Un xantatge miserable

Els mals governants destaquen per posar per davant de les necessitats dels ciutadans i les ciutadanes els interessos partidistes. És legítim, -encara que sigui poc ètic-, i tothom ho ha acabat fent en un o altre moment quan ha governat, però quan això va acompanyat de la trapasseria dissimulada o d’un punt de venjança siciliana, desprèn un aroma de misèria de la condició humana que no es correspon a la tasca encomanada.

I això és el que ha fet el govern amb la seva incapacitat per aprovar els pressupostos: fer uns pressupostos dolents, que no els hi ha aprovat ningú, ni tan sols els seus socis, i culpar als que no els hem votat de les desgràcies del país que ells han estat incapaços de resoldre.

Són uns pressupostos dolents quan no signifiquen ni un euro de més perquè no hi ha cap modificació en cap dels conceptes d’ingressos. No s’han atrevit a modificar la fiscalitat per als més rics que podia significar tenir diners per resoldre els problemes de la gent. L’únic que fan és aprofitar els diners del descens dels tipus d’interès i redistribuir-los en les necessitats que ja han hagut d’anar cobrint al llarg d’aquest any. És a dir, senzillament, han fet un exercici de redistribució financera d’allò que ja havien hagut de fer i ho han vestit amb el mateix discurs convergent de sempre dels pressupostos més socials de la història, amagant els més de 2000 milions d’euros de menys en despesa social en relació amb el 2010, quan la gent tenia menys necessitats que ara. De fet, la despesa social per habitant se situa en el nivell dels pressupostos del 2004.

Per tant, de pressupostos socials res. Però alguns mals governants no paeixen que quan es pensaven que tenien controlat el partit, la seva defensa els marqui un gol en pròpia porta mentre badaven i culpin l’adversari de joc brut quan han perdut el partit per un excés de tiqui-taca.

Ara bé, el que ja no té nom, és fer xantatge amb la gent més necessitada. Això passa de ser mal governant a ser governant rancuniós. I això és el que ha fet el departament d’Ensenyament quan ha retallat allò que ja venia fent fins ara i ja tenia compromès amb els pressupostos prorrogats, -i per tant podria continuar fent-, per tal de carregar les culpes als que no han votat els pressupostos, ara que estem en època d’eleccions i sembla que alguns estant perdent bous i esquelles.

I quan la retallada es fa sobre la plantilla dels centres de més alta complexitat i sobre l’atenció a l'alumnat amb més necessitats educatives, retalla on més mal fa a la societat: en cohesió, en escola inclusiva, en atenció als qui més ho necessiten.

I això no té res a veure amb uns pressupostos socials. Retallar aquests elements tan sensibles i culpar els altres de no haver-te aprovat uns pressupostos maldestres quan saps que tens diners per mantenir els serveis és, senzillament, un xantatge miserable.