27S. No tot és blanc o negre

Unes eleccions no són mai blanc o negre. Mai. Aquestes tampoc. Per més que hi hagi qui s’entesta en plantejar-les com un sí o com un no, en aquestes eleccions hi ha molts grisos i ens juguem molt més que aquest suposat recompte. Perquè, al cap i a la fi, acabarem escollint diputats i diputades que, al seu torn, decidiran un president que nomenarà els consellers i conselleres que vulgui, per fer unes polítiques determinades.  I, a més, serà l’únic que tindrà el poder de dissoldre el parlament quan cregui, o fer-lo durar quatre anys amb aquestes polítiques. Aquestes són les úniques realitats concretes a partir del 28 de setembre. Tota la resta són especulacions o possibilitats, ni tan sols compromisos ferms.

Per això és sorprenent trobar alguns candidats de la llista del govern que declaren que poden aparcar les ideologies durant divuit mesos perquè això, diuen, és un recompte i és instrumental. Home, divuit mesos amb les mateixes polítiques que fins ara, poden significar algunes plantes més d’hospital tancades, uns quants milers més de desnonaments i d’aturats, uns quants centenars de petits empresaris baixant la persiana, un increment de la pobresa i unes desenes de rics que es faran encara més rics, que és el que ha estat passant els darrers anys. Depèn de les polítiques que es facin en aquests divuit mesos.

Direu que és demagògic i que és culpa de Madrid, però no tot ho és. Cap de les retallades vergonyoses que ens ha fet l’Estat els darrers anys justifica la mercantilització dels serveis bàsics que s’ha produït a Catalunya ni l’afavoriment escandalós del nucli dur d’empresariat que ha estat fent favors durant molt de temps als interessos partidistes de qui manava a casa nostra. I, tal com he dit, que siguin divuit mesos o sigui més, només depèn d’una persona.

Nosaltres, -la llista que represento, @catsiqueespot-, volem capgirar aquesta situació i, per fer-ho, caldrà trencar amb les polítiques d’austeritat i les polítiques fiscals que els darrers quatre anys han estat representades i animades per la dreta espanyola i aplaudides per la dreta catalana, que ha estat un dels alumnes avantatjats, quan no el professor en algunes assignatures.

I això no serà possible amb l’ostracisme d’una petita nació com la nostra. Cal fer front des dels països del sud d’Europa a l’escanyament que ens imposa l’ultraliberalisme econòmic del nord, i haurem de sumar esforços des de les petites revolucions socials que el descontentament ha fet sorgir en cada regió europea, per poder multiplicar i transformar.

La llista que represento té clar que tota transformació social només es produeix en un marc nacional i que la gent ha demostrat i reclamat amb contundència que vol decidir des de Catalunya. Per això apostem per donar per acabat el pacte autonòmic sorgit de la constitució del 78 i obrir les portes d’un procés constituent que atorgui sobirania i capacitat per decidir des de Catalunya. Per decidir-ho tot.

Però el que no volem fer, el que no farem, és atorgar-nos la superioritat moral de decidir per la gent perquè ja sabem el que vol i perquè ja sabem com ho vol. Perdoneu, però no. No ho sabem. Tenim molt clar que hi ha molta gent que veu en la independència un camí per aconseguir aquests reptes i un camí per reclamar més dignitat com a país. Però també tots tenim molt clar, suposo, que molta altra gent no ho veu així i que no hi ha un únic camí per aconseguir ser sobirans per decidir-ho tot. Admeteu-me que no podem fer un pas d’aquestes característiques sense saber que som molts i que el fem junts. Catalunya un sol poble. Fort davant de l’Estat i fort davant dels mercats.

Per això, si nosaltres tenim capacitat el 28S, buscarem totes les aliances, dins i fora de Catalunya, per forçar un referèndum on el sí tingui unes conseqüències i el no també. On el no i el sí, serveixin per decidir el camí de la sobirania plena i no hagin d’anar acompanyats d’escollir unes polítiques que moltíssima gent no comparteix i que ara les entoma com un mal menor.

En aquest camí que proposem ens podem trobar molta gent i tindrem un adversari comú: els enemics de la democràcia, els que no volen que decidim lliurement el nostre futur, ni en el marc nacional ni en l’aspecte econòmic i social. El camí que proposa la llista del govern, en el millor dels casos porta a un empat infinit i amaga la possibilitat més que raonable de seguir practicant les mateixes polítiques que ens han portat on som: pèrdua de sobirania, predomini dels valors del mercantilisme, manteniment de les corrupteles i increment de les desigualtats socials. O és que algú creu de veritat que algun dels independents proposats podrà aturar això des del seu escó? O és que algú creu que els polítics amics dels negocis han deixat de ser-ho?

Vivim en un país d’identitats compartides i apel·lar a les emocions és un joc perillós que han practicat des de fa molt de temps a una banda i a l’altra de la franja. Aquí i allà utilitzant el control sobre determinats mitjans de comunicació per atiar espurnes que sovint han encès odis. La història ens acabarà dient qui i amb quins interessos espuris ha practicat aquest joc. Els processos d’identificació social són tan potents que permeten confondre desitjos amb realitats i assenyalar com a enemic el que no es percep com tu, quan sovint és el més proper. Però sobretot, ens entelen la capacitat de reflexió. Jo no vull que al meu país el que domini sigui la falta de reflexió i el sentiment identitari per sobre de la justícia social i la solidaritat.

Perquè emocionalment s’aguanta tot. Intel·lectualment, no.