Un xantatge miserable

Els mals governants destaquen per posar per davant de les necessitats dels ciutadans i les ciutadanes els interessos partidistes. És legítim, -encara que sigui poc ètic-, i tothom ho ha acabat fent en un o altre moment quan ha governat, però quan això va acompanyat de la trapasseria dissimulada o d’un punt de venjança siciliana, desprèn un aroma de misèria de la condició humana que no es correspon a la tasca encomanada.

I això és el que ha fet el govern amb la seva incapacitat per aprovar els pressupostos: fer uns pressupostos dolents, que no els hi ha aprovat ningú, ni tan sols els seus socis, i culpar als que no els hem votat de les desgràcies del país que ells han estat incapaços de resoldre.

Són uns pressupostos dolents quan no signifiquen ni un euro de més perquè no hi ha cap modificació en cap dels conceptes d’ingressos. No s’han atrevit a modificar la fiscalitat per als més rics que podia significar tenir diners per resoldre els problemes de la gent. L’únic que fan és aprofitar els diners del descens dels tipus d’interès i redistribuir-los en les necessitats que ja han hagut d’anar cobrint al llarg d’aquest any. És a dir, senzillament, han fet un exercici de redistribució financera d’allò que ja havien hagut de fer i ho han vestit amb el mateix discurs convergent de sempre dels pressupostos més socials de la història, amagant els més de 2000 milions d’euros de menys en despesa social en relació amb el 2010, quan la gent tenia menys necessitats que ara. De fet, la despesa social per habitant se situa en el nivell dels pressupostos del 2004.

Per tant, de pressupostos socials res. Però alguns mals governants no paeixen que quan es pensaven que tenien controlat el partit, la seva defensa els marqui un gol en pròpia porta mentre badaven i culpin l’adversari de joc brut quan han perdut el partit per un excés de tiqui-taca.

Ara bé, el que ja no té nom, és fer xantatge amb la gent més necessitada. Això passa de ser mal governant a ser governant rancuniós. I això és el que ha fet el departament d’Ensenyament quan ha retallat allò que ja venia fent fins ara i ja tenia compromès amb els pressupostos prorrogats, -i per tant podria continuar fent-, per tal de carregar les culpes als que no han votat els pressupostos, ara que estem en època d’eleccions i sembla que alguns estant perdent bous i esquelles.

I quan la retallada es fa sobre la plantilla dels centres de més alta complexitat i sobre l’atenció a l'alumnat amb més necessitats educatives, retalla on més mal fa a la societat: en cohesió, en escola inclusiva, en atenció als qui més ho necessiten.

I això no té res a veure amb uns pressupostos socials. Retallar aquests elements tan sensibles i culpar els altres de no haver-te aprovat uns pressupostos maldestres quan saps que tens diners per mantenir els serveis és, senzillament, un xantatge miserable.

La borsa o la vida?... La borsa i la vida!

Quan un comença a tenir memòries de petit és que es fa gran. I de petit sempre em feien gràcia aquelles tires del TBO que et pintaven un lladre amb un antifaç que, a punta de navalla, li deia al vianant desprevingut: “La bolsa o la vida!”. Era ben senzill: la víctima havia d’escollir si afluixava la mosca o se n’anava al cel. Eren altres temps on era possible fer pantomima de coses tan serioses perquè el que passava al carrer era immensament més greu.

Els lladres han variat molt d’estratègia. A hores d’ara, encara que se t’emportin la borsa no tens assegurada la supervivència. I no parlo precisament dels lladregots de carrer sinó del furt institucionalitzat.

Em vull centrar en una forma moderna de pagar i no tenir garantida la salut i, de vegades, lamentablement, ni tan sols la vida. Parlo de la prevenció d’accidents laborals i de la salut en el treball.

Sabeu quants accidents de treball s’han declarat a Catalunya el darrer any?: prop de vuitanta-mil. I més de seixanta morts. Massa per una societat suposadament moderna com la nostra.

Ara bé, malalties que tenen el seu origen en el lloc de treball només se n’han declarat una mica més de tres mil. Hi ha una estimació d’un estudi molt seriós presentat per CCOO que situa que la declaració de malalties d’origen professional hauria de ser d’unes 14000, amb concrecions escandaloses com més de 900 casos de càncer produïts a causa lloc de treball quan només se n’ha declarat 1 en tot el 2015.

