixen, vostès han pogut guanyar eleccions que d’altra manera no haguessin guanyat.

Suposo que també donava per descomptades les declaracions en aquest mateix sentit d’alguns empresaris acusats d’haver participat en aquesta conxorxa tan habitual durant els anys que CIU feia país, estenent aquesta manera de fer favors; avui per tu, demà per mi; avui tu em dónes una obra, demà et pago una campanya; avui et faig el favor, fins i tot em faig del partit, i tu em col·loques la dóna, la filla i el nét; tot legal, és clar; amb concurs per davant; excepte que se’ns escapi alguna anotació de tot el negre que ha passat de mans; excepte que es recuperi alguna carta reclamant el favor que em vas prometre i no m’has donat; menudències perquè el gruix de la bicoca està salvaguardat; Ferrovial no dirà mai que ha participat d’aquest joc i ensenyarà en canvi els concursos ben guanyats, encara que les obres s’hagin desviat una mica; uns quants milions; ni ho dirà Copisa, ni Teyco, ni Isolux, ni Shers, ni tantes altres que han treballat durant molt de temps per moltes administracions, i poden ensenyar un full de serveis impol·lut. I no diran res perquè tot queda a casa. I no diran res perquè aquesta és la manera de funcionar i tothom ho sap, i si no entres a la roda estàs mort com empresari. I si algú ho destapa, adéu negoci rodó.

Sap quan va baixar l’obra pública el poc temps que el tripartit se’n va fer càrrec? Gairebé un dotze per cent. I ningú va fer màgia, però curiosament les obres licitades es desviaven poquíssim del preu adjudicat. Amb això què provem? Res, senyor Mas. Ni preteníem provar res, ni falta que fa, perquè els judicis els fan els jutges.

Però estem qüestionant socialment la manera de funcionar de tota una època d’especulació i pilotasso que hauríem d’evitar que torni, encara que alguns ho segueixen intentant. I sap qui liderava el primer partit de Catalunya durant aquesta època després del senyor Pujol? Vostè, senyor Mas.

Per això importa poc el que ahir ens va venir a dir al Parlament, que no és res de nou. Importa poc perquè no pot fer una altra cosa que negar-ho tot. Perquè si no ho nega està mort políticament de manera definitiva i, qui sap, si algú podria trobar-li motius per inculpar-lo. És igual que tinguin totes les seus embargades, és igual que hagin retirat desenes de testimonis, és igual que hi hagi un jutge que estirant del fil està trobant uns quants casos locals del famós 3%. És igual. No té més remei que negar-ho tot perquè sinó el personatge històric i èpic que vostè s’ha construït s’enfonsa com es va enfonsar el que va crear en el seu moment el senyor Pujol.

Per tant vostè al·legarà una i una altra vegada que no passa res, o al·legarà que vostè només passava per allà i es dedicava a altres tasques, o aprofitarà i dirà que li volen mal perquè se’ns ha tornat independentista i el que fan és perseguir el procés.

El que passa és que aquest personatge només se’l creuen els fidels, els que posen la fe per davant de qualsevol malifeta, que certament encara són molts. Però la resta ja no es creu res, senyor Mas. Se n’adona que cada vegada li queda menys marge?

I miri, potser si vostè fos una figura de pedra picada a qui no se li ha trobat ni una escletxa molts diríem: la seva paraula va a missa; encara que sembli impossible me’l puc creure. Però ens té acostumats a no dir la veritat, senyor Mas, o a no dir-la tota sencera. I, a més, es contradiu.

No són contradictòries les declaracions contundents de credibilitat total sobre el seu tresorer, el senyor Osàcar i de què la justícia no trobarà res contra Convergència i, al mateix temps, dir que vostè no sap res del tema de diners perquè la seva feina com a president del partit era una tasca política? No és contradictori? En què quedem, sabia el que passava amb els diners i pot assegurar que de tot això res de res, o vostè també caçava papallones i no pot assegurar res, ni a favor ni en contra del seu tresorer i del seu partit? En què quedem, perquè si assegura que CDC no s’ha quedat res dels diners del Palau és que vostè n’estava al corrent de com funcionava el tema dels diners, passi el que passi, i si es demostra alguna relliscada, vostè és culpable. I si, per contra, diu que no en sap res, la qual cosa el deixa en molt mala posició com a líder, com pot estar segur que CDC no cobrava diners a empresaris a través dels seus cobradors del frac? Les dues coses a l’hora són impossibles.

I miri, ens té acostumats a no dir la veritat. No diré mentir perquè és lleig i perquè implica una voluntarietat inequívoca de fer-ho. Però no diu tota la veritat ni en les coses menors ni en les coses importants.

Per exemple, quan va comparèixer al Parlament en la comissió d’investigació del cas Pujol va negar els seus amics, que per vostè deu ser una cosa menor. Va negar que tingués res a veure amb Millet a les vacances menorquines, va negar que s’hagués vist amb el seu amic Jordi Pujol Ferrusola i després aquest va llançar aquella enigmàtica frase de “quan jo truco els amics ells s’hi posen”, que si fos en una pel·lícula de Coppola ja presagiaria l’aparició del cap de cavall al llit.

I per agafar un exemple de les coses importants, l’hem vist reiteradament defensar a capa i espasa que no podia fer altra cosa que retallar i retallar perquè li obligaven els de dalt quan resulta que era el defensor més radical de l’austeritat davant dels de dalt.

Amb la mà al cor, senyor Mas, i vostè ho sap, amb tot el que els està caient a sobre no hi ha ningú en aquest país com no sigui algun hooligan descontrolat que cregui que la CDC que vostè dirigia està neta com una patena i que vostè anava amb el lliri a  la mà.

Per tant, li he de reconèixer, vostè sempre ha vingut al Parlament a donar la cara i sempre hi ha posat tota la cara. Per sort, la història, des de la paperera o des del reciclatge, sempre acaba posant tothom al seu lloc.