És la llengua, estúpid!

Des de la teoria de l’estructuralisme, que neix a partir dels treballs i el pensament lingüístic del suís Ferdinand de Saussure, hi ha hagut nombroses aportacions, confrontacions i debats en relació a la influència de la llengua en la configuració del pensament humà i, per tant, en la conformació de les comunitats lingüístiques.

Fins i tot, una evolució posterior de l’estructuralisme, el relativisme cultural, arriba a situar la hipòtesi que cada llengua conceptualitza la realitat d’una manera particular. És a dir, que cada llengua influeix de manera determinant en allò que es pensa i com es pensa.

Hi ha hagut i hi segueix havent molt de debat científic a l’entorn de la relació entre llengua i pensament. Però el que és constatable és que les comunitats lingüístiques tendeixen a teixir llaços d’identificació social molt més potents que les comunitats generades a partir d’altres processos de coneixement o de relació. I, per tant, la percepció de pertinença a una comunitat social és molt més elevada si formes part de la comunitat lingüística.

No sé si Jordi Pujol coneixia aquesta teoria, però estic convençut que va tenir molt clar que la llengua era un element cabdal en el seu somni de construcció d’una identitat nacional el dia que es va trobar amb la presidència de la Generalitat que l’ERC d’Heribert Barrera li va facilitar per evitar la influència comunista en un factible i possible govern d’esquerres a Catalunya.

Per això el primer servei propi que va crear la Generalitat, va ser el servei d’ensenyament del català (SEDEC) i hi va posar al front el mataroní Joaquim Arenes que va entomar el repte de dissenyar el futur model lingüístic de l’escola catalana.

Recordo aquells anys de transició i de traspassos de competències educatives amb una ebullició permanent del debat sobre la llengua i el model d’ensenyament. Hi havia sectors que inicialment plantejaven la possibilitat d’un model bilingüe, amb escoles en català i escoles en castellà, a l’estil del que passa al País Basc, però al final va pesar més el model d’immersió lingüística i, al meu entendre, va ser un gran encert.

El que va decantar la balança cap a aquest model, no va ser l’evident voluntat política identitària dels governs Pujol, sinó el fet que s’hi sumés la voluntat explícita de les classes treballadores, amb una gran majoria castellanoparlant provinent de les migracions interiors dels anys seixanta que, una i altra vegada, a través dels sindicats de classe, les associacions veïnals i el Partit, -entengui’s PSUC-, reclamaven pels seus fills i filles les mateixes possibilitats d’ascensor social que qualsevol, i entenien que, fent del català la llengua escolar comuna, facilitaven la construcció d’una única Catalunya per a tothom, -Catalunya un sol poble-, que hagués estat molt més complicat amb un model bilingüe per l’evident segregació social que comportava si es construïen comunitats lingüístiques diferenciades.

Ningú tenia por que es perdessin els orígens ni la llengua materna. Ningú. I ningú va tenir por durant la següent desena d’anys perquè es demostrava que els resultats lingüístics dels nostres alumnes en castellà eren equiparables als d’altres comunitats espanyoles monolingües. I el més valuós de tot plegat, va ser l’evident contribució de la immersió per evitar la segregació escolar i la cohesió social.

Només quan els polítics sense escrúpols, com l’Alejo Vidal Cuadras, decideixen crear un problema allà on ja hi havia una solució, es comença a parlar de dificultats en l’ensenyament del castellà a Catalunya.

Segurament ell i els polítics del PP que el seguiren també coneixien les teories del relativisme cultural i volien utilitzar la llengua per uniformitzar Espanya amb aquella idea d’imperialisme castís que encara no s’han tret de sobre.

Segurament el ministre Wert estava posant-les en pràctica quan va començar a “espanyolitzar” catalanets.

Segurament Ciutadans ha trobat una bicoca fent seves les tesis lingüístiques del PP i fent-les servir com a arma política per guanyar vots a partir de la contraposició d’identitats, encara que això trenqui la unitat social del país.

Tots saben del poder de la llengua per configurar socialment un país. Estic segur que, a més, saben que en una societat amb moltes identitats compartides com la nostra, els equilibris són fràgils i delicats. Per això els hi atribueixo un punt de maldat. El contrari seria un excés d’estultícia.

I, per uns i altres, la immersió ha estat utilitzada com el gresol d’on neixen tots els mals, amb un exercici d’irresponsabilitat permanent. Inclús avui, que amb més de noranta llengües parlades a les escoles catalanes, ningú amb dos dits de front pot imaginar-se que cadascú pugui fer l’aprenentatge inicial amb la seva llengua materna, a menys que decidim prescindir de tota aquesta diversitat. Avui, el procés de tenir una llengua vehicular que sigui el vincle de comunicació comú, no només no és uniformitzar sinó dotar d’una eina sintàctica potent que facilita l’anàlisi de la pròpia llengua i esdevé gairebé imprescindible.

Però els hi hem deixat el camp adobat per exorcitzar els seus fantasmes perquè ara juguen a arrasar. Quan a l’octubre passat els processistes s’ho van jugar tot a una carta sobrevalorant les pròpies forces i subestimant les del govern de l’estat, potser havien de calcular que tenim molt a perdre i que un dels perills de perdre sense cap acord és que el que guanya s’ho vulgui emportar tot.

Sembla que no s’hagin adonat de la fragilitat amb la que els mecanismes lingüístics configuren les relacions socials del país i la importància essencial de la llengua per garantir la cohesió i no fer més trencadissa. No serà mantenint l’èpica d’opereta, encara que sigui des de Waterloo o des de Ginebra, sinó governant, com podrem aturar el cop i recomençar.

Hi ha irresponsabilitats que són molt compartides.