El senyor Lluís Franco Sala és un
expert. En finances i en treball. De fet, fa anys que és professor a la UB, i
recentment ha substituït Rañé al front del CETESC, l’organisme que genera
anàlisi i coneixement en matèria de relacions laborals. Va ser director de l’Agència
Tributària de Catalunya just abans d’aquest nomenament i venia a explicar-nos
com funciona i a portar-nos consells a la comissió. Venia a tenir una sessió
plàcida en la que ens orientés sobre el combat contra el frau i es va trobar
que s’anava posant vermell o blanc segons les preguntes, que els dits li
tamborinejaven massa sobre els papers que portava i que se sentia el piular
dels ocells quan necessitava passar de puntetes sobre determinats temes.
I és que Oriol Pujol ha posat el
senyor Franco Sala a l’ull de l’huracà quan ha aparegut el seu nom en les converses
que va mantenir amb Sergi Alsina per deslocalitzar les empreses Sony, Sharp i Yamaha on es pretenia estalviar
més d’un milió d’euros d’impostos a aquestes empreses -i on la jutgessa que
porta el cas sospita que van cobrar per
gestionar el seu tancament-, i calia parlar amb l’Agència Tributària.
Naturalment tots els grups vam preguntar-li sobre aquestes converses i,
naturalment, es va limitar a dir que van ser converses tècniques i que es van
ajustar a la llei.
Però la deslocalització es va
produir, les empreses van tancar i les converses van existir. Quan la justícia
doni el cas per acabat sabrem qui va cobrar per desindustrialitzar el país i
per deixar gent al carrer i quins beneficis es van atorgar a aquestes empreses.
Potser.
Però el senyor Franco també va
ser conseller de Treball. Del 1999 al 2002. És d’UDC i va substituir el
conseller Farreres quan a aquest li va esclatar el cas Pallerols, consistent en
derivar diners que la conselleria dedicava als cursos de formació per aturats, a
finançar Unió Democràtica, justificant cursos que no es feien. El partit li devia
encarregar aturar el cop, fer bona cara i fer un lífting a la conselleria, tot
i que durant el seu mandat no es van acabar de resoldre els problemes en les
subvencions que havien facilitat l’estafa a l’anterior mandat. Li vaig preguntar
per dues vegades si era conscient que s’estava finançant el seu partit de
manera irregular quan va accedir a la conselleria i per dues vegades va aixecar
el cap i vam sentir la piuladissa. Però no em va dir que no.
Amb la lògica del règim, aquests
passos per les conselleries quan hi ha maregassa comporten premi, i la presidència
del Tribunal Català de defensa de la competència primer, i la direcció de l’Agència
Tributària catalana, després, són un bon recer per a un expert. Ara bé, en bona
part del seu període de director de l’agència va ser quan Jordi Pujol Ferrusola,
entre 2004 i 2012, va tenir un total de 118 moviments de divises per un import
de 32,4 milions d’euros des de bancs com BBVA o Credit Suïsse cap a 13
paradisos fiscals com Andorra, Luxemburg, Illes Caiman, Suïssa o Liechtenstein.
Va ser quan Oleguer Pujol va passar de tenir gairebé cinc milions d’euros el 2011
a més de nou milions el 2012, o la seva germana Mireia passava en dos anys dels
poc més de tres-cents mil euros al doble, segons les seves declaracions. Naturalment,
per l’agència que s’ocupa dels tributs, encara que no tots els corresponguin,
aquests moviments han de ser sospitosos i acostumen a ser investigats. Això li
vaig preguntar, si es va iniciar algun procediment sobre aquests increments
patrimonials i si es van comparar amb les declaracions de renda. Aquí va ser
més clar, també per dues vegades, “la llei m’impedeix donar dades de
contribuents”. Punt. Mooolt bé. És que jo no li demanava dades, les hi donava.
Li preguntava si l’Agència Tributària havia fet alguna cosa.
Els xiulets dels ocells aquesta
vegada van ser sonors: “sempre que hi ha irregularitats l’Agència actua”. Ah, d’acord.
I què, doncs, van fer alguna cosa o no en aquest cas? Piu, piu, piu...
Li vam fer pressing, és cert. Suau, tot s'ha de dir, i se'n va sortir prou bé. Així són les comissions d'investigació del Parlament. Ara bé, la cara de
què-he-fet-jo-per-merèixer-això i el profund alleujament que s’intuïa quan s’acomiadava
van ser tota una oració de llenguatge no verbal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada