Dilluns, 23 de febrer. Lletja la
coincidència amb l’aniversari del “tranquil, Jordi, tranquil”. Munió de
flashos, càmeres, periodistes. Catifes vermelles. Més espectacle a fora que a
dintre, suposava. Tristament a dins també. “Catalunya no es mereix això”. Cert,
senyora Marta. Catalunya mai s’ha merescut això. Ens haguéssim pogut merèixer
un país on la gent fos neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç i
ens anem trobant rere un mur de silencis on albirem i desvetllem, amb recances
i estupor, el regust d’una nostra covarda, vella, tan salvatge
terra. Retalls d’Espriu. Tristes espurnes de realitat.
La senyora Ferrusola, “això-és-una-dona”,
contradiu la declaració del seu marit al jutjat en dues ocasions. Nega la
declaració de l’antic cap de premsa. La seva empresa Hidroplant mai va
participar en cap concurs públic malgrat omplir d’alegria vegetal una munió d’oficines
de la Generalitat. Home, en cinc minuts de preguntes i amb la mirada ferotge
del seu advocat perquè callés, déu-n’hi-do el que m’ha dit. Li recordo amb una
metàfora -crec que no l'entén ningú; m'hauré d'explicar millor- el setè manament parlant dels fills. “Els meus
fills van amb una mà al davant i una altra al darrere”. Geni i figura. Al seu
fill després se li escaparà que té vuit milions al BBVA. No em vull ni imaginar
la quantitat si no tingués la mà al darrere.
A primera hora havia vingut el meu
antic president, abans honorable, i m’ofereix la seva cara més fosca. Manté la
faula de l’avi Florenci. Però ha fet una declaració al jutjat que conté un
grapat de contradiccions. Les hi dic. Les hi recordo una a una. Pilotes fora.
Manté la faula.
I tants anys de president, no ha
fet res?, no ha vist res?, no ha tolerat res? “Diuen, diuen, diuen”. Se’n fot
de tothom. Quina pena, quina profundíssima pena un final que podria haver estat
digne.
Diuen, què, senyor Pujol?, que la seva mà dreta i la seva mà esquerra,
Prenafeta i Alavedra, se’ls demana sis anys de presó pel cas Pretòria?, que va
nomenar el jutge condemnat per extorquidor Pascual Estivill com a representant
de Catalunya al CGPJ?, que el seu advocat en els temes més foscos com Banca Catalana
també va ser condemnat?, que va nomenar empresari exemplar un altre condemnat
com Javier de la Rosa?, que el jutge que jutjava el cas Casinos va considerar
acreditat que haguessin desaparegut tres mil milions de pessetes que podien
haver anat a parar en part al seu partit?, que es volia processar onze
consellers dels seus governs per haver cobrat per les seves empreses fons per la
reconversió industrial de Catalunya i el fiscal general va aturar el procés?,
que han condemnat el seu partit soci per desviar fons de formació pels aturats
en el cas Pallerols?, que es van condemnar alts càrrecs per prevaricació i malbaratament
de fons públics en el cas Turisme?, que el jutge els ha embargat la seu perquè
hi ha indicis fonamentats de desviació de fons al seu partit pel cas Palau?. ..
Segueixo? Això no ho diuen, senyor Pujol. Això són fets i els hi recordo. “No
parlaré més”. Rebequeria? No. Fa bé. L’advocat Martell dirigeix, a distància. Hi ha
judicis pendents.
I alguns encara pensen: diuen,
diuen, diuen...i això què prova?, és que no han provat res. No. És que la
comissió no pretén provar res. Pretenem entendre què s’ha fet en política per
arribar al punt de corrupció on ens trobem. I tots aquest casos, junt amb una vintena
més, alguns antics, altres recents, marquen una línia cronològica d’una pudor
permanent en tots els seus governs. I seran d’utilitat per les conclusions.
Repeteixo. Quina pena, quina
profundíssima pena un final que podia haver estat digne.
Mentre espero el seu fill, torno
a pensar en Espriu i em recito interiorment per no abandonar:
Però no he de seguir mai
el meu somni
i em quedaré aquí fins a
la mort.
Car sóc també molt
covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista,
dissortada pàtria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada