Potser un dia d’aquests cauré del cavall

Potser sí que un dia faré com Saule de Tars, perseguidor abrandat de cristians que, camí de Damasc i cegat per una llum divina, cau del cavall, i quan li torna la vista al cap de tres dies, es converteix a la fe dels que abans perseguia i, com que no para de reclutar gent entre els antics descreguts, l’acaben fent sant. Sant Pau, justament, que no és poca cosa.

Potser sí que un dia cauré del cavall i veuré la llum. Però em costa decidir-me perquè el que té la fe dels conversos és això: que acaben sent un plom pels antics companys de viatge per tal de fer mèrits entre els nous i recuperar el terreny perdut durant la ceguesa. I m’emprenyaria molt fer-me pesat, sincerament.

Encara que no ho sembli parlo de política, és clar. Que com a mínim a Catalunya, des que es va inaugurar el procés, les files de descavalcats s’ha anat engreixant amb personatges il·lustres. I aquests personatges, imbuïts per la nova fe que abans perseguien, no paren d’insistir-me, i d’insistir-nos, que ens han de guanyar per la causa, que ens han de convèncer del nostre error recalcitrant de no fer com ells, que hem de caure del cavall perquè encara no sumem prou.

I jo em pregunto: mai s’han aturat a pensar que alguns no ens movem només per qüestions de fe i que potser tenim una part de la raó que ara ens neguen? Vull dir, no podria ser que alguns confonguin les possibles coincidències de l’objectiu final, amb les profundes discrepàncies del camí emprès?

Perquè, a veure, per tots aquells que tenim molt clar que l’actual procés no porta enlloc, siguem o no indepes, només ens queda la sortida de fer un acte de fe? Per tots els que veiem des del Parlament com no es compleix ni una sola de les promeses que els gurus de la independència -acabats de caure de la muntura com el mateix Artur Mas- van prometre, només ens queda fer un seguiment acrític del pensament únic dictat des del poder autonòmic i cantat en missa diària pels mitjans? Per totes les persones de les classes mitjanes empobrides per la crisi que s’agafaven a un clau roent per sobreviure i el van trobar en la promesa d’una independència fàcil, ràpida i sense costos personals ni econòmics que ens portaria al país desitjat per l’Espriu on la gent seria neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç només els queda seguir esperant?

Esperant què?,... quan les lleis de desconnexió promeses no són altra cosa que un constructe abstracte destinat a la galeria i condemnat a la futilitat absoluta; quan es constata que amb els recursos que tenim podríem fer uns pressupostos fiscalment agosarats que aportessin molt més a la gent i, en canvi, acotem el cap i seguim essent deutors del dret de cuixa dels poders econòmics de sempre.

Mentre no engeguem un procés d’empoderament de la gent que ens permeti decidir tot el nostre futur, un nou futur, mentre no bastim una voluntat compartida en les relacions de producció que ens portin a un canvi de model respectuós amb les persones i amb el territori, mentre no trenquem amb una fiscalitat fraudulenta i encarem un millor repartiment de la riquesa, on queda i de què ens serveix la sobirania del país que proclamem? On queda la credibilitat de sobirania quan seguim recitant les bondats d’una autarquia i no som capaços de reconèixer que hi ha elements d’aquesta sobirania que són més eficients per la ciutadania i més sostenibles si és compartida?

Aquest procés potser sí que a molts ens faria caure del cavall. Però aquest procés només és possible cercant àmplies majories, plantejant reptes reals i confrontant-los amb tensió, amb precisió, amb honestedat, amb insistència, amb paciència i no amb un catàleg de focs d’encenalls.

Però no anem gens en aquesta direcció. Tot al contrari, cada dia que passa consolidem més una ficció econòmica esgotada, una ficció social que té un contrast esgarrifós amb la realitat, i el que és més greu perquè ens hi engloba a tots, una ficció nacional que posa entre cotons de color de rosa allò que només seria possible en un acte d’insurrecció organitzada, que està a anys llum del pensament d’una majoria de la població.

Tinc amics independentistes que segurament dirien alguna cosa molt semblant al que us estic dient jo. Per ells potser sí que algun dia cauré del cavall i abraçaré la causa, perquè realment valdrà la pena. Per això que tenim ara, ja us ben asseguro que no.