Fil a l'agulla

Si d’alguna cosa podem tenir la certesa amb la crisi d’aquesta pandèmia és que ara mateix no hi ha cap certesa. Ni de com hi hem entrat, ni de com en sortirem, ni de com de diferent veurem i viurem la vida quan això s’acabi.

No hi ha certeses, però sí que hi ha algunes evidències. La primera de totes, al meu entendre, és que ha agafat tothom amb el peu canviat. Per exemple els científics que, davant la novetat i la urgència, han hagut d’especular i no sempre han acordat camins coordinats. O el sistema sanitari i el de suport social que, baquetejats per les retallades insistents de la dreta economicista, han tingut molt menys coixí de suport del que hagués estat convenient. I no diguem tot el nostre engranatge polític, tant el que li ha tocat gestionar la crisi governant en alguna de les administracions, com el que està a l’oposició, acomodats encara al nefast joc de pim-pam-pum-i-tu-més que moltes persones dedicades a la política porten practicant els darrers anys. I òbviament el ciutadà mitjà, acostumats com estàvem a viure en una suposada arcàdia feliç, malgrat tots els indicis de desigualtats galopants i de destrucció planetària.

La segona evidència és que tothom -persones, organitzacions, sistemes socials- hem quedat ben retratats amb les virtuts i amb les misèries de cadascú. Des de l’abnegació de molts sanitaris més enllà de la seva obligació laboral -que no només mereixen ser aplaudits cada vespre sinó sobretot ser escoltats quan reclamen condicions de treball adequades- fins l’afany de protagonisme d’alguns acadèmics que fan propostes pròpies sense compartir amb la comunitat científica i sense valorar-ne les conseqüències més enllà del seu àmbit de coneixement. O des de la constatació que un sistema sanitari públic fort i ben compensat és el pal de paller de qualsevol crisi sanitària, fins la demostració de què la privatització dels serveis que haurien de ser públics porta conseqüències tan nefastes com l’agreujament de la situació en el drama de les residències d’avis.

I en aquest retrat també és ben diferent el paper semblant a la serenitat, -malgrat els errors que a toro passat tots veiem-, que aconsegueix transmetre un govern espanyol que fa tot just tres mesos que estrena experiment de coalició, o el lamentable paper de confrontació i falsedats de l’oposició, segurament la més fatxa de la recent història de la democràcia espanyola. Per no esmentar la comunicació patètica d’un govern de la Generalitat ancorat en el seu monotema de nosaltres-bons-espanya-dolenta i que, en canvi, permanentment dóna mostres d’estar sobrepassat per les circumstàncies en les seves capacitats de gestió. Com de diferent seria aquesta oposició si prenguessin exemple de molts pobles i ciutats on han intentat, sense mirar el color i a peu de carrer, pal·liar els efectes d’aquest desastre per la ciutadania. I ja vindrà el temps de passar comptes. Ara no toca.

Hi ha una tercera evidència que és que aquest malson s’acabarà. El problema és que no sabem quan ni com. Sí que sabem que tindrà costos. No només parlo del que ja està tenint en vides humanes, sinó del dia després. Tampoc parlo només dels costos econòmics que alguns ja vaticinen devastadors, ni del cost polític per aquells que els ha tocat gestionar la crisi. Em preocupen sobretot els costos socials en una comunitat humana ferida encara per les desigualtats generades per la crisi anterior, abocada a l’individualisme depredador i amb un teixit laboral molt feble. És evident que caldrà un pacte d’estat i és evident que caldrà un pacte amb Europa on mesurarem el tremp, la capacitat i l’alçada de mires de les institucions i els que les conformen. Serà l’hora de la política de veritat i no dels focs d’encenalls als que estem acostumats.

Però el que surti d’aquests pactes només podrà posar pedaços a la realitat. L’intent de tornar a la normalitat anterior, l’intent de resoldre la crisi econòmica i social, -i tant de bo que ho facin- seran només això, pedaços il·lusoris a una realitat tossuda que ha canviat definitivament. I, per tant, crec que hauríem de posar el focus més enllà. Mentre pensem amb pragmatisme en resoldre l’angoixant dia a dia, ens hauríem d’obligar també a pensar i explicar el món que volem després.

Tinc la convicció que aquesta globalització del desastre significarà per la humanitat un canvi de paradigma en aspectes essencials. En la convivència social, en la percepció de la pròpia feblesa, en el govern de les decisions col·lectives o en la fragilitat del planeta que habitem, per citar-ne alguns.

Ja ho va ser l’11S amb l’atac a les torres bessones i totes les conseqüències geopolítiques que va comportar. Recordeu com era el món abans? Recordeu com ens hem anat tornant més porucs, més individualistes i més tancats en la pròpia realitat, en paral·lel a un accés universal i immediat a una realitat virtual que és al mateix temps el nostre aparador i el nostre guardià? En aquest canvi de paradigma es va imposar una hegemonia cultural molt allunyada dels vells desitjos utòpics d’un creixement harmònic i igualitari de l’espècie humana i del respecte pel planeta on viu. És una hegemonia que ens ha estat encaminant al desastre.

Hi tornarem? Amb aquest nou canvi de paradigma aprofundirem en el tancament en les essències territorials de territoris cada vegada més petits que donen seguretat perquè hi ha un “nosaltres” bo i un “ells” culpable? Tornarem a la confrontació amb l’enemic intangible i a l’acumulació preventiva  i insaciable de bens materials? Aquest és el perill.

Però hi haurà lliçons d’aquesta pandèmia de les quals hauríem d’aprendre perquè l’hegemonia dominant fos la del bé comú. Tenim la possibilitat. Cal reflexió serena, cal diàleg constructiu, cal pacte sensat. És a dir, torna a ser l’hora de la política. Caldrà més internacionalisme en polítiques territorials davant dels enquistaments patriòtics. Caldrà més cooperació en polítiques socials davant les confrontacions estèrils. Caldrà compartir més en polítiques econòmiques davant l’acumulació gormanda.

Són tres receptes clàssiques de l’esquerra, avui més vàlides que mai. Fil a l’agulla.

DESENFOCATS

Potser m’ho fa la vista, però quan surten els portaveus del govern català a parlar de l’emergència sanitària els veig cada vegada més desenfocats. No sé si us passa a vosaltres, però fa quinze dies apareixien en pantalla a parlar d’allò tan greu que passava pel món exterior de la seva ínsula catalònica i se’ls veia perfectament nítids. Ara que el mal l’estem patint a dins de casa segueixen parlant de com de malament ho fan en el món exterior i no només s’estan tornant borrosos sinó que alguns dels que sempre xerren a distància des de les xarxes tendeixen a desaparèixer i d’altres valdria més que ho fessin durant un temps.

El comportament dels governants davant les crisis greus com la que estem passant és el que permet detectar la seva enteresa i valorar la seva capacitat real de govern. I el que està tenint el govern de la Generalitat de cares enfora és, senzillament, indigne.

Dic de cares enfora perquè estic segur que tota l’estructura de l’administració s’ha bolcat tan bé com ha sabut a intentar resoldre la crisi. Convençut que cap alt càrrec o càrrec mig s’ha desentès de la situació i està intentant treure el màxim de suc d’uns recursos clarament insuficients per la magnitud del desastre. Recursos que vull recordar que han estat insistentment retallats els darrers anys per gent de la mateixa corda dels que ara clamen al cel per la falta de recursos.

Però el trist paper que estan fent les ocurrències del president i la rebequeria permanent en relació al govern espanyol de la consellera portaveu, -per citar-ne dos-, són de jutjat de guàrdia. No només perquè generen una profunda desconfiança cap a qualsevol possible gestió de la crisi entre la població, sinó també perquè expressen un aprofitament malaltís de la mateixa cap a posicions partidistes, que és la darrera cosa que volen sentir les persones que estan malaltes, que tenen por d’estar-ho o que, fins i tot, han perdut alguna persona propera per la pandèmia.

I és més, la possible raó que poguessin tenir en relació a demanar mesures més estrictes al govern de l’estat, la perden amb la insistència, la perden quan acusen de fets que no són, la perden quan es neguen a acordar allò que fins i tot les comunitats de la dreta accepten, la perden quan fan proclames buides que saben que no poden complir i que si tinguessin capacitat saben perfectament que ells no les voldrien complir.

Segur que cadascú té els seus experts de capçalera que li aconsellen fer una cosa o una altra, i segur que totes les actuacions tenen pros i contres, però també segur que les decisions que cal prendre s’han de fer de manera holística, -valorant no només l’aspecte sanitari, sinó també el social, el laboral o el de la igualtat-, i amb perspectiva de futur per evitar que quan passi la crisi sanitària no quedem submergits en una crisi social de proporcions descomunals que ens fracturi encara més el país i generi més desigualtat.

El temps de passar comptes vindrà després. Quan hàgim guanyat la crisi, que ho farem. Aleshores és quan podrem dir, jo ja t’ho deia. Però ara, com que cap savi té una única i veritable resposta actuem solidàriament. I si ens equivoquem, fem-ho junts, que sortir-ne serà més fàcil.


Publicat a Diari de Girona 25/03/2020
https://www.diaridegirona.cat/opinio/2020/03/25/desenfocats/1036141.html

Ara és l’hora, catalans

Ara és l’hora d’estar alerta. Perquè potser ens quedarem sense cap més juny ni eines per esmolar. La duríssima condemna als polítics empresonats posa punt final a una estratègia equivocada. Molt equivocada. Seguida per alguns de manera esperançada amb actes de fe col·lectius sense precedents, però instigada per d’altres amb engany, nocturnitat i traïdoria sabent com sabien que no conduïa a la independència sinó a un abisme social que, pel que sembla, poc els importava. És la porta on ens trobem.

La finalitat justificava els mitjans. Em confessaven als passadissos del Parlament que si arribàvem fins al final l’Estat cediria i s’avindria a negociar. Dedueixo que mai van tenir al cap la proclamació d’independència tal com l’explicaven i com deien que la tenien preparada, sinó aquest pols de força encegats per l’onada de gent que s’apuntava a l’esperança que ells venien. Creure’s els desitjos o profecies autocomplertes, digueu-li com vulgueu.

I un pols de força amb l’Estat! Que no és ningú en concret. Però que quan engega la maquinària són molts i tampoc no l’atura ningú. Innocents o visionaris? Herois o ineptes? Tant se val. La qüestió és que l’estratègia muntada amb tots els amplificadors mediàtics al servei d’aquesta estratègia no ha servit per avançar sinó per retrocedir uns quants graons en la capacitat de presa de decisions pròpies des de Catalunya. No només no som independents, sinó que som més dependents i en camí de ser-ho més. Al final, les accions, no es mesuren per les promeses, sinó pels resultats.

No entraré a opinar sobre si la sentència és justa o no. No sóc jurista. Diré que és dura, molt dura. I també diré que els vull tots i totes al carrer quan abans millor. No només perquè a nivell personal amb molts d’ells hem compartit moments de debat o de treball, sinó perquè qualsevol solució al conflicte territorial que estem vivint passa per un diàleg amb els interlocutors que cada sector reconeix com a propis. I ara mateix són els que estan a la presó.

Si la sortida de la presó és un requisit per permetre un desbloqueig necessari, n’hi ha d’haver un altre: el reconeixement dels errors. La fermesa i el manteniment dels principis no està renyida amb la recerca de nous camins quan el que has seguit t’ha portat a un carreró sense sortida. I reconèixer-ho seria de savis. I això va també fel futur nou govern d’Espanya. Mai la resposta a una estratègia equivocada ha estat tan inútil i desencertada com la que va fer el govern de Mariano Rajoy al repte sobiranista. Tot un avís per navegants pel nou president.

I també per l’actual govern de la Generalitat. Tensionar permanentment la societat, posar contra les cordes els funcionaris, atiar el conflicte als carrers, és d’una irresponsabilitat sense precedents en un govern democràtic que ens hauria de fer reflexionar si ens el mereixem. En res ajuda a l’alliberament dels presos. Alguns sembla que prefereixin màrtirs a dintre de les presons que polítics a fora.

Ja hem perdut com a societat i com a país en aquest joc maldestre moltes bugades. Ara és l’hora d’estar alerta perquè ho podem perdre tot. La revolució dels somriures està fent massa ganyotes.

L'estratègia de l'inútil

No em negareu que el principal objectiu de la política és ser útil a la gent, al col·lectiu. Cadascú amb els seus paràmetres d’interpretació del món i de la realitat, que poden ser molt diferents i sovint contrastats, però útils al cap i a la fi, com a mínim per a aquelles persones a les que se suposa que pretens representar. Dit d’una altra manera, si el que fas quan et dediques a la política no és útil, dedica’t a fer esclops.

Si apliquéssim aquest principi a la realitat tindríem tanta abundància d’esclops que no sabríem què fer-ne.

Mireu, deixeu-me ser dolent: Aznar va ser útil a la gent. A una determinada gent. Va saber fer un treball metòdic i conscient per desmantellar una bona part de l’estat del mig-estar que teníem a Espanya per afavorir el domini social dels sectors que acaparen el capital, afeblint la contestació, la rèplica o la dissidència de tota la resta del país. Don Mariano, en canvi, va claudicar. Va començar en aquesta línia, però aviat se’l van treure de sobre el sector dels poderosos perquè va deixar de ser-los útil. Expliqueu-me, si no, l’ascens de Ciutadans partint de res.

Pujol també va ser útil a un grup molt nombrós de catalanets que van confiar en el seny del peix al cove i que van endevinar que a Catalunya la burgesia gris del franquisme podia ser el pal de paller d’una reconstrucció econòmica feta en nom d’un catalanisme conservador i amable. Com a contrapartida, van acceptar de grat el creixement d’una xarxa clientelar geogràficament molt estesa que marcava una hegemonia social basada en la tradició, els costums i l’aparença de modernitat, i que va permetre al clan omplir-se les butxaques amb tranquil·litat. L’astut Mas, en canvi, va fer figa. Intentant tapar la pudor i els esquitxos de l’herència, va voler ser Moisès en el pas del Mar Roig i es va quedar només en la inflamació popular d’abans de passar-lo, que encara dura. Naturalment, va deixar de ser útil a ningú i va anar a parar a l’aigua.

Només he parlat de la dreta governant, però és de justícia dir que contra aquestes polítiques conservadores d’aquests governants, hi ha hagut personatges de pedra picada que s’han dedicat a la política des de la perspectiva d’esquerres i que han aconseguit avenços socials importants, tot i haver-se de confrontar al tsunami conservador generalitzat que patim des de fa temps. No em feu dir noms, però a poc que hi penseu de polítics útils de l’esquerra us en sortiran uns quants.

Uns i altres, lamentablement, han desaparegut de l’escena política del país. Avui dia, salvant una llista d’excepcions que tinc al cap i no diré,  la collita de polítics –i polítiques-, que no són útils a qui haurien de representar, és aclaparadora, i la profunditat del desgovern que això provoca, a Espanya i a Catalunya, està començant a afectar l’estructura de les institucions democràtiques, permet l’aparició de mesures populistes, profundament volàtils, i facilita l’ascens d’unes dretes radicals, que estan avançant pas a pas en la construcció d’una hegemonia de pensament social perillosíssim.

Prefereixo mil vegades la tan desprestigiada política que es va fer a la transició que la liquiditat estúpida d’algunes propostes i d’algunes mesures que tendeixen a inflamar l’esperit dels propis però que no permeten avançar ni un centímetre en cap direcció. És a dir, que no serveixen per res.

Deixeu-me posar un exemple recent de la llarga llista d’inutilitats polítiques perpetrades els darrers temps, tant a Catalunya com a Espanya: Digueu-me si no és profundament inútil l’afer dels llaços grocs als edificis institucionals durant la campanya. Digueu-me si no és profundament inútil que Ciutadans encengui la metxa i que l’honorable, -amb la seva característica ceguesa pràctica-, munti el pollastre que ha muntat. És profundament inútil, no serveix a ningú per res però té, tristament, una llarga corrua de fidels.

Insisteixo que només és un exemple i que tristament en trobaríem molts els darrers temps a banda i banda de tota la pell de brau d’allò que en podríem dir l’estratègia de l’inútil. Allò que en català en diem fer molta fressa i poca endreça.

És urgent confrontar l’estratègia del pragmatisme en política a l’estratègia d’allò que és inútil. Perquè actuant amb pragmatisme avances poc, però actuant pendent del relat i del simbolisme no només no avances res, sinó que et quedes enrere i vas allunyant cada vegada més gent cansada de tant d’inútil dedicat a la política.

Cal, inexorablement, canviar de protagonistes.

¡La calle es mía!

Jo no sé si els que van començar a popularitzar el crit “els carrers seran sempre nostres” com a resposta a la intolerància i a les actituds feixistes de determinats grups radicals sabien que l’origen de tan curiós eslògan es troba precisament en una tristament famosa frase d’un intolerant i un feixista com en Fraga Iribarne, quan essent ministre de governació a la dictadura i responsable d’actuacions policials que van tenir com a conseqüència la mort de joves manifestants va dir allò de “la calle es mía”.

Certament, ni que només fos per una casualitat en la coincidència, crec que és una mala frase encara que hagi fet fortuna. La prova que ha anat fent fortuna està en les seqüeles que apareixen amb absoluta facilitat com “els mossos seran sempre nostres” –vist el que es veu i com es tracta el cos policial, aquesta frase ja deu haver caducat-, o “les escoles seran sempre nostres”, o “l’escudella de Nadal serà sempre nostra”.

Tant li fot el que serà nostre. L’important pel que ho diu és que ho sigui, de nostre. I aquí està la gravetat del tema; no de la frase, sinó d’allò que pensa aquell qui la diu, o de qui la diu sense pensar.

Perquè tal com està la situació política al país no ens podem permetre persones que pensin això ni persones que actuïn sense pensar, tot i que l’exemple paradigmàtic de totes dues nefastes maneres de ser i de fer es concentrin en el qui hauria de donar exemple d’actuació com és el president del país.

Penso que hi ha dos motius essencials per rebutjar aquesta frase i les seves seqüeles. El primer, perquè indicar i reivindicar un sentit de propietat per un espai públic no només és un contrasentit, -si és privat no és públic-, sinó que contradiu l’esperit democràtic i social, és a dir republicà, de poder compartir aquests espais amb tot el conjunt de diversitats i colors d’una societat avançada. Reclamar un espai públic com a teu és, essencialment, intolerant.

El segon motiu és perquè reclamar els carrers, o les carreteres, o les escoles, o el que sigui com a nostre, així, en plural, indica necessàriament un “nosaltres” i un “vosaltres”. I aquest element és molt perillós perquè pot desestabilitzar qualsevol grup social. Pensar socialment en termes d’uns i altres és només una espurna, però és l’origen de la flama de la divisió en blocs que portada a l’extrem pot arribar a un trencament social amb conseqüències imprevisibles.

Tots els totalitarismes comencen per exagerar aquesta espurna de la divisió entre “vosaltres i nosaltres”. I en temps on a l’ultradreta li costa poc guanyar adeptes amb el populisme fàcil, hauríem de ser molt curosos en les nostres accions, en les nostres expressions i, potser, perquè no?, valorar si la defensa de les nostres idees no ens porta a actuacions primàries que poden esdevenir irresponsables perquè sense adonar-nos-en, -o no-, podem estar fent servir les mateixes eines que aquesta ultradreta que rebutgem, amb la qual cosa els hi estem regalant el primer avantatge a la batalla que necessàriament hauríem de guanyar.

Per això són tan irresponsables les darreres actuacions del senyor Torra, amb la patinada sideral de la via eslovena i amb la patètica i adolescent desautorització dels mossos, perquè parteixen d’un concepte patrimonial del país per part del “nosaltres” que ell defensa i que el fa un personatge a qui li va enormement balder el vestit de la presidència per a tothom.

Per això són també tan contraproduents les actuacions de grups incontrolats als carrers i a les carreteres, perquè també comparteixen aquest concepte de patrimonialització particular de l’espai públic.

En temps convulsos cal serenitat i projecte, cosa que no té ni l’actual govern ni els que actuen pel seu compte.

Sigui quina sigui la ideologia que cadascú bonament defensa i la utopia de país que tingui al cap, és urgent i necessari treballar per un projecte de país compartit que pugui ser acceptat, o com a mínim reconegut, per aquell que pensa diferent que tu. I per arribar-hi és imprescindible actuar amb total serenitat i sense rastre d’intolerància.

Fins que no fem aquest pas estem perduts. Avui no necessitem ni herois, ni visionaris. Totes les atzagaiades que fem ara d’un signe o d’un altre, resten. I cada dia que passa estem donant més arguments als intolerants.

La vella xiruca i el règim del 78

Em va fer molta pena, una pena terrible, veure per internet el que se suposa que hauria de ser el meu president fent el passerell amb una colla de gent cantant “l’hora dels adéus”.

El ridícul al que aquesta persona,  i tota la camarilla  que l’anima, està portant les institucions democràtiques que van sortir després de la dictadura no és només una suma d’actes d’inconsciència per banalització, -un darrere l’altre-, sinó que és una falta de respecte imperdonable cap a tota una generació que es va deixar la pell per recuperar aquestes institucions.

He cantat moltes vegades l’hora dels adéus. Com molta gent de la meva generació. Hem anat moltes vegades de colònies, amb amics, amb familiars i amb alumnes. Hem fet focs de camp, -quan encara es podia fer foc-, cantant cançons i parlant del país; hem ballat sardanes i hem begut ratafia. I hem pujat moltes muntanyes del nostre país. Sí. Tot això ho he fet i estic molt content d’haver-ho fet. Com molta altra gent. Però avui dia substituir el bon govern pel costumari català és d’una neciesa extraordinària.

En una època on parlar obertament era delicte, la societat va trobar eufemismes. Allò que en dèiem “la vella xiruca” va impregnar durant molts anys un cert associacionisme que, sense esperar militàncies, podia trencar el silenci de formigó entre la gent que s’hi acostava. Era òbviament naïf, molt naïf. Però va ser una vàlvula d’escapament imprescindible per molta gent corrent mentre se’ns amagaven les detencions, les pallisses, les tortures i alguna mort a comissaria d’aquelles persones valentes que mai no es van resignar al feixisme i van intentar obrir-hi escletxes en el món obrer, en el món universitari o en el món veïnal.

Perquè allò sí que era feixisme. Feixisme d’estat. Sap greu haver-ho de recordar avui dia que es generalitza aquesta paraula i es compara, per estupidesa o per desconeixement, la situació actual amb aquell trist i lamentable passat.

Certament en Franco va morir al llit i no hi va haver revolució que tallés amb el passat. Però la tímida democràcia que va sorgir el 78 és la que va permetre consolidar drets socials i institucions polítiques que al llarg dels anys han creat generacions senceres que es poden permetre criticar el passat per superar-lo. Com ha de ser. Però que hauria de ser sense oblits ni tergiversacions estèrils de la memòria col·lectiva.

Mai ens podríem perdonar començar de nou sobre terra cremada sense tenir en compte aquest passat i bandejant les conquestes democràtiques que fa quaranta anys van ser imprescindibles. Mai es construeix sobre el no res i mai és positiu no aprendre dels errors passats per construir el futur aprofitant els encerts.

Al 78 vam poder substituir els eufemismes de la vella xiruca per l’expressió obertament lliure d’una societat democràtica. Em produeix autèntica basarda veure com hi ha gent que banalitza l’acció política i perverteix les institucions catalanes per uns nous eufemismes quaranta anys després. Jo no vull tornar a fer el camí a l’inrevés.

En Llarena deu ser de la cup… com a mínim

Pel que jo conec, si alguna cosa caracteritza els moviments polítics com el que representa la cup, -deixant de banda la utilització del femení genèric per comptes del masculí-, és el que en podríem dir “nihilisme màgic” que consisteix en arribar al no-res volent-ho tot, encara que el tot sigui un cúmul de desitjos benintencionats sense cap fonament pragmàtic. Qui ho vol tot no en té prou amb cap engruna, encara que de vegades acumular engrunes sigui l’únic recurs per tenir pa. Això, naturalment, des d’una perspectiva abrandadament radical i d’esquerres.