I on és el problema? Doncs que si és una malaltia professional tens més drets i mes cobertures com a treballador que si no ho és, i que si no es diagnostiquen com d’origen laboral determinades malalties, no se’n fa cap tipus de prevenció i la malaltia adquireix una prevalença important. En concret, l’estudi considera que un 10% de les morts produïdes a Catalunya són susceptibles de tenir origen laboral, quan en l’entorn industrialitzat no passa del 5% de mitjana.

I la causa del problema? Doncs una de les causes és que qui decideix si assumeix l’atenció de la teva malaltia perquè considera que té origen professional, o t’envia al sistema d’atenció primària públic perquè considera que és una malaltia comuna, és la mútua que paga la teva empresa perquè t’atengui en malalties i en accidents laborals i perquè assumeixi la prevenció de riscos.

És a dir, que qui ha de pagar és qui decideix si li toca pagar o no. Fàcil, no?

Doncs bé, aquesta desviació de malalties d’origen laboral cap a l’atenció primària de la sanitat pública ens costa a l’any 2000 milions d’euros que es gasta el departament de salut en atenció i cura de malalties que, pel seu origen, haurien de ser atesos i pagats per les mútues. Us imagineu què podria fer la sanitat pública amb 2000 milions d’euros més? O, més senzillament, us imagineu 2000 milions d’euros més als pressupostos que hauríem d’aprovar per fer front a les necessitats socials que tenim?

I això no ho diu només l’estudi que us he esmentat: això ha estat reconegut pel conseller de salut en un ple del Parlament i posteriorment per la consellera de Treball quan la vaig interpel·lar sobre aquest tema.

Precisament a conseqüència d’aquesta interpel·lació vaig presentar una moció, que va ser aprovada, per poder revertir aquesta situació: per assegurar que es compleix la llei de prevenció de riscos laborals que vam aprovar fa més de vint anys, que es controlen els contractes dels serveis de prevenció externs, la formació que es rep, però sobretot, que establim un sistema per revertir aquesta situació de infradeclaració de malalties professionals i pagui qui ha de pagar, i comencem a determinar mesures serioses pels nous riscos laborals que generen malalties i que no estan prou ben reconeguts encara.

Tenim detectat el problema, tenim una eina aprovada, i ara falta la voluntat del govern per portar-la a terme i assegurar que no perdem ni la borsa ni la vida en una cosa tan senzilla com anar a treballar. Nosaltres hi estarem a sobre, no ho dubteu. 

Salari Mínim català de referència

Hem presentat i aprovat una moció que portarà al Congrés dels Diputats la derogació de la Reforma Laboral, que establirà un pla de xoc per l'ocupació, plans d'inspecció per garantir drets laborals i igualtat en el treball, i salaris mínims de referència per tots aquells contractes d'empreses amb administracions públiques.

Es poden fer coses amb les eines que tenim. No cal esperar 18 mesos. Vetllarem perquè es compleixi.

Defensant el SOC

Hem aprovat una esmena que defensa, una vegada més, el caràcter públic del servei d'ocupació de Catalunya (SOC), i el manteniment dels llocs de treball de les persones que han de desenvolupar les polítiques d'ocupabilitat del país. No té sentit que uns serveis públics acabin treballant per do nar negoci a les agències de col·locació, quan aquests mateixos serveis públics, amb els mateixos diners, podrien fer aquesta feina perfectament.

Un país saquejat

Alguns que no ho van viure es pensen que la constitució espanyola va ser un pacte de les elits per seguir subjugant el poble, que és innocent per definició. Res més lluny de la realitat: ni a totes les elits els va interessar pactar res i han seguit espoliant el que han pogut, avesats com hi estaven, ni tot el poble ha demostrat al llarg dels anys la seva innocència, com hem vist amb algunes trajectòries vitals que han passat del populisme més radical al classisme més excloent.

Cal dir-ho, el que vam fer a finals dels setanta, mort el dictador al llit, va ser construir un país arrasat, i ho vam fer des de les classes populars. I que vingui a discutir-m’ho algú que hi fos. Els que només ho han llegit, que s’abstinguin.

Vam construir barris sencers i centenars d’escoles i serveis, vam reconèixer drets i defensar el treball, vam recuperar la lluita per la dignitat amb alegria i a cara descoberta, i vam encarregar a uns quants que ho posessin en paper en forma de Constitució. Que va funcionar i va permetre canviar el país com un mitjó. I que justament algunes elits que no en volien saber res en aquell moment, ara, que ja no dóna resposta a molts dels reptes de la nostra societat, la utilitzen perversament com a mantra intocable per seguir amb el control del poder.

I dic això expressament en primera persona del plural perquè si d’alguna cosa estic segur és que la multitud d’associacions, de veïns, o de pares i mares, o els moviments en defensa de la terra, o per la llibertat d’expressió, per l’amnistia o per l’estatut, bellugaven essencialment un gruix de població molt important que se sentia compromesa amb el seu futur perquè li havien malbaratat el seu passat. I allà hi érem quasi tots. De les classes populars, quasi tots. Naturalment, com sol passar, mentre alguns s’hi deixaven la pell, altres acompanyaven.

Gairebé com ara. Tornar a passejar per places i per barris i sentir novament la flaire de la indignació, que porta a l’acció, i es mostra amb una enorme vitalitat en forma de moviments, plataformes i associacions, és recuperar sensacions de la transició que s’havien diluït amb els anys.

I ara no sortim pas d’una dictadura, com a finals dels 70, però ens hem adonat que vivim en un país saquejat.

Ens hem adonat que les misèries de la condició humana no han estat prou controlades, que les ideologies amb diner s’aigualeixen, que el poder engendra monstres i que no hi ha res pitjor que els conversos al capital per dirigir el capitalisme.

Quan veiem desfilar per la justícia a casa nostra l’antigament molt honorable que havia passat per ser un pare de la pàtria, que de les cendres de la dictadura havia aixecat l’esperit nacional, i el veiem amb tota la seva família darrere, i comencem a sentir que els jutges els defineixen com una xarxa criminal organitzada, tenim la percepció de país saquejat. I de presa de pèl majúscula pels centenars de milers de persones que malgrat estar avisats una i altra vegada l’han seguit votat i han permès que, amb els anys, una xarxa de facinerosos amb pocs escrúpols, definís una manera de fer país tan amoral i, al mateix temps, tan normal, que crèiem que no n’hi havia d’altra.

I també quan veiem desfilar per la justícia tota l’estructura sencera d’un partit que al país veí havia arribat a fer creure als valencians que la potència econòmica que estaven creant no tindria límits i ara veiem que la falta de límits era la mida de les seves butxaques i l’espoli de la terra, tornem a tenir la percepció de país saquejat. I de presa de pèl majúscula novament, per qui els ha votat repetidament.

Estem encetant una nova transició, i aquesta vegada no hem de refer el país d’una dictadura cruel i sanguinària, sinó d’un saqueig obstinat i persistent. Però no partim de zero: hi ha la lluita sorda de milers de persones durant molts anys que han fet un camí que no és reversible; hi ha l’aprenentatge essencial dels errors comesos i sabem els filtres necessaris per evitar pervertir les idees i qui les empeny; i sobretot hi ha novament la indignació de la gent i la voluntat de molts de tornar a reconstruir una causa comuna i fer-ne un país més just, més net i més lliure.

Vivim novament moments constituents, sens dubte, i estem en el clarobscur gramscià on el que és vell no acaba de morir i el que és nou no acaba d’irrompre amb força per esbandir els monstres. I en aquests moments, que han de ser de construcció compartida i de reconeixement,  no hi ha d’haver cap experiència sobrera ni cap utopia impossible.

Perquè res comença avui de nou ni està per fer, però tot allò que vulguem refer és perfectament possible.

He mirat aquesta terra

Aquest matí fa un dia rúfol. Potser per això, quan he tornat a sentir en Raimon amb el magnífic poema de l’Espriu, que amb quatre pinzellades et fa esclatar el sentiment, se m’han humitejat els ulls. Què voleu que us digui,.. sóc una mica bleda. De seguida he buscat la versió que va fer la Sílvia Pérez Cruz amb el Toti Soler. La Sílvia té una veu que et destrossa l’ànima perquè te la posa del revés. I apa, els ulls més humits.

Doncs sí, m’ha fet mirar aquesta terra amb ulls antics. Amb els ulls que recorden com érem quan l’Espriu va escriure aquests versos des del petit finestral de la casa d’Arenys on veia passar la gent. Que recorden com vam sobreviure la dictadura malgrat les atzagaiades permanents i la por grisa del malviure que ens feia uns i únics. En aquesta terra vam construir un sol poble. L’adversitat ens feia forts i en sabíem l’enemic. I l’esclat de mil passions quan vam recuperar la democràcia ens va fer construir amb passes insegures i amb una lluita sorda i constant els drets que ens feien reconèixer com a ciutadans d’aquesta terra.

I la música em fa recordar les mans. Les mans sense capital, amb mil accents i desenes d’identitats que s’hi han reconegut. Les mans diverses de gent diversa que han pinzellat el país posant l’esperança en el seu treball. Les mans que, malgrat totes les maltempsades, ens han permès seguir sent un sol poble.

Per això maleeixo una i altra vegada els jugadors de fortuna que durant anys han fet l’estiu aprofitant la bandera dels sentiments. Maleeixo els que han posat el país com a escut per amagar les seves fellonies. Maleeixo els de la jugada indigna, els del tres per cent, els de les tres-centes famílies i els que s’han quedat els diners dels aturats, perquè han segrestat les identitats per fer-se seu un model de negoci fàcil. Maleeixo, senzillament, els indignes, que han permès el patiment i la pobresa en un país d’oportunitats i que, ara, utilitzen l’amnèsia i encenen la flama de l’esperança davant la misèria que ells mateixos han creat.

I utilitzen cada cop més sovint la por de l’enemic extern, quan l’enemic extern és el monstre que han alimentat pactant amb ell tot allò que ara li permet deixar-nos on som. Deixem-los amb la seva misèria, i posem-nos a construir un país més lliure, un país més just i un país net de corrupció amb l’esperança de seguir sent un sol poble. Sense presses, però agosarats i tossuts, defensant allò que hem fet sempre: els drets de la gent per viure millor.

Em sap greu pels qui han perdut la memòria i pels que creuen amb fe cega que hi ha una finalitat que justifica els mitjans. Em sap més greu encara pels que creen adversaris i enemics pel sol fet de no compartir la seva unívoca visió del camí. Ho sento, però seguiré, orgullós,  amb la dignitat dels que portem tota la vida mirant aquesta terra i provant de fer-ne un lloc de convivència i de llibertat.

Parlo de Catalunya. I a Catalunya podem fer-ho. A Catalunya sí que es pot.

Salvador Espriu (1913-1986)

He mirat aquesta terra

Quan la llum pujada des del fons del mar 

a llevant comença just a tremolar, 

             he mirat aquesta terra, 

             he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent 

el falcó s’enduia la claror del cel, 

             he mirat aquesta terra, 

             he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l’aire malalt de la nit 

i boques de fosca fressen als camins, 

             he mirat aquesta terra, 

             he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l’olor de la pols 

de les fulles aspres dels llunyans alocs, 

             he mirat aquesta terra, 

             he mirat aquesta terra.

Quan el vent em parla en la solitud 

dels meus morts que riuen d’estar sempre junts, 

             he mirat aquesta terra, 

             he mirat aquesta terra.

Mentre m’envelleixo en el llarg esforç 

de passar la rella damunt els records, 

             he mirat aquesta terra, 

             he mirat aquesta terra.

Quan l’estiu ajaça per tot l’adormit 

camp l’ample silenci que estenen els grills, 

             he mirat aquesta terra, 

             he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec 

com l’hivern despulla la son dels sarments, 

             he mirat aquesta terra, 

             he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls 

de l’aiguat de sobte baixa pels rials, 

             he mirat aquesta terra, 

             he mirat aquesta terra.

27S. No tot és blanc o negre

Unes eleccions no són mai blanc o negre. Mai. Aquestes tampoc. Per més que hi hagi qui s’entesta en plantejar-les com un sí o com un no, en aquestes eleccions hi ha molts grisos i ens juguem molt més que aquest suposat recompte. Perquè, al cap i a la fi, acabarem escollint diputats i diputades que, al seu torn, decidiran un president que nomenarà els consellers i conselleres que vulgui, per fer unes polítiques determinades.  I, a més, serà l’únic que tindrà el poder de dissoldre el parlament quan cregui, o fer-lo durar quatre anys amb aquestes polítiques. Aquestes són les úniques realitats concretes a partir del 28 de setembre. Tota la resta són especulacions o possibilitats, ni tan sols compromisos ferms.

Per això és sorprenent trobar alguns candidats de la llista del govern que declaren que poden aparcar les ideologies durant divuit mesos perquè això, diuen, és un recompte i és instrumental. Home, divuit mesos amb les mateixes polítiques que fins ara, poden significar algunes plantes més d’hospital tancades, uns quants milers més de desnonaments i d’aturats, uns quants centenars de petits empresaris baixant la persiana, un increment de la pobresa i unes desenes de rics que es faran encara més rics, que és el que ha estat passant els darrers anys. Depèn de les polítiques que es facin en aquests divuit mesos.

Direu que és demagògic i que és culpa de Madrid, però no tot ho és. Cap de les retallades vergonyoses que ens ha fet l’Estat els darrers anys justifica la mercantilització dels serveis bàsics que s’ha produït a Catalunya ni l’afavoriment escandalós del nucli dur d’empresariat que ha estat fent favors durant molt de temps als interessos partidistes de qui manava a casa nostra. I, tal com he dit, que siguin divuit mesos o sigui més, només depèn d’una persona.

Nosaltres, -la llista que represento, @catsiqueespot-, volem capgirar aquesta situació i, per fer-ho, caldrà trencar amb les polítiques d’austeritat i les polítiques fiscals que els darrers quatre anys han estat representades i animades per la dreta espanyola i aplaudides per la dreta catalana, que ha estat un dels alumnes avantatjats, quan no el professor en algunes assignatures.

I això no serà possible amb l’ostracisme d’una petita nació com la nostra. Cal fer front des dels països del sud d’Europa a l’escanyament que ens imposa l’ultraliberalisme econòmic del nord, i haurem de sumar esforços des de les petites revolucions socials que el descontentament ha fet sorgir en cada regió europea, per poder multiplicar i transformar.

La llista que represento té clar que tota transformació social només es produeix en un marc nacional i que la gent ha demostrat i reclamat amb contundència que vol decidir des de Catalunya. Per això apostem per donar per acabat el pacte autonòmic sorgit de la constitució del 78 i obrir les portes d’un procés constituent que atorgui sobirania i capacitat per decidir des de Catalunya. Per decidir-ho tot.

Però el que no volem fer, el que no farem, és atorgar-nos la superioritat moral de decidir per la gent perquè ja sabem el que vol i perquè ja sabem com ho vol. Perdoneu, però no. No ho sabem. Tenim molt clar que hi ha molta gent que veu en la independència un camí per aconseguir aquests reptes i un camí per reclamar més dignitat com a país. Però també tots tenim molt clar, suposo, que molta altra gent no ho veu així i que no hi ha un únic camí per aconseguir ser sobirans per decidir-ho tot. Admeteu-me que no podem fer un pas d’aquestes característiques sense saber que som molts i que el fem junts. Catalunya un sol poble. Fort davant de l’Estat i fort davant dels mercats.

Per això, si nosaltres tenim capacitat el 28S, buscarem totes les aliances, dins i fora de Catalunya, per forçar un referèndum on el sí tingui unes conseqüències i el no també. On el no i el sí, serveixin per decidir el camí de la sobirania plena i no hagin d’anar acompanyats d’escollir unes polítiques que moltíssima gent no comparteix i que ara les entoma com un mal menor.

En aquest camí que proposem ens podem trobar molta gent i tindrem un adversari comú: els enemics de la democràcia, els que no volen que decidim lliurement el nostre futur, ni en el marc nacional ni en l’aspecte econòmic i social. El camí que proposa la llista del govern, en el millor dels casos porta a un empat infinit i amaga la possibilitat més que raonable de seguir practicant les mateixes polítiques que ens han portat on som: pèrdua de sobirania, predomini dels valors del mercantilisme, manteniment de les corrupteles i increment de les desigualtats socials. O és que algú creu de veritat que algun dels independents proposats podrà aturar això des del seu escó? O és que algú creu que els polítics amics dels negocis han deixat de ser-ho?

Vivim en un país d’identitats compartides i apel·lar a les emocions és un joc perillós que han practicat des de fa molt de temps a una banda i a l’altra de la franja. Aquí i allà utilitzant el control sobre determinats mitjans de comunicació per atiar espurnes que sovint han encès odis. La història ens acabarà dient qui i amb quins interessos espuris ha practicat aquest joc. Els processos d’identificació social són tan potents que permeten confondre desitjos amb realitats i assenyalar com a enemic el que no es percep com tu, quan sovint és el més proper. Però sobretot, ens entelen la capacitat de reflexió. Jo no vull que al meu país el que domini sigui la falta de reflexió i el sentiment identitari per sobre de la justícia social i la solidaritat.

Perquè emocionalment s’aguanta tot. Intel·lectualment, no.