La carlinada

Ai, Carles, com enyoro els dies en què compartíem la mesa de la comissió de Cultura al Parlament, i tu només eres alcalde de Girona i no president, i podies lluir coneixements i fer ciutat des de la Ciutadella i promoure aquestes coses culturals que tan vesteixen a la Catalunya interior cosmopolita d’arrel menestral.

Aleshores eres una persona força normal malgrat ser un convergent diferent, amb aire modern i desenfadat,  que defensava aquell independentisme essencial tan allunyat dels postulats regionalistes que tan bé li havien anat a la convergència burgesa dels negocis esculpida a pedra picada pel patró Pujol.

I com de malament t’ha anat que l’espavilat d’en Mas, que és qui ens ha ficat a tots en aquest monumental embolic on ens trobem, fugís per la dreta i et deixés lidiar amb les restes del naufragi convergent que ell va provocar, amb l’ambició de poder dels autoanomenats republicans i amb les aspiracions de revolució màgica d’uns sobredimensionats cupaires.

Crec que no has estat un bon president. Ho sento, és la meva opinió que ja sé que no comparteixen milers de persones. Però a veure, estem millor o pitjor que quan vas començar? El país és més sobirà que abans, potser? Estem de veritat a les portes de la independència o tenim a penes una part del que teníem? La gent viu millor? Sí...?

L’objectiu era noble i legítim, ho reconec. Però les eines eren fal·laces i ho saps. I ho sabies tu i el teu govern quan les utilitzàveu. D’acord que aquests fatxes del govern d’Espanya han impedit per terra, mar i aire qualsevol intent d’ampliar sobirania amb el procés de recentralització casposa que practiquen des que vam patir l’Aznar. Completament d’acord que l’ofensiva és injusta i repressora quan el que calia, -i cal-, era diàleg polític. Que no hi ha dret a tenir gent a la presó per aquesta causa. D’acord.

Però deixa’m fer-te una pregunta: si haguessis actuat com a president seríem avui aquí? Si haguessis  actuat el 6 i el 7 de setembre com a primera autoritat de l’Estat a Catalunya seríem avui aquí? Si l’1 d’octubre haguessis fet valdre la teva autoritat legítima afrontant les conseqüències i no canviant de cotxe sota un pont seríem avui aquí? Si no t’haguessin tremolat les cames quan volies actuar com a home d’estat i convocar eleccions per fer una passa enrere i qui sap si després dues endavant seríem avui aquí?

Aleshores tenies tota la legitimitat per fer tot això. Per fer front a un govern repressor amb les armes de l’estat de dret i no amb les astúcies d’una república imaginària i imaginada. Eres el meu president amb qui no compartia objectius, però el meu president al cap i a la fi. El president legítim per tothom. També pel govern d’Espanya encara que no els agradés.

Ara no. Per mi, sincerament, vas deixar de ser el president legítim quan vas marxar a Bèlgica deixant penjada la gent que t’havia seguit i t’havia cregut. La del teu govern i la del teu país.

I ara què, doncs? Jo no et vull veure a la presó de cap manera. I vull que surtin els que hi ha. Però una carlinada republicana, que és el que més s’assembla al que estàs fent, no crec que ajudi en res a recuperar el país i a fer-lo avançar.

Potser mirant de salvar-te tu, acabes enfonsant l’ideal pel que et van nomenar. Tu tens la clau.

Rendiment de comptes

Quan escric aquest post està a punt de constituir-se la dotzena legislatura del Parlament de Catalunya. Legislatura de la que, per decisió pròpia, no en formaré part. Crec que la representació política ha de ser temporal i cada grup polític ha de saber trobar en les persones que en formen part el temps convenient de permanència per garantir la renovació i també per assegurar la necessària experiència. En el meu cas hauran estat cinc anys en dues convulses i curtes legislatures. Vam començar la desena legislatura el 17 d’octubre de 2012 i la vam acabar l’agost del 2015; i la onzena, iniciada el 26 d’octubre d’aquell any, ha acabat, com tots sabeu, abruptament, el 28 d’octubre del 2017. D’octubre a octubre, doncs, cinc anys pelats. Per fer una comparació amb el món del treball, això equivaldria a uns mil dies laborables.

No és aquest el moment ni pretenc aquí fer un balanç perquè per fer això cal explicar totes les coses, -bones i dolentes, que de tot hi ha hagut-, amb calma, amb temps i amb perspectiva. I ho faré, us ho prometo, però no ara.

Quedeu-vos només amb el meu agraïment a les persones que em van voler donar la representació del meu grup polític a les comarques gironines amb el seu vot, perquè per a mi ha estat un honor representar-les i us ben asseguro que, malgrat tots els malgrats, el creixement personal que ha implicat aquesta feina no té preu. Hi ha moltes maneres d’implicació social, però la política institucional és una manera excel·lent de deixar de veure els toros des de la barrera i implicar-se activament en la resolució dels problemes de la gent. És poder passar de la queixa i de la crítica, al treball i als fets. I encara que de vegades no ho sembli, és un bany de realitat que avui fa més falta que mai.

No faré balanç qualitatiu, doncs, però en l’espai que permet un text com aquest sí que el puc fer quantitatiu. Crec que és el mínim rendiment de comptes que dec a les persones que em van fer confiança perquè són les que hauran de jutjar la meva feina.

Per això m’he entretingut a repescar en el sistema d’informació de l’activitat parlamentària del web del Parlament, les meves intervencions i iniciatives parlamentàries per poder-vos fer aquest resum. Com que el web és públic, podeu consultar tota l’activitat aquí: 

https://www.parlament.cat/web/activitat-parlamentaria/siap/index.html

Breument, doncs, a la desena legislatura vaig ser vicepresident en una comissió legislativa, portaveu en una altra i membre d’una tercera durant tota la legislatura. També vaig ser portaveu en dues comissions d’investigació i en dues comissions d’estudi, i vaig ser ponent en tres projectes de llei. Vaig fer vuitanta-quatre intervencions en el Ple i cinc-centes vint intervencions en les diferents comissions. Vaig presentar setanta-quatre propostes de resolució, quatre interpel·lacions i les corresponents quatre mocions. Vaig fer vint-i-quatre preguntes orals al govern en el plens i en comissió i vaig fer cent-quaranta-una preguntes al Govern a respondre per escrit.

En la onzena legislatura, més curta, he estat portaveu en tres comissions legislatives i membre de dues més durant tota la legislatura. També he sigut membre de dos grups de treball, tres comissions d’estudi i una comissió d’investigació i he estat ponent en sis projectes de llei. He fet setanta-cinc intervencions en el Ple i dues-centes vuitanta-dues intervencions en les diferents comissions.  He presentat quaranta-set propostes de resolució, tres interpel·lacions i les tres mocions corresponents. He fet vuit preguntes orals al govern en el Ple i cent-seixanta-tres preguntes al Govern a respondre per escrit.

Suposo que si fos matemàtic, us diria que en uns hipotètics mil dies de treball fer nou-centes-seixanta-una intervencions i tenir quatre-centes-setanta-una iniciatives parlamentàries dóna unes mitjanes raonables.

Però com que sóc de lletres, confio que la gent del territori, la gent del món del treball, de l’educació o de la cultura, que són els aspectes que més he treballat en aquest temps, podran valorar justament si he merescut la seva confiança. La vostra. Espero que sí.

El vestit nou de l’emperador

Pobre Baiget. Avui quan sentia el president Puigdemont agraint-li els serveis prestats i lloant la seva honestedat, he pensat que s’ha mossegat la llengua per no dir: “i per això et faig fora, per ser honest”. Independentment del càlcul que tothom hagi pogut fer, inclòs el propi Baiget, pel que va dir, el moment en què ho va dir i qui li va voler publicar, -que res en la política catalana té el pecat de la innocència-, no va fer altra cosa que dir no només el que ell pensava sobre el primer d’octubre, sinó de dir el que pensen i diuen en passadissos i en petit comitè molta de la gent que es va embarcar en aquest procés: que darrera de la “mise en scène” no hi ha res.

No cal dir que això mateix ho pensen molts dels independentistes que volen ser algun dia independents i no només mantenir viu l’independentisme amb la parcel·la d’interès particular o col·lectiu de cadascú. Ja fa temps que reclamen fer les coses bé perquè saben que una sotragada fallida empesa per les presses fa recular passes enrere.

Doncs bé, recordeu “El vestit nou de l’emperador”? El que ha fet Baiget m’ha recordat el que feia el nen al conte d’Andersen: atrevir-se a dir que l’emperador va nu. La diferència important és que en el conte, a partir d’aquell moment, tothom s’atreveix a reconèixer l’evidència i l’engany. I aquí no.

Llàstima perquè tenim, com a país, tots els ingredients del conte: des dels engalipadors que fan un vestit invisible, sabent que no hi ha vestit, fins els que fan córrer la veu de què només els ximples o males persones no poden veure el vestit nou de l’emperador, passant pels que callen, i callen, i callen, tot i veient la crua realitat per por que no els prenguin per beneits o per dolents.

I també, perquè no falti, aquells que diuen cada dia a cau d’orella de l’emperador tot allò que ell vol sentir: que hem guanyat un plebiscit; que tindrem la independència en divuit mesos; que encara que hàgim guanyat el plebiscit ara farem un referèndum però aquest serà vinculant, el guanyarem i en quaranta-vuit hores proclamarem la independència; que tothom ho reconeixerà immediatament i que el país que farem serà més ric, més just i més igualitari tot i que els pressupostos aprovats no són prou socials perquè són els darrers autonòmics (això tres vegades); que ens podem estalviar garanties democràtiques en tot el procés perquè vivim una situació d’excepcionalitat obligada per l’estat espanyol opressor; que aquesta excepcionalitat la podem estendre a tot el que fem perquè l’opressió ens hi dóna dret i, per tant, podem aprovar coses amb menys vots que els que necessitàvem a dia d’avui, sense sentir l’oposició perquè ja se sap què diran i deixant de banda totes les lleis de l’estat espanyol que no ens agradin però, això sí, respectant les que sí que ens agraden i portant al constitucional els incompliments de Madrid al mateix temps que neguem que el constitucional pinti res, i que després serem més rics perquè ara el Montoro ens roba però cada mes l’anem a veure perquè afluixi els calerons i, de passada, pactem el deute del 2018, tot i que ja serem independents, però, és clar, per si de cas, la pela és la pela... Buff. Que tristament cansat.

Perquè tota aquesta fugida endavant fora del sentit comú, que no seria possible sense un acte de fe diari, col·lectiu, alimentat per cent altaveus, retorni al camí que pot fer possible, un dia, que superem la situació social i nacional que vivim, calen molts més Baigets i que els seus els facin cas.

Perquè les veus minúscules com la meva, ja es donen per descomptades. Formem part dels ximples i dels dolents que no veiem per enlloc el vestit nou de l’emperador.

No calia que vingués, president Mas

Reconec que va ser un error, després de sentir-lo, haver-li demanat que vingués a donar explicacions al Parlament sobre les acusacions del cas Palau, perquè vostè no en va donar cap de nova, d’explicació. Vostè ja donava per descomptades les declaracions, encara que siguin en seu judicial, dels lladres confessos Millet i Montull, de què una part del robatori se l’havia emportat el partit que vostè dirigia, i dirigeix encara, tot i que amb un nom diferent, i aquesta part substancial del robatori els havia servit per fer unes campanyes electorals amb un gran desbordament de mitjans i qui sap si, gràcies a això, vostès s’emportaven  aquell 10 o 15% de votants que els experts expliquen que les campanyes fan decantar. Qui sap, doncs, si amb aquests diners que Millet i Montull els atribueixen, vostès han pogut guanyar eleccions que d’altra manera no haguessin guanyat.

Suposo que també donava per descomptades les declaracions en aquest mateix sentit d’alguns empresaris acusats d’haver participat en aquesta conxorxa tan habitual durant els anys que CIU feia país, estenent aquesta manera de fer favors; avui per tu, demà per mi; avui tu em dónes una obra, demà et pago una campanya; avui et faig el favor, fins i tot em faig del partit, i tu em col·loques la dóna, la filla i el nét; tot legal, és clar; amb concurs per davant; excepte que se’ns escapi alguna anotació de tot el negre que ha passat de mans; excepte que es recuperi alguna carta reclamant el favor que em vas prometre i no m’has donat; menudències perquè el gruix de la bicoca està salvaguardat; Ferrovial no dirà mai que ha participat d’aquest joc i ensenyarà en canvi els concursos ben guanyats, encara que les obres s’hagin desviat una mica; uns quants milions; ni ho dirà Copisa, ni Teyco, ni Isolux, ni Shers, ni tantes altres que han treballat durant molt de temps per moltes administracions, i poden ensenyar un full de serveis impol·lut. I no diran res perquè tot queda a casa. I no diran res perquè aquesta és la manera de funcionar i tothom ho sap, i si no entres a la roda estàs mort com empresari. I si algú ho destapa, adéu negoci rodó.

Sap quan va baixar l’obra pública el poc temps que el tripartit se’n va fer càrrec? Gairebé un dotze per cent. I ningú va fer màgia, però curiosament les obres licitades es desviaven poquíssim del preu adjudicat. Amb això què provem? Res, senyor Mas. Ni preteníem provar res, ni falta que fa, perquè els judicis els fan els jutges.

Però estem qüestionant socialment la manera de funcionar de tota una època d’especulació i pilotasso que hauríem d’evitar que torni, encara que alguns ho segueixen intentant. I sap qui liderava el primer partit de Catalunya durant aquesta època després del senyor Pujol? Vostè, senyor Mas.

Per això importa poc el que ahir ens va venir a dir al Parlament, que no és res de nou. Importa poc perquè no pot fer una altra cosa que negar-ho tot. Perquè si no ho nega està mort políticament de manera definitiva i, qui sap, si algú podria trobar-li motius per inculpar-lo. És igual que tinguin totes les seus embargades, és igual que hagin retirat desenes de testimonis, és igual que hi hagi un jutge que estirant del fil està trobant uns quants casos locals del famós 3%. És igual. No té més remei que negar-ho tot perquè sinó el personatge històric i èpic que vostè s’ha construït s’enfonsa com es va enfonsar el que va crear en el seu moment el senyor Pujol.

Per tant vostè al·legarà una i una altra vegada que no passa res, o al·legarà que vostè només passava per allà i es dedicava a altres tasques, o aprofitarà i dirà que li volen mal perquè se’ns ha tornat independentista i el que fan és perseguir el procés.

El que passa és que aquest personatge només se’l creuen els fidels, els que posen la fe per davant de qualsevol malifeta, que certament encara són molts. Però la resta ja no es creu res, senyor Mas. Se n’adona que cada vegada li queda menys marge?

I miri, potser si vostè fos una figura de pedra picada a qui no se li ha trobat ni una escletxa molts diríem: la seva paraula va a missa; encara que sembli impossible me’l puc creure. Però ens té acostumats a no dir la veritat, senyor Mas, o a no dir-la tota sencera. I, a més, es contradiu.

No són contradictòries les declaracions contundents de credibilitat total sobre el seu tresorer, el senyor Osàcar i de què la justícia no trobarà res contra Convergència i, al mateix temps, dir que vostè no sap res del tema de diners perquè la seva feina com a president del partit era una tasca política? No és contradictori? En què quedem, sabia el que passava amb els diners i pot assegurar que de tot això res de res, o vostè també caçava papallones i no pot assegurar res, ni a favor ni en contra del seu tresorer i del seu partit? En què quedem, perquè si assegura que CDC no s’ha quedat res dels diners del Palau és que vostè n’estava al corrent de com funcionava el tema dels diners, passi el que passi, i si es demostra alguna relliscada, vostè és culpable. I si, per contra, diu que no en sap res, la qual cosa el deixa en molt mala posició com a líder, com pot estar segur que CDC no cobrava diners a empresaris a través dels seus cobradors del frac? Les dues coses a l’hora són impossibles.

I miri, ens té acostumats a no dir la veritat. No diré mentir perquè és lleig i perquè implica una voluntarietat inequívoca de fer-ho. Però no diu tota la veritat ni en les coses menors ni en les coses importants.

Per exemple, quan va comparèixer al Parlament en la comissió d’investigació del cas Pujol va negar els seus amics, que per vostè deu ser una cosa menor. Va negar que tingués res a veure amb Millet a les vacances menorquines, va negar que s’hagués vist amb el seu amic Jordi Pujol Ferrusola i després aquest va llançar aquella enigmàtica frase de “quan jo truco els amics ells s’hi posen”, que si fos en una pel·lícula de Coppola ja presagiaria l’aparició del cap de cavall al llit.

I per agafar un exemple de les coses importants, l’hem vist reiteradament defensar a capa i espasa que no podia fer altra cosa que retallar i retallar perquè li obligaven els de dalt quan resulta que era el defensor més radical de l’austeritat davant dels de dalt.

Amb la mà al cor, senyor Mas, i vostè ho sap, amb tot el que els està caient a sobre no hi ha ningú en aquest país com no sigui algun hooligan descontrolat que cregui que la CDC que vostè dirigia està neta com una patena i que vostè anava amb el lliri a  la mà.

Per tant, li he de reconèixer, vostè sempre ha vingut al Parlament a donar la cara i sempre hi ha posat tota la cara. Per sort, la història, des de la paperera o des del reciclatge, sempre acaba posant tothom al seu lloc.

En memòria. Un mal gener a Atocha

No he sabut trobar millors paraules que les d'aquest text de R_Cordero, "La memòria incòmoda", publicat a internet:

Muy despaciosamente hay que nombraros.

Muy despaciosamente
para llenar de orden la magnitud de Enero,
como quien reconoce en las palabras
la contención civil de la barbarie.

Muy despaciosamente
exponerse al talud de la memoria,
a la hostil intemperie del recuerdo,
acorralar los años del silencio
con la luz de sus nombres,
empujarlos con una mano amiga
muy despaciosamente.

Muy despaciosamente hay que nombraros:
Luis Javier, Serafín,
Javier Sauquillo, Enrique,
Ángel y también Lola,
Miguel, Luis y Alejandro;
porque sólo así el mundo
adquiere su armonía:
muy despaciosamente.

En memòria dels cinc advocats laboralistes morts a Atocha i els seus companys ferits, el 24 de gener de 1977, demà farà quaranta anys.

Dedicat sobretot als desmemoriats. A aquells que han oblidat, o que mai no han sabut, que no fa tant de temps lluitar per la llibertat i pels drets de les persones treballadores podia costar la vida.

I que el sindicalisme ha existit. Reivindico aquí la història nítida del sindicalisme en aquest país i el seu paper per ser on som.

I que res comença de nou. I que res ens ha estat regalat.

I que qui perd els orígens, perd la identitat.

Potser un dia d’aquests cauré del cavall

Potser sí que un dia faré com Saule de Tars, perseguidor abrandat de cristians que, camí de Damasc i cegat per una llum divina, cau del cavall, i quan li torna la vista al cap de tres dies, es converteix a la fe dels que abans perseguia i, com que no para de reclutar gent entre els antics descreguts, l’acaben fent sant. Sant Pau, justament, que no és poca cosa.

Potser sí que un dia cauré del cavall i veuré la llum. Però em costa decidir-me perquè el que té la fe dels conversos és això: que acaben sent un plom pels antics companys de viatge per tal de fer mèrits entre els nous i recuperar el terreny perdut durant la ceguesa. I m’emprenyaria molt fer-me pesat, sincerament.

Encara que no ho sembli parlo de política, és clar. Que com a mínim a Catalunya, des que es va inaugurar el procés, les files de descavalcats s’ha anat engreixant amb personatges il·lustres. I aquests personatges, imbuïts per la nova fe que abans perseguien, no paren d’insistir-me, i d’insistir-nos, que ens han de guanyar per la causa, que ens han de convèncer del nostre error recalcitrant de no fer com ells, que hem de caure del cavall perquè encara no sumem prou.

I jo em pregunto: mai s’han aturat a pensar que alguns no ens movem només per qüestions de fe i que potser tenim una part de la raó que ara ens neguen? Vull dir, no podria ser que alguns confonguin les possibles coincidències de l’objectiu final, amb les profundes discrepàncies del camí emprès?

Perquè, a veure, per tots aquells que tenim molt clar que l’actual procés no porta enlloc, siguem o no indepes, només ens queda la sortida de fer un acte de fe? Per tots els que veiem des del Parlament com no es compleix ni una sola de les promeses que els gurus de la independència -acabats de caure de la muntura com el mateix Artur Mas- van prometre, només ens queda fer un seguiment acrític del pensament únic dictat des del poder autonòmic i cantat en missa diària pels mitjans? Per totes les persones de les classes mitjanes empobrides per la crisi que s’agafaven a un clau roent per sobreviure i el van trobar en la promesa d’una independència fàcil, ràpida i sense costos personals ni econòmics que ens portaria al país desitjat per l’Espriu on la gent seria neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç només els queda seguir esperant?

Esperant què?,... quan les lleis de desconnexió promeses no són altra cosa que un constructe abstracte destinat a la galeria i condemnat a la futilitat absoluta; quan es constata que amb els recursos que tenim podríem fer uns pressupostos fiscalment agosarats que aportessin molt més a la gent i, en canvi, acotem el cap i seguim essent deutors del dret de cuixa dels poders econòmics de sempre.

Mentre no engeguem un procés d’empoderament de la gent que ens permeti decidir tot el nostre futur, un nou futur, mentre no bastim una voluntat compartida en les relacions de producció que ens portin a un canvi de model respectuós amb les persones i amb el territori, mentre no trenquem amb una fiscalitat fraudulenta i encarem un millor repartiment de la riquesa, on queda i de què ens serveix la sobirania del país que proclamem? On queda la credibilitat de sobirania quan seguim recitant les bondats d’una autarquia i no som capaços de reconèixer que hi ha elements d’aquesta sobirania que són més eficients per la ciutadania i més sostenibles si és compartida?

Aquest procés potser sí que a molts ens faria caure del cavall. Però aquest procés només és possible cercant àmplies majories, plantejant reptes reals i confrontant-los amb tensió, amb precisió, amb honestedat, amb insistència, amb paciència i no amb un catàleg de focs d’encenalls.

Però no anem gens en aquesta direcció. Tot al contrari, cada dia que passa consolidem més una ficció econòmica esgotada, una ficció social que té un contrast esgarrifós amb la realitat, i el que és més greu perquè ens hi engloba a tots, una ficció nacional que posa entre cotons de color de rosa allò que només seria possible en un acte d’insurrecció organitzada, que està a anys llum del pensament d’una majoria de la població.

Tinc amics independentistes que segurament dirien alguna cosa molt semblant al que us estic dient jo. Per ells potser sí que algun dia cauré del cavall i abraçaré la causa, perquè realment valdrà la pena. Per això que tenim ara, ja us ben asseguro que no.

El genet decapitat i l’esperpent a la memòria

L’esperpent com a gènere literari va ser introduït per Valle-Inclán com a forma de reinterpretar la realitat per a fer-la més evident. Distorsionem-la fins a un punt grotesc i posarem en evidència les consistències i les inconsistències dels fets, de les persones, de les situacions i, sovint, de la nostra pròpia història.

Vet aquí, doncs, que un exemple d’aquest esperpent ha aparegut per uns dies a Barcelona pel fet d’haver posat l’estàtua d’en Franco a cavall, un genet decapitat sense el cap del dictador, a la porta del Born, com a reclam d’una exposició precisament sobre la impunitat del franquisme en l’espai urbà.

El cúmul de passions enceses a les xarxes abans de la seva instal·lació, el llançament d’objectes diversos i curiosos sobre la muntura en qüestió el mateix dia que la instal·laven i, finalment, l'al·legòrica trompada i retirada dels animals, -el cavall i el que el muntava-, quan van anar per terra, són un retaule extraordinari que no té res a envejar a les “Luces de Bohemia” de l’autor gallec.

Formen part amb naturalitat del món esperpèntic perquè deformen la realitat d’una manera tan poc subtil que la fan perfectament entenedora només gratant una mica. El perill de l’esperpent, però, és que la realitat deformada se’ns enganxi amb gust a la retina i ens oblidem que és una deformació.

Me’n guardaré prou, -jo que sóc provocador de mena-, de valorar l’encert o no de la mesura de tornar a posar al carrer per uns dies aquestes mostres d’art català sota la dictadura, i menys encara havent vist com desbarraven algunes persones, inflamades de fervor pseudopatriòtic, confonent víctimes i botxins de la desfeta de la guerra civil i la sagnant repressió franquista i posant a competir estúpidament entre fílies i fòbies la memòria dels massacrats al 1936 o al 1714. Per uns, l’ofensa principal era fer una exposició d’aquestes característiques al Born, perquè s’han fet seu aquest espai atorgant-li un simbolisme patriòtic estranyament excloent. Per uns altres, l’ofensa era tornar a tenir al carrer els símbols de la dictadura retirats fa anys.

Potser el tema no hagués passat de sainet. Però veure com alguns abrandats cadells nacionalistes, imagino que malcriats en la comoditat de la burgesia catalana, titllaven de feixistes persones que havien passat anys a camps de concentració nazis pel fet d’haver estat fidels a la república espanyola, no només fa una basarda vomitiva, sinó que obre un pou profund a la preocupació sobre què estem fent amb el país i obliga a una reflexió seriosa perquè la deformació de la realitat no ens consolidi cap ficció col·lectiva. És a dir, perquè l’esperpent no arribi a la memòria, especialment a la memòria de les injustícies.

No podem utilitzar la història al nostre gust. Això ja ho va fer el franquisme i ben malament que ens ha anat. No podem pretendre que aquí el 1714 es va produir un sacrifici essencialment patriòtic que supera qualsevol fet posterior, quan qui ostentava el poder a casa nostra el 1714 estava defensant el sotmetiment als àustries per comptes dels borbons, fet causant d’una guerra. I d’aquesta guerra per la successió on tothom hi va perdre, qui en va resultar més massacrat, com sol passar, va ser el poble ras.

No podem explicar que l’aixecament feixista del 1936 va ser contra els catalans. Va ser contra la república i la llibertat, va ser l’aixecament dels terratinents i els oligarques, -entre ells uns quants catalans-, contra la democràcia i, com sempre, qui en va resultar més massacrat va ser el poble ras. I no em preocuparia tant si això ho hagués sentit dir en boca dels quatre exaltats de torn. Ho he vist escrit en una piulada d’un eurodiputat. Ho he sentit dir al Lliure en una obra que pretenia homenatjar la lleva del biberó. Preocupant deformació de la realitat que ens porta a l’esperpent de la memòria i que acaba transcendint i es pot acabar normalitzant, sobretot entre els més joves.

No podem jugar a confrontar moments històrics quan aquests s’originen en l’abús dels forts contra els febles. I la desmemòria d’aquest fet és perillosa perquè ens acaba convertint en desclassats que és l’espai preferit dels que són perfectament conscients del seu poder de classe.

I encara menys ens podem permetre jugar amb la confrontació d’identitats perquè és el joc més estimat pels poderosos per mantenir el control social. Per això és tan estèril i immobilista la dicotomia independentisme-unionisme i per això el poder interessat la fomenta a banda i banda d’aquests espais ideològics, i massa sovint ho oblidem o no ens en volem adonar.

Ja em disculpareu, doncs, però que visqui l’esperpent si ens serveix per gratar més enllà de la superfície de les coses. Ara bé, recordem que és només esperpent. I guardem-nos sobretot d’exaltats carregats d’èpica i de trapassers plens de litúrgia perquè a l’hora de construir, faran nosa. Entre altres coses perquè només amb l’èpica, igual que amb la litúrgia, la gent no menja.