Aquesta filosofia pot estar hàbilment utilitzada pels defensors de canviar-ho tot perquè res canviï, que és un dels clàssics del conservadorisme a tot el món. Moviments conservadors de tots els colors han fet grans esforços per presentar-se com a promotors dels canvis socials més extrems, -i per això enormement engrescadors-, coneixedors que, des de la seva impossibilitat de realització immediata, els consolida en la seva posició de poder, ja sigui mediàtic, econòmic o polític, que de tot hi ha hagut. Tenim exemples recents i, lamentablement, sembla que estan creant tendència.

És en aquesta tessitura on podríem inscriure el moviment puigdemontista que, desafiant la realitat, i empesos per la situació en què es troben, han evolucionat des del processisme radical cap aquest nihilisme màgic que tan ens engresca perquè ens promet el cel sense exigir-nos a canvi res més que paraules i gestos simbòlics: llaços, creus, incendis a les xarxes i performances d’aniversari per cobrir la nostra quota de consciència solidària. Mentrestant, la gent que està tancada a la presó ho segueix estant i no fem cap moviment pràctic perquè ho deixi d’estar. Cap. Perquè no ens enganyem: si el moviment groc va sorgir inicialment per denunciar la situació dels polítics empresonats, a hores d’ara ja només és útil per incomodar els que no creuen que s’hagi de denunciar.

Jo sí que crec que hauria de canviar la situació dels empresonats, perquè em crec les desenes de juristes de prestigi que consideren que, amb la llei espanyola a la mà, l’acusació de rebel·lió no s’aguanta i, per tant, l’empresonament preventiu, tal com està plantejat, tampoc.

Naturalment, quan la maquinària jurídica està en marxa, ni els llacets ni les creuetes serveixen per res. Sí que serviria una defensa rigorosa de la llei i una voluntat política negociadora per trobar solucions, torpedinada permanentment pels –permeteu-me que segueixi insistint en el meu concepte-, defensors del nihilisme màgic, entre els quals, lamentablement, es troba també el president del país.

I aquí és on cal analitzar el paper del jutge Llarena en tot l’afer. Podia haver fet una instrucció que no fos, diguem-ne, tan creativa, tan forçant el text legal, tant buscant obstinadament l’empresonament. Fins i tot podria haver estat igual de creativa sense empresonament preventiu. Aquesta ha estat una decisió exclusiva del jutge instructor i per això, com que no em crec la subjectivitat,  li atribueixo intencionalitat. Qualsevol diria, pels resultats de la seva instrucció, que pertany clandestinament a una cèl·lula alliberada de les més radicals perquè aquesta estratègia només ha afavorit políticament als obstinats del nihilisme màgic. Ni als partits espanyols, ni a l’estat, ni als partits que tenen gent a la presó, ni òbviament a Catalunya ens ha anat bé. Només a aquells d’un costat i de l’altre que defensen que quan més radicalitzada estigui la situació, poden obtenir millor els seus objectius polítics.

Naturalment, sense l’empresonament no només no existiria un país de groc, sinó que no existiria el puigdemontisme. És més, el procesisme radical estaria esgotat en la seva pròpia inconsistència i probablement l’independentisme buscaria vies racionals per seguir defensant la seva idea i treballant-hi.

Però ara tenim el que tenim i mentre tinguem gent empresonada només hi haurà diàleg de sords. Caldria que el flamant govern Sánchez en prengués bona nota perquè no en tindrà prou amb aspirines.

I a Catalunya caldria que tots prenguéssim bona nota de l’actuació política de cadascú més enllà del que pensem sobre la independència, sobre l’autogovern o sobre el país, perquè no totes les opcions polítiques fan el que poden ni per revertir la situació dels presos, ni per evitar el creixement de la crispació social, ni tan sols per aconseguir els objectius polítics que proclamen.

Mireu, sempre m’han dit que per conèixer els instigadors d’un fet cal mirar a qui beneficien els resultats d’aquest fet.  A qui beneficia la radicalització verbal ? A qui beneficia l’enquistament de la situació actual de cara a les properes eleccions? Pensem-hi un moment.

A Catalunya, sigui autonomia, república o principat, segur que no.