Llibertat, igualtat, fraternitat.
Doncs, sí. Desitjos encara incomplerts d’una revolució que va tallar caps com
mai però que va liquidar l’absolutisme per donar pas als estats moderns. Una
revolució que va ser i no només va declarar. Com totes les revolucions que són,
funcionen quan la gent no té res a perdre i s’ho pot jugar tot. No com aquí,
que alguns es pensen que estan fent una revolució amb un somriure, i a cada
bugada perdem un llençol que no voldríem perdre. Llàstima. Llàstima
d’autoengany i d’astúcies vàries perquè ens caldria canviar moltes coses i
potser hem perdut una gran oportunitat de fer-ho.
Segurament això forma part de la
perversió que provoquen els temps líquids de la postmodernitat, que diria
Bauman. En aquesta perversió podem atribuir-li als fets i a les coses un nom,
sense haver reflexionat gaire en el concepte, de manera que ens acabem creient
que l’etiqueta fa la cosa. I d’aquí alguns grans errors comesos en el procés i
el contraprocés. En aquesta societat poc reflexiva on vivim, a impuls de
piulades virtuals, acabem substituint el que hauria de ser pel que no és i ens
conformem amb una paraula que ho representa. I tan contents.
Cert que la dreta política de
tota la vida no ho ha fet amb autoengany, sinó que ha jugat a consciència a
aquesta confusió. Només cal pensar com el mateix Aznar aixecava la bandera de
la llibertat, paraula robada de totes les revolucions, per justificar totes les
iniciatives mafioses d’un capitalisme d’amiguets sense fissures. Molts se’l
creien, sense reflexionar que el concepte polític de llibertat només té sentit
quan parlem de llibertat col·lectiva i aquesta només existeix de manera
efectiva quan se’n reconeixen els límits. La conclusió és perillosament
demolidora perquè el que ens queda és menys llibertat.
O sense anar tan lluny, recordem
com tots els governs Rajoy han defensat la igualtat, de paraula, assimilant-la
al fet d’anivellar a la baixa les expectatives de creixement, tant en l’entorn
educatiu o en el món del treball, per posar dos exemples, mentre permetien i
afavorien els abusos de poder econòmic o social de determinades elits. I alguns
els segueixen creient, i votant, que és pitjor, sense tenir en compte que el
concepte polític d’igualtat es refereix sempre a la possibilitat de la igualtat
social en els punts d’arribada i no en els punts de partida on cal fer polítiques
de compensació per fer valer l’equitat. La conseqüència de no fer-ho està sent
un profund increment de la desigualtat.
No cal que parlem de la fraternitat,
oi? No ens cansem de dir que som una societat solidària i fraternal. Potser sí.
Però us sona allò de “primer els de casa”? Quantes vegades haurem sentit les
comparacions entre el “nosaltres” i “ells”? No hem percebut mai als mitjans multiplicades
les “nostres” virtuts i els “seus” defectes? I el concepte de què “nosaltres”
hi tenim dret, -al que sigui-, perquè ens ho hem guanyat com a poble? Heu
sentit mai a parlar “d’ells” com a societat irreformable? Doncs, això:
fraternitat. Millor que avui no en parlem.
Però l’èxit més clamorós
d’aquesta perversió conceptual al llarg de tots aquests carregosos i esgotadors
anys de procés i contraprocés ha estat el de la democràcia. Uns diuen que ells
són democràtics perquè segueixen les lleis. Altres diuen que són democràtics
perquè segueixen el resultat d’unes votacions. Com que és el meu bloc em
permeto dir-ho clar: una merda per tots dos.
Reduir la democràcia a un dels
mecanismes que té per resoldre conflictes o prendre decisions com és votar, seria
infantilisme sinó fos per la utilització perversa que se n’ha volgut fer. Ningú
és més democràtic per anar a votar. Votar s’utilitza a tot arreu tant per les
qüestions més nobles com per justificar les més depravades.
I reduir la democràcia a un dels
resultats possibles d’utilitzar-la, com és el fer lleis i fer-les complir, és
atribuir a les conseqüències categoria de causa. Ningú és més democràtic per
seguir el dictat d’una llei. Al món hi ha lleis fetes des del més estricte
respecte per les persones fins a lleis que poden argumentar els actes més
abjectes.
Estem obviant en tots dos casos
que la democràcia és un conjunt equilibrat de mecanismes que hem construït per governar-nos,
i que ha d’anar acompanyada forçosament de la voluntat de fer-los servir precisament
en el seu conjunt i no seccionats i a la carta. I que el seu objectiu final és que tothom, majories i minories, hi pugui trobar el seu encaix perquè el que pretén preservar és la riquesa de la diversitat social i de pensament a l'hora de prendre decisions que afecten el col·lectiu.
Durant aquests temps d’incertesa
cadascú ha aixecat la bandera amb la paraula democràcia escrita, entenent el
que li ha convingut sense reflexionar en el conjunt que representa el concepte
i les mancances dels propis arguments. I el que és pitjor, ha fet servir el pal
de la bandera per estovar l’altre.
La conseqüència de tot plegat és
que avui tenim a la societat actituds menys democràtiques, malgrat tenir la
paraula a la boca moltes més vegades. Aquesta
és la greu perversió que no ens hauríem de permetre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada