#ComissióPujol. Assaig de càntic en el temple

Dilluns, 23 de febrer. Lletja la coincidència amb l’aniversari del “tranquil, Jordi, tranquil”. Munió de flashos, càmeres, periodistes. Catifes vermelles. Més espectacle a fora que a dintre, suposava. Tristament a dins també. “Catalunya no es mereix això”. Cert, senyora Marta. Catalunya mai s’ha merescut això. Ens haguéssim pogut merèixer un país on la gent fos neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç i ens anem trobant rere un mur de silencis on albirem i desvetllem, amb recances i estupor, el regust d’una nostra covarda, vella, tan salvatge terra. Retalls d’Espriu. Tristes espurnes de realitat.

La senyora Ferrusola, “això-és-una-dona”, contradiu la declaració del seu marit al jutjat en dues ocasions. Nega la declaració de l’antic cap de premsa. La seva empresa Hidroplant mai va participar en cap concurs públic malgrat omplir d’alegria vegetal una munió d’oficines de la Generalitat. Home, en cinc minuts de preguntes i amb la mirada ferotge del seu advocat perquè callés, déu-n’hi-do el que m’ha dit. Li recordo amb una metàfora -crec que no l'entén ningú; m'hauré d'explicar millor- el setè manament parlant dels fills. “Els meus fills van amb una mà al davant i una altra al darrere”. Geni i figura. Al seu fill després se li escaparà que té vuit milions al BBVA. No em vull ni imaginar la quantitat si no tingués la mà al darrere.

A primera hora havia vingut el meu antic president, abans honorable, i m’ofereix la seva cara més fosca. Manté la faula de l’avi Florenci. Però ha fet una declaració al jutjat que conté un grapat de contradiccions. Les hi dic. Les hi recordo una a una. Pilotes fora. Manté la faula.

I tants anys de president, no ha fet res?, no ha vist res?, no ha tolerat res? “Diuen, diuen, diuen”. Se’n fot de tothom. Quina pena, quina profundíssima pena un final que podria haver estat digne.

Diuen, què, senyor Pujol?,  que la seva mà dreta i la seva mà esquerra, Prenafeta i Alavedra, se’ls demana sis anys de presó pel cas Pretòria?, que va nomenar el jutge condemnat per extorquidor Pascual Estivill com a representant de Catalunya al CGPJ?, que el seu advocat en els temes més foscos com Banca Catalana també va ser condemnat?, que va nomenar empresari exemplar un altre condemnat com Javier de la Rosa?, que el jutge que jutjava el cas Casinos va considerar acreditat que haguessin desaparegut tres mil milions de pessetes que podien haver anat a parar en part al seu partit?, que es volia processar onze consellers dels seus governs per haver cobrat per les seves empreses fons per la reconversió industrial de Catalunya i el fiscal general va aturar el procés?, que han condemnat el seu partit soci per desviar fons de formació pels aturats en el cas Pallerols?, que es van condemnar alts càrrecs per prevaricació i malbaratament de fons públics en el cas Turisme?, que el jutge els ha embargat la seu perquè hi ha indicis fonamentats de desviació de fons al seu partit pel cas Palau?. .. Segueixo? Això no ho diuen, senyor Pujol. Això són fets i els hi recordo. “No parlaré més”. Rebequeria? No. Fa bé. L’advocat Martell dirigeix, a distància. Hi ha judicis pendents.

I alguns encara pensen: diuen, diuen, diuen...i això què prova?, és que no han provat res. No. És que la comissió no pretén provar res. Pretenem entendre què s’ha fet en política per arribar al punt de corrupció on ens trobem. I tots aquest casos, junt amb una vintena més, alguns antics, altres recents, marquen una línia cronològica d’una pudor permanent en tots els seus governs. I seran d’utilitat per les conclusions.

Repeteixo. Quina pena, quina profundíssima pena un final que podia haver estat digne.

Mentre espero el seu fill, torno a pensar en Espriu i em recito interiorment per no abandonar:

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

#ComissióPujol: Desmuntant el mite

Llarguíssima sessió la del dilluns, disset de febrer, que va acabar prop de la mitjanit. Però intensa perquè els tres compareixents es van deixar anar. Van explicar coses que confirmen o desmenteixen hipòtesis, però que, en tot cas, ens acosten més al Jordi Pujol complex i polièdric que ha encetat voluntàriament des del mes de juliol aquesta mena d'aquelarre d'autodestrucció de la seva imatge amb la seva confessió i que, en qualsevol cas, ajuden a desmuntar peça per peça el mite que alguns havien construït i el pedestal sobre el qual alguns l'havien posat.

Ekaizer, periodista d'investigació, va ser fulminant només començar. Amb el seu to melòdic i pausat d'argentí que acumula experiències viscudes o sospitades, amb una retòrica abundant i eficaç, va dir amb claredat que no hi havia cap precedent a Espanya de la construcció d'un "capitalisme d'amiguets" com el que s'ha fet a Catalunya durant tots els anys de pujolisme. Que això definia una absoluta promiscuitat entre el poder polític i les seves relacions amb el poder econòmic. Amb les indústries, amb les empreses i amb el sector bancari, que és l'origen, -no ho oblidem-, des del qual Jordi Pujol construeix un país a la seva imatge.

I aquesta simbiosi al llarg del temps és la que contribueix a estimular les conductes d'alguns fills del clan. "Si no pagaves, estaves mort", confessa que li va dir un empresari. Frase lapidària que ens recita tranquil·lament mentre explica que els empresaris tenien facilitats per pagar. "No era un pim-pam; potser en sis o set anys ho anaven trobant".

I el que és més greu, diu, aquest capitalisme d'amiguets va continuar després del pujolisme com la cosa més normal del món. I segueix.

Sobre el llegat d'Andorra va donar una solució fàcil: que la família demani aixecar el secret bancari i ho podran demostrar; mentrestant seguirem alimentant les sospites de què menteix.

Cert. Coincidim.

Més clar sobre aquest llegat va ser el cunyat de Jordi Pujol, en Francesc Cabana: "No ens consta que provingui de cap herència, ni de cap llegat, ni de cap deixa. Nosaltres no en sabíem res de res"

Dolgut, profundament dolgut i enganyat. Decebut. "Fa un any vaig tenir necessitat de diners i no va moure ni una cella. Com podia pensar que tenia diners?"

Va negar qualsevol actuació corrupte o d'aprofitament personal de la fallida de Banca Catalana i va portar el document de cessió de les accions de Jordi Pujol a la Fundació Catalana per demostrar que aquests tampoc són els diners de l'herència d'Andorra. Oblida, però, que en l'àmplia documentació de la instrucció que es va seguir per part dels fiscals que van investigar el cas es constata l'existència d'una caixa B. Oblida que l'estat va haver de rescatar amb milers de milions de pessetes de diner públic la fallida a la que els directius havien portat el banc. Això sí, explica que n'hi ha que es van fer rics amb els actius del banc en aquell moment. Parla de Florentino Pérez que es va quedar una constructora per una pesseta. Parla de l'oferta que el Banc de Biscaia ,-que es va quedar Banca Catalana-, va fer a tots els accionistes per multiplicar per quatre-cents el valor de les seves accions. Parla de l'oficina que tenien a Gran Caiman "per fer operacions amb ciutadans nordamericans per motius fiscals". Decebut, repeteixo. Probablement diu el que sap i recorda. Probablement no sap tot el que va passar.

Dolgut amb els seus nebots. Perquè veu que és poc ètic el seu enriquiment sobtat i la golafreria de diners, especialment quan hi ha gent que es troba en una situació apurada. Ni entén ni es creu el seu cunyat: "A les reunions familiars jo li deia tot el que li havia de dir i ell no em deia res del que m'havia de dir. I això dels diners..., però si cada dos per tres li havies de pagar el cafè perquè mai en portava!"

El mateix li passava amb els cafès a Ramon Pedrós que va ser el cap de premsa de Jordi Pujol durant deu anys, del 88 al 98. Aprecia la figura de qui va ser el seu cap. El compara amb Capri! "Comunica com ell, pròxim al parlar de la gent". El veu com un personatge polític d'alçada però té clar que tenia un problema amb la seva família. Va ser testimoni, diu, del malestar que causaven determinades actituds de la dona i els fills en tot l'àmbit de presidència. També té clar que Pujol sabia que els seus fills remenaven la cua i feien negocis a l'ombra del pare, en nom del pare, amb el beneplàcit del pare i aprofitant els remordiments del pare per haver abandonat la família per dedicar-se a fer un país a mida. A mida dels negocis i del negociants. I també diu amb claredat que Marta Ferrusola ficava el nas i defensava el dret dels seus fills a poder fer negocis aprofitant l'esfera pública. Gros, no? I diu amb certesa que diversos secretaris de presidència havien advertit dels negocis bruts dels fills. Jordi Pujol no hi va fer res.

Jordi Pujol, diu també, qualificava el seu govern com "amic dels negocis", -us sona?-, i va concebre tot el país "com una gran fàbrica" on ell era el gerent i director.

Torpedes, torpedes, torpedes, en tota la línia de flotació. Del mite d'home d'estat en comencen a quedar només les restes i a les ploracossos ja no els queden llàgrimes.

#ComissióPujol: Cap on vas, astut Mas?

La compareixença del president de la Generalitat a la comissió d'investigació no va defraudar cap expectativa: Sala i estora vermella, desenes de flaixos, munió de càmeres, ple de gom a gom... i una actuació estelar. De pet cap als Gaudí. Tenim star system.

Ahir el president va confessar públicament i solemne que no havia fet res, que no sabia res, que no havia vist res, que no era amic de ningú. Només sabia des dels anys vuitanta, això sí, que el seu pare era un defraudador a Liechtenstein i ho seguia sabent quan va ser conseller d'economia. I no va fer res, no va voler saber res, no va voler conèixer ningú. Ostracisme? No: connivència. Amb el pare? Suposo.

I amb Prenafeta que va ser el seu primer amo en l'empresa privada. Suposo. Una empresa que tenia guanys de 500 milions d'euros i que quan ell va plegar de dirigir la seva diversificació, tenia pèrdues de 8500.

O amb Jordi Pujol Soley que es va deixar convèncer perquè el senyor Mas anés substituint consellers defenestrats per tramposos, fins arribar a substituir delfins pujolians que havien estat massa atrevits. I el va nomenar cavaller en cap en el seu darrer govern.

O amb Jordi Pujol Ferrusola, de qui en una biografia reconeix ser amic íntim, -amistat feta a can Prenafeta-, però que ahir ni tan sols arribava a "haver sopat mai junts les parelles" i que curiosament s'ha fet fastigosament ric durant aquests anys de coneixença personal.

O amb Millet, amb qui passa vacances menorquines sense conèixer-lo gaire, o gens, encara que, -segons el jutge-, financi el seu partit amb els diners sagrats i quadribarrats del palau de la música.

O amb Oriol Pujol a qui va acceptar en el càrrec tot i les seves martingales amb les ITV i que ara, finalment defenestrat, li ha deixat pista lliure.

O en qualsevol dels més de quaranta casos contrastats on estan implicats personatges de CIU que han passat per davant, per darrera, o pel costat d'aquell director general de 29 anys, -ara president-, al llarg de gairebé trenta anys.

Incroyable, com dirien els veïns. Però amb una perfecció estètica inqüestionable ahir va anar desgranant tots els revolts mediàtics que fan que la gent l'entengui, l'aplaudeixi i el mimi. S'agrada i agrada. I ho sap. Només breus moments de tensió continguda i repicar de dits amb els atacs barroers del PP i les punxades de l'Herrera, i una respiració profunda, sonora, quan la diputada Vallet va acabar de preguntar; perquè després ja jugava a casa. Però res més. M'agradaria que hagués dit "això ho vaig veure i vaig fer tal cosa". "Tot això era abans, ara sóc nou i net; som nous i nets i convergència és un vaixell que solca les aigües del mar bressol dels vents i jo sóc el gran timoner, bla, bla"

Però no. Defensa numantina de la negació persistent, que és el mateix que dir sospita gegantina de la ferum permanent. Quin neguit que fot tot plegat.

Perquè si el meu president no ha estat connivent amb tot això, i els malpensats ens equivoquem, el meu president, amb totes les responsabilitats que ha tingut, haurà estat profundament negligent.

Què és pitjor per governar un país?

#ComissióPujol: L'home que sentia piular els ocells

El senyor Lluís Franco Sala és un expert. En finances i en treball. De fet, fa anys que és professor a la UB, i recentment ha substituït Rañé al front del CETESC, l’organisme que genera anàlisi i coneixement en matèria de relacions laborals. Va ser director de l’Agència Tributària de Catalunya just abans d’aquest nomenament i venia a explicar-nos com funciona i a portar-nos consells a la comissió. Venia a tenir una sessió plàcida en la que ens orientés sobre el combat contra el frau i es va trobar que s’anava posant vermell o blanc segons les preguntes, que els dits li tamborinejaven massa sobre els papers que portava i que se sentia el piular dels ocells quan necessitava passar de puntetes sobre determinats temes.

I és que Oriol Pujol ha posat el senyor Franco Sala a l’ull de l’huracà quan ha aparegut el seu nom en les converses que va mantenir amb Sergi Alsina per deslocalitzar les empreses  Sony, Sharp i Yamaha on es pretenia estalviar més d’un milió d’euros d’impostos a aquestes empreses -i on la jutgessa que porta el cas sospita que van cobrar per gestionar el seu tancament-, i calia parlar amb l’Agència Tributària. Naturalment tots els grups vam preguntar-li sobre aquestes converses i, naturalment, es va limitar a dir que van ser converses tècniques i que es van ajustar a la llei.

Però la deslocalització es va produir, les empreses van tancar i les converses van existir. Quan la justícia doni el cas per acabat sabrem qui va cobrar per desindustrialitzar el país i per deixar gent al carrer i quins beneficis es van atorgar a aquestes empreses. Potser.

Però el senyor Franco també va ser conseller de Treball. Del 1999 al 2002. És d’UDC i va substituir el conseller Farreres quan a aquest li va esclatar el cas Pallerols, consistent en derivar diners que la conselleria dedicava als cursos de formació per aturats, a finançar Unió Democràtica, justificant cursos que no es feien. El partit li devia encarregar aturar el cop, fer bona cara i fer un lífting a la conselleria, tot i que durant el seu mandat no es van acabar de resoldre els problemes en les subvencions que havien facilitat l’estafa a l’anterior mandat. Li vaig preguntar per dues vegades si era conscient que s’estava finançant el seu partit de manera irregular quan va accedir a la conselleria i per dues vegades va aixecar el cap i vam sentir la piuladissa. Però no em va dir que no.

Amb la lògica del règim, aquests passos per les conselleries quan hi ha maregassa comporten premi, i la presidència del Tribunal Català de defensa de la competència primer, i la direcció de l’Agència Tributària catalana, després, són un bon recer per a un expert. Ara bé, en bona part del seu període de director de l’agència va ser quan Jordi Pujol Ferrusola, entre 2004 i 2012, va tenir un total de 118 moviments de divises per un import de 32,4 milions d’euros des de bancs com BBVA o Credit Suïsse cap a 13 paradisos fiscals com Andorra, Luxemburg, Illes Caiman, Suïssa o Liechtenstein. Va ser quan Oleguer Pujol va passar de tenir gairebé cinc milions d’euros el 2011 a més de nou milions el 2012, o la seva germana Mireia passava en dos anys dels poc més de tres-cents mil euros al doble, segons les seves declaracions. Naturalment, per l’agència que s’ocupa dels tributs, encara que no tots els corresponguin, aquests moviments han de ser sospitosos i acostumen a ser investigats. Això li vaig preguntar, si es va iniciar algun procediment sobre aquests increments patrimonials i si es van comparar amb les declaracions de renda. Aquí va ser més clar, també per dues vegades, “la llei m’impedeix donar dades de contribuents”. Punt. Mooolt bé. És que jo no li demanava dades, les hi donava. Li preguntava si l’Agència Tributària havia fet alguna cosa.

Els xiulets dels ocells aquesta vegada van ser sonors: “sempre que hi ha irregularitats l’Agència actua”. Ah, d’acord. I què, doncs, van fer alguna cosa o no en aquest cas? Piu, piu, piu...

Li vam fer pressing, és cert. Suau, tot s'ha de dir, i se'n va sortir prou bé. Així són les comissions d'investigació del Parlament. Ara bé, la cara de què-he-fet-jo-per-merèixer-això i el profund alleujament que s’intuïa quan s’acomiadava van ser tota una oració de llenguatge no verbal.

#ComissióPujol: El coronel que sabia més del que deia

Dilluns, 26 de gener del 2015. Vestit gris, camisa blanca, corbata a joc. Ulls clars, penetrants. Ulleres sense muntura i l'expressió de qui ho copsa tot sense que ho sembli. Ben jubilat, vaja, des de l'any 2000. Un espia autèntic al Parlament. Relacions amb el CNI i amb el Mossad. Coronel de la guàrdia civil retirat a Marbella. Vint-i-un anys a Andorra controlant, oficialment, des del servei d'intel·ligència de la guàrdia civil, la informació sobre terrorisme i narcotràfic de pas pel país dels Pirineus. Parlo d'en José Matas Zapata.

Algunes informacions el situen com el "Pepe" que Jordi Pujol Ferrusola tenia com la persona de la màxima confiança que gestionava el gruix de la fortuna de la seva família a Andorra. Altres informacions posen en boca de Victòria Àlvarez que a Marbella hi viu un exguàrdia civil retirat que presumia entre els seus coneguts de ser el testaferro dels Pujol i que gestionava en el seu nom un important fons d'inversió domiciliat a Israel. Ell ho va negar tot, com era d'esperar.

Cert que va manifestar amb claredat que no podia dir tot el que sabia perquè parlava davant de les càmeres que ho gravaven tot. Cert, per tant, que cal interpretar les seves paraules i posar-les en quarantena. Cert que hi ha gent que el coneix a Andorra que el situen com un personatge obscur que controlava bancs i empresaris i que feia i desfeia a plaer. El virrei, diuen alguns. Cert que va ser l'artífex de les negociacions per constituir la Banca Privada d'Andorra. Cert que ha tingut un mínim de tres empreses a Marbella que no "feien res" amb l'objectiu que "els amics que tenen diners a Andorra els portin legalment a Espanya". Blanquejar, es diu?

Cert que sap que Marta Ferrusola i alguns dels seus fills feien viatges a Andorra molt sovintejats, però no els coneix de res, no hi ha tingut cap relació, no sap res dels seus diners, no hi té cap contacte, no diu, no sap dir i no vol dir. Cert també que manifesta que és una estupidesa portar els diners a Andorra en metàl·lic en una maleta perquè hi ha maneres de fer-ho des de les mateixes sucursals dels bancs a Espanya. Com diu? Doncs, sí. "És molt fàcil. És habitual. A la meva època això no era important pel govern espanyol; perseguíem el terrorisme. Els diners entraven i sortien tant fàcil com la mantega o el sucre" Perdoni? "Sembla mentida que no ho sàpiguen vostès que viuen a Catalunya". Snif. Touché. No tinc milions i no se m'havia acudit.

Somriu, malèfic. Només s'ha inquietat breus moments quan li he parlat dels qui el coneixen d'Andorra i ha creuat els braços i tensat lleument la mirada. Nota que els diputats i diputades comencem a estar neguitosos davant les batalletes que acostumen a explicar els compareixents d'una certa edat i molta cortina de fum. Ell sap que sabem que sap i no dirà.

Domina perfectament l'escena i l'escenari. Un guàrdia civil acostuma a estar tres anys fora del país. Ell vint-i-un. Serveis prestats. Medalla de plata al mèrit contra la droga. "Després d'això em van enviar a Andorra; era un premi; allò és el paradís". Ni tan sols respon a la diputada de CIU que vol posar en evidència que tot són rumors: "vostè ho ha dit prou bé, senyora".

Ha vingut a rentar el seu honor, acaba dient. Potser l'ha rentat, però els rumors s'amplifiquen, reboten per les parets del Parlament i segueixen dividint els presents entre els crèduls, pocs, i una immensa majoria d'incrèduls. Molts entenent i acceptant el joc: Un coronel de la guàrdia civil que ha controlat la informació sensible d'un petit país com Andorra amb plens poders, un coronel de la guàrdia civil que ha mediat en els negocis dels bancs servint els interessos de la pàtria, no pot no saber però no pot dir. Simplement no pot.

I a ningú se li escapa que no va negar ni l'existència de viatges dels Pujol, ni l'existència de diners seus a Andorra. Senzillament va negar saber-ne res.

#ComissióPujol. Un relat demolidor del pujolisme

El divendres, 16 de gener, vam encetar la primera comissió Pujol de l’any amb cinc compareixences de pes. La primera, la del fiscal anticorrupció durant un bon nombre d’anys, Carlos Jiménez Villarejo, i les següents, les de quatre periodistes, -Reixac, Baiges, Martínez i Oliveres-, que han investigat al llarg d’un grapat d’anys i han escrit llibres sobre les fellonies dels diversos caradures que han aprofitat la política, a l’ombra pujoliana, per enriquir-se i per enriquir el seu entorn, encara que això suposés deixar d’atendre les necessitats del seus conciutadans.

El relat d’aquests periodistes va ser transgressor, demolidor. Una descripció que no té res d’envejar a la saga d’El Padrino, si traiem les morts i els caps de cavall dins del llit.

La corrupció ha estat present des de l’inici de la democràcia a Catalunya. Pujol es va rodejar de relacions perilloses des del primer moment, que van crear una trama que permetia favors creuats amb el món de l’empresa i de les finances per enriquir-se i per afavorir el partit del govern. Amb el cas Casinos financen el partit i subvencionen determinats mitjans de comunicació que els hi mengen a la mà. Prenafeta, Alavedra o De la Rosa assagen l’ús dels paradisos fiscals per fer diner fàcil estafant l’economia productiva; diner que serveix per pagar jutges extorquidors com Pasqual Estivill o advocats corruptes com Piqué Vidal. Amb els fons per la reconversió industrial de Catalunya (CARIC) es donen diners fàcilment a empreses de determinats consellers-empresaris que el fiscal general de l’Estat prohibeix seguir investigant agraint les facilitats per la governabilitat d’Espanya que ofereix Pujol als governs del PSOE primer i després del PP. ..

Uns seixanta casos, tots ells fets en nom de Catalunya, inclosos el cas Pretòria i el del Palau de la Música fins arribar als fills que, sense ofici ni benefici conegut, es fan milionaris a l’ombra del pare i preparen la successió creient-se hereus d’una dinastia civil que acumula tots els mecanismes del poder a Catalunya.

Tot això, mentre l’hereu polític de transició, Artur Mas, ho defineix públicament com un cas familiar. Quan ho va dir, devia pensar en una família extensa, a l’estil de la família siciliana.

Us deixo alguna perla visual en aquest bloc, però podeu veure la sessió sencera al web de Canal Parlament, tota ella interessant, inclosa la lamentable intervenció de la representant de CIU que, amb poca traça, intentava desprestigiar la carrera professional dels compareixents tot i que l’únic que va aconseguir va ser quedar retratada.

Jiménez Villarejo va dir unes quantes coses i us en faig una selecció. Va ser molt clar començant pel cas Banca Catalana que és l’instrument inicial que va utilitzar Jordi Pujol per crear una xarxa que després l’ajudarà a guanyar i a consolidar-se en el poder.

Segons la llei de societats anònimes dels anys 80, va dir, els administradors eren responsables penals davant la llei si hi havia malícia, abús de facultats o negligència greu en les seves actuacions i això va ser exactament el que va passar; els administradors, inclòs Pujol,  eren conscients del perjudici que estaven causant als accionistes encara que tinguessin raons polítiques tàcites per fer-ho amb les que ho justificaven tot.

I els magistrats de l’Audiència de Barcelona que van decidir no seguir el processament van tenir una actitud “comprensiva” amb l’activitat delictiva del poder polític i sabien perfectament el que feien quan van fer una interpretació deliberadament favorable als interessos dels que havien de ser processats.

I quan, anys més tard, va intentar engegar una causa penal contra Lluís Prenafeta, -mà dreta de Jordi Pujol en tots els afers foscos dels seus primers governs-, el fiscal general ho impedeix. Fet que es repeteix al cap d’un temps amb el fiscal Eligio Hernández quan, per unanimitat, els fiscals de Barcelona, intenten processar els consellers Cullell, Oller, Hortalà, Pujol i Figa, Vela, Garrell, Vallvé, Subirà, Basàñez i Alavedra per malversació de cabals públics en el cas de la CARIC.

Aquests i altres detalls li fan dir a Jiménez Villarejo que hi ha hagut, -i encara hi ha-, un abús clar del poder econòmic en el conjunt del sistema financer espanyol sobre el seu sistema judicial i polític que permet que puguem seguir pensant que els rics són, per naturalesa, impunes.

Per acabar, va fer un parell de reflexions que ens haurien de fer pensar: Jordi Pujol probablement no tenia un pla preconcebut per delinquir, però en els seus governs ha posat persones que tenien l’activitat delictiva com la seva manera de fer de forma habitual.

Ara bé, com es pot estar governant i donant lliçons d’ètica col·lectiva mentre el que ho fa està estafant la hisenda pública? Aquesta és l’essència de la gravetat dels fets que han durat trenta anys i que s’han fet en nom de Catalunya. És un fet que no té cap precedent a cap sistema democràtic occidental.

Sis hores de compareixença que van donar per molt. Naturalment alguns s’obstinen en no voler saber, en no voler acceptar. És ben clar que no hi ha pitjor cec que aquell que no vol veure.

#ComissióPujol. Mena: els silencis que parlen

José María Mena ha vingut per vigílies de Nadal a la comissió Pujol. Ell va ser el fiscal a qui, juntament amb Carlos Jiménez Villarejo, li va tocar portar la instrucció del cas Banca Catalana. Un banc que havia de ser la institució econòmica que donés suport al projecte de país que tenia al cap Jordi Pujol. Aquest, com a banquer, va ser maldestre, molt maldestre; tant, que va provocar junt amb els consellers que dirigien l’entitat un forat de prop de 200.000 milions de pessetes que es van haver de pagar en bona part amb diner públic i en bona part amb la liquidació del banc a compte de les pèrdues i la ruïna de molts dels seus accionistes. Quan els fiscals van començar a gratar van anar descobrint una muntanya d’irregularitats, -i no només mala gestió-, que havien portat a aquesta situació, fins al punt que van proposar el processament de gairebé tots els dirigents, inclòs el que aleshores ja era president de la Generalitat.

Però la política té cops amagats i, ves per on, els magistrats de l’Audiència Provincial que haurien d’haver jutjat el cas van decidir que no s’havia d’obrir judici oral tot i que en cap moment van desautoritzar l’extens i detallat treball que havien fet els fiscals.

El que era una investigació judicial contra uns banquers tramposos es va convertir per l’art del messianisme tan conegut a casa nostra en un atac contra Catalunya; i la fauna, convenientment esverada, va arribar a envair el Parlament en defensa del nou líder que va proclamar pocs dies després que de moral i d’ètica a partir d’aquell moment en parlaríem “nosaltres”. N’han estat parlant molts anys, unes quantes detencions després, unes quantes dimissions de consellers després, alguna condemna de càrrecs després, uns quants enriquiments sobtats després, quaranta-dos casos coneguts després, fins arribar a l’exemplificació de la moral d’estafar la hisenda pública amb una suposada herència a Andorra no declarada.

Fins aquí els fets coneguts mai acceptats. Mai cap acte de contrició com correspondria a uns bons catòlics practicants.

El senyor Mena va avisar que tenia desmemòria per l’edat.  Però va anar dient on podríem trobar les dades en la seva llarga instrucció del cas. En Mena no va donar xifres ni dades, però aquest silenci matemàtic el va suplir amb una autèntica oratòria d’insinuacions precises. I el desplegament de la ironia va arribar a un cert clímax en resposta a la barroera acusació de la representant de CIU a la comissió de què, en el fons, ell, en la seva carrera, no havia guanyat mai cap cas important. “A mi com a jutge m’ha tocat sempre estar en el bàndol dels perdedors i espero poder-ho estar fins el final”. Apa, té. Muts i a la gàbia.

Mena va ser antifranquista en el franquisme i el franquisme el va enviar a Catalunya com a càstig, -va dir-, però des d’aleshores no se n’ha mogut, “i no me’n mouré perquè aquesta és també la meva terra, i la de les meves filles i la dels meus néts. Jo sóc català perquè he decidit ser-ho. N’hi ha que només són catalans perquè hi han nascut”.

Tot i això, alguns “bons catalans”, durant els fets de Banca Catalana, no van parar de trucar-lo a casa per les nits, d’amenaçar-lo, d’insultar-lo i, fins i tot, algun boig, de disparar-li amb una escopeta de cacera. Tot perquè no havia acceptat posar-se la barretina que marcava el nostre aiatol·là de la moral casolana. “No hi ha pressions polítiques als jutges. Hi ha renúncies, submissió o covardies, però els jutges i els fiscals tenen capacitat per decidir sense influències polítiques.”

En fi, que vam aprendre. Molt. Que no va dir tot el que pensava, sabia o recordava, però sí que van quedar clares algunes coses:

“Que la crisi de Banca Catalana era d’unes dimensions imparables i que no es podia evitar... Que és evident que hi va haver un buidament patrimonial de l’entitat de forma dolosa... Que no existeix cap veritat judicial declarada sobre el cas i que mai ningú no ha negat els fets perquè els magistrats només van al·legar absència de tipicitat... Que hi havia evidències de consciència clara per part dels directius de què es buidava l’entitat... Que hi havia evidències de l’alienació d’accions de Banca Catalana en els dies immediatament anteriors a la intervenció... Que hi havia evidències de costos injustificats, de complements de sou injustificats i de crèdits ficticis.”

Traduït perquè ens entenguem i en resposta a algunes preguntes que li vaig fer: Queda clar que els fiscals perseguien actituds poc honorables d’uns mals banquers i en van trobar fent una investigació exhaustiva que ningú ha discutit i que els magistrats van rebutjar perquè van decidir que no podien considerar-la delicte. Queda acreditat que, -igual que va fer Rodrigo Rato amb Bànkia-, els directius de Banca Catalana, entre els quals l’ex honorable,  van maquillar els comptes fent veure que donava dividends quan en realitat l’entitat tenia pèrdues perquè els diners es dedicaven a altres coses que no sabem, entre les quals a donar crèdits incobrables a determinades entitats a canvi d’alguna cosa que tampoc sabem. Les coses que no sabem, només les podem sospitar, però aquesta és la nostra llibertat.

Queda clar també que algun directiu espavilat va fer “un Millet”: deixar amics i coneguts amb el cul a l’aire venent les accions a un inflat preu de mercat, utilitzant informació privilegiada, quan al cap de pocs dies s’intervenia el banc i les accions passaven a valer un euro.

Les males llengües i els mal pensats han dit al llarg del temps que aquest directiu tenia nom de president i que els diners d’aquesta venda tramposa van anar a parar a Andorra, passant primer per Suïssa i van agafar forma d’herència. Això, evidentment, no ho va dir el senyor Mena, però els seus silencis van ser tan clamorosos com les seves paraules.