Quan vaig sortir
escollit diputat per primera vegada, ara fa cinc anys, molts amics meus em
manifestaven, dia sí, dia també, un punt d’enveja perquè podria estar en primera
línia en el moment històric que ens havia tocat viure.
Jo encara era un
punt innocent políticament, si es pot dir així, però sempre he desconfiat dels
líders carismàtics que volen fer història, perquè acaben construint-se altars per
poder mirar la gent des de dalt i s’obliden de fer la política que aquesta gent
que miren necessita.
Per això no pensava
gens que ningú m’hagués de tenir gaire enveja. Alguns d’aquests amics creien de
veritat que l’aposta dels nostres líders canviaria la història del país i ens
portaria a una independència per la que suposadament havíem fet mèrits com a
poble.
Jo no m’atrevia a contradir-los
però em malfiava, perquè pensava que el líder que ens hi volia conduir era en
Mas, que acabava de sortir de dos anys de pacte amb el Partit Popular per poder
fer les retallades que tots coneixem, que la bomba del Palau de la Música
començava a esquitxar la seva presidència i que havia convocat precipitadament
unes eleccions anticipades anunciant la seva nova fe independentista i havia
fotut una destrossa al seu partit que en qualsevol país normal li hagués
aportat una jubilació política anticipada.
Com tampoc em creia
que qui l’havia d’ajudar a governar i a portar-nos al paradís promès era un
Junqueras que fins el dia abans havia criticat les retallades de la dreta catalana
com el que més, i que ara se les empassaria per l’avidesa d’obtenir l’hegemonia
política per sobre d’una convergència desgastada i cada vegada més enfonsada. Però
que, ai las!, com tots els líders republicans han anat demostrant, quan és l’hora
de la veritat acabem descobrint que tenen els peus de fang.
I així va ser com
van començar els dies històrics i la fe que mou muntanyes. Dies que van tenir continuïtat
en la legislatura del pas al costat, l’ascensió de Puigdemont i la dependència
de les ocurrències cupaires.
Dia rere dia
apujaven l’aposta cap a un futur independent i lluminós on tot estava
controlat, on tots els càlculs ens portaven a un món millor. Estaven fent
història. Però, de fet, estaven construint històries perquè mentien. Mentien
compulsivament. Darrere del que deien que farien no hi havia res, però atiaven
la fe dels indepes de sempre i inflamaven la fe dels nous conversos perquè la
finalitat era noble i l’objectiu estava a tocar.
I mentre feien
història, s’oblidaven de fer política. S’oblidaven de l’oponent i el
menystenien. Feien veure que governaven el mentrestant. Però tot just
gestionaven. Cap aposta de futur fins que no assolíssim el fi suprem. Al
Parlament aprovàvem lleis súper progres sabent que ens les tombarien. Fèiem uns
pressupostos guais comptant amb els diners que no ens tornava Madrid i sense
tocar la butxaca del bon burgès català. Tot per justificar que no podíem fer
res tal com estàvem, perquè tot ens ho impedien.
Quanta política s’ha
deixat de fer en aquests cinc anys per poder fer història!
I ara què? On ens
han portat els nombrosos dies històrics? Cinc anys després no només no hem
resolt la crisi econòmica, sinó que hem ampliat les desigualtats, la
precarietat laboral i l’afebliment de l’economia. Cinc anys després tenim la
societat catalana menys cohesionada i més enfrontada. Cinc anys després, la
pèrdua de confiança en el país és evident, i la pèrdua de llibertats fa basarda.
I el que és pitjor, per falta de política, per falta de negociació, per falta
de mesura en les pròpies forces i en les del teu oponent, per una estúpida
fugida endavant a pèl, hem permès que la dreta carrinclona de sempre, la dreta
carpetobetònica, s’apropiï de les regles
del joc i tingui el camp adobat per fer qualsevol bestiesa com tristament estem
vivint.
La història mai l’escriuen
els mediocres i el mal ja està fet. Deixem-nos d’històries, recuperem la
política i intentem refer la trencadissa. És el que millor pot ajudar a
recuperar llibertats. De les persones i del país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada