El genet decapitat i l’esperpent a la memòria

L’esperpent com a gènere literari va ser introduït per Valle-Inclán com a forma de reinterpretar la realitat per a fer-la més evident. Distorsionem-la fins a un punt grotesc i posarem en evidència les consistències i les inconsistències dels fets, de les persones, de les situacions i, sovint, de la nostra pròpia història.

Vet aquí, doncs, que un exemple d’aquest esperpent ha aparegut per uns dies a Barcelona pel fet d’haver posat l’estàtua d’en Franco a cavall, un genet decapitat sense el cap del dictador, a la porta del Born, com a reclam d’una exposició precisament sobre la impunitat del franquisme en l’espai urbà.

El cúmul de passions enceses a les xarxes abans de la seva instal·lació, el llançament d’objectes diversos i curiosos sobre la muntura en qüestió el mateix dia que la instal·laven i, finalment, l'al·legòrica trompada i retirada dels animals, -el cavall i el que el muntava-, quan van anar per terra, són un retaule extraordinari que no té res a envejar a les “Luces de Bohemia” de l’autor gallec.

Formen part amb naturalitat del món esperpèntic perquè deformen la realitat d’una manera tan poc subtil que la fan perfectament entenedora només gratant una mica. El perill de l’esperpent, però, és que la realitat deformada se’ns enganxi amb gust a la retina i ens oblidem que és una deformació.

Me’n guardaré prou, -jo que sóc provocador de mena-, de valorar l’encert o no de la mesura de tornar a posar al carrer per uns dies aquestes mostres d’art català sota la dictadura, i menys encara havent vist com desbarraven algunes persones, inflamades de fervor pseudopatriòtic, confonent víctimes i botxins de la desfeta de la guerra civil i la sagnant repressió franquista i posant a competir estúpidament entre fílies i fòbies la memòria dels massacrats al 1936 o al 1714. Per uns, l’ofensa principal era fer una exposició d’aquestes característiques al Born, perquè s’han fet seu aquest espai atorgant-li un simbolisme patriòtic estranyament excloent. Per uns altres, l’ofensa era tornar a tenir al carrer els símbols de la dictadura retirats fa anys.

Potser el tema no hagués passat de sainet. Però veure com alguns abrandats cadells nacionalistes, imagino que malcriats en la comoditat de la burgesia catalana, titllaven de feixistes persones que havien passat anys a camps de concentració nazis pel fet d’haver estat fidels a la república espanyola, no només fa una basarda vomitiva, sinó que obre un pou profund a la preocupació sobre què estem fent amb el país i obliga a una reflexió seriosa perquè la deformació de la realitat no ens consolidi cap ficció col·lectiva. És a dir, perquè l’esperpent no arribi a la memòria, especialment a la memòria de les injustícies.

No podem utilitzar la història al nostre gust. Això ja ho va fer el franquisme i ben malament que ens ha anat. No podem pretendre que aquí el 1714 es va produir un sacrifici essencialment patriòtic que supera qualsevol fet posterior, quan qui ostentava el poder a casa nostra el 1714 estava defensant el sotmetiment als àustries per comptes dels borbons, fet causant d’una guerra. I d’aquesta guerra per la successió on tothom hi va perdre, qui en va resultar més massacrat, com sol passar, va ser el poble ras.

No podem explicar que l’aixecament feixista del 1936 va ser contra els catalans. Va ser contra la república i la llibertat, va ser l’aixecament dels terratinents i els oligarques, -entre ells uns quants catalans-, contra la democràcia i, com sempre, qui en va resultar més massacrat va ser el poble ras. I no em preocuparia tant si això ho hagués sentit dir en boca dels quatre exaltats de torn. Ho he vist escrit en una piulada d’un eurodiputat. Ho he sentit dir al Lliure en una obra que pretenia homenatjar la lleva del biberó. Preocupant deformació de la realitat que ens porta a l’esperpent de la memòria i que acaba transcendint i es pot acabar normalitzant, sobretot entre els més joves.

No podem jugar a confrontar moments històrics quan aquests s’originen en l’abús dels forts contra els febles. I la desmemòria d’aquest fet és perillosa perquè ens acaba convertint en desclassats que és l’espai preferit dels que són perfectament conscients del seu poder de classe.

I encara menys ens podem permetre jugar amb la confrontació d’identitats perquè és el joc més estimat pels poderosos per mantenir el control social. Per això és tan estèril i immobilista la dicotomia independentisme-unionisme i per això el poder interessat la fomenta a banda i banda d’aquests espais ideològics, i massa sovint ho oblidem o no ens en volem adonar.

Ja em disculpareu, doncs, però que visqui l’esperpent si ens serveix per gratar més enllà de la superfície de les coses. Ara bé, recordem que és només esperpent. I guardem-nos sobretot d’exaltats carregats d’èpica i de trapassers plens de litúrgia perquè a l’hora de construir, faran nosa. Entre altres coses perquè només amb l’èpica, igual que amb la litúrgia, la gent no menja.