La vella xiruca i el règim del 78

Em va fer molta pena, una pena terrible, veure per internet el que se suposa que hauria de ser el meu president fent el passerell amb una colla de gent cantant “l’hora dels adéus”.

El ridícul al que aquesta persona,  i tota la camarilla  que l’anima, està portant les institucions democràtiques que van sortir després de la dictadura no és només una suma d’actes d’inconsciència per banalització, -un darrere l’altre-, sinó que és una falta de respecte imperdonable cap a tota una generació que es va deixar la pell per recuperar aquestes institucions.

He cantat moltes vegades l’hora dels adéus. Com molta gent de la meva generació. Hem anat moltes vegades de colònies, amb amics, amb familiars i amb alumnes. Hem fet focs de camp, -quan encara es podia fer foc-, cantant cançons i parlant del país; hem ballat sardanes i hem begut ratafia. I hem pujat moltes muntanyes del nostre país. Sí. Tot això ho he fet i estic molt content d’haver-ho fet. Com molta altra gent. Però avui dia substituir el bon govern pel costumari català és d’una neciesa extraordinària.

En una època on parlar obertament era delicte, la societat va trobar eufemismes. Allò que en dèiem “la vella xiruca” va impregnar durant molts anys un cert associacionisme que, sense esperar militàncies, podia trencar el silenci de formigó entre la gent que s’hi acostava. Era òbviament naïf, molt naïf. Però va ser una vàlvula d’escapament imprescindible per molta gent corrent mentre se’ns amagaven les detencions, les pallisses, les tortures i alguna mort a comissaria d’aquelles persones valentes que mai no es van resignar al feixisme i van intentar obrir-hi escletxes en el món obrer, en el món universitari o en el món veïnal.

Perquè allò sí que era feixisme. Feixisme d’estat. Sap greu haver-ho de recordar avui dia que es generalitza aquesta paraula i es compara, per estupidesa o per desconeixement, la situació actual amb aquell trist i lamentable passat.

Certament en Franco va morir al llit i no hi va haver revolució que tallés amb el passat. Però la tímida democràcia que va sorgir el 78 és la que va permetre consolidar drets socials i institucions polítiques que al llarg dels anys han creat generacions senceres que es poden permetre criticar el passat per superar-lo. Com ha de ser. Però que hauria de ser sense oblits ni tergiversacions estèrils de la memòria col·lectiva.

Mai ens podríem perdonar començar de nou sobre terra cremada sense tenir en compte aquest passat i bandejant les conquestes democràtiques que fa quaranta anys van ser imprescindibles. Mai es construeix sobre el no res i mai és positiu no aprendre dels errors passats per construir el futur aprofitant els encerts.

Al 78 vam poder substituir els eufemismes de la vella xiruca per l’expressió obertament lliure d’una societat democràtica. Em produeix autèntica basarda veure com hi ha gent que banalitza l’acció política i perverteix les institucions catalanes per uns nous eufemismes quaranta anys després. Jo no vull tornar a fer el camí a l’inrevés.