¡La calle es mía!

Jo no sé si els que van començar a popularitzar el crit “els carrers seran sempre nostres” com a resposta a la intolerància i a les actituds feixistes de determinats grups radicals sabien que l’origen de tan curiós eslògan es troba precisament en una tristament famosa frase d’un intolerant i un feixista com en Fraga Iribarne, quan essent ministre de governació a la dictadura i responsable d’actuacions policials que van tenir com a conseqüència la mort de joves manifestants va dir allò de “la calle es mía”.

Certament, ni que només fos per una casualitat en la coincidència, crec que és una mala frase encara que hagi fet fortuna. La prova que ha anat fent fortuna està en les seqüeles que apareixen amb absoluta facilitat com “els mossos seran sempre nostres” –vist el que es veu i com es tracta el cos policial, aquesta frase ja deu haver caducat-, o “les escoles seran sempre nostres”, o “l’escudella de Nadal serà sempre nostra”.

Tant li fot el que serà nostre. L’important pel que ho diu és que ho sigui, de nostre. I aquí està la gravetat del tema; no de la frase, sinó d’allò que pensa aquell qui la diu, o de qui la diu sense pensar.

Perquè tal com està la situació política al país no ens podem permetre persones que pensin això ni persones que actuïn sense pensar, tot i que l’exemple paradigmàtic de totes dues nefastes maneres de ser i de fer es concentrin en el qui hauria de donar exemple d’actuació com és el president del país.

Penso que hi ha dos motius essencials per rebutjar aquesta frase i les seves seqüeles. El primer, perquè indicar i reivindicar un sentit de propietat per un espai públic no només és un contrasentit, -si és privat no és públic-, sinó que contradiu l’esperit democràtic i social, és a dir republicà, de poder compartir aquests espais amb tot el conjunt de diversitats i colors d’una societat avançada. Reclamar un espai públic com a teu és, essencialment, intolerant.

El segon motiu és perquè reclamar els carrers, o les carreteres, o les escoles, o el que sigui com a nostre, així, en plural, indica necessàriament un “nosaltres” i un “vosaltres”. I aquest element és molt perillós perquè pot desestabilitzar qualsevol grup social. Pensar socialment en termes d’uns i altres és només una espurna, però és l’origen de la flama de la divisió en blocs que portada a l’extrem pot arribar a un trencament social amb conseqüències imprevisibles.

Tots els totalitarismes comencen per exagerar aquesta espurna de la divisió entre “vosaltres i nosaltres”. I en temps on a l’ultradreta li costa poc guanyar adeptes amb el populisme fàcil, hauríem de ser molt curosos en les nostres accions, en les nostres expressions i, potser, perquè no?, valorar si la defensa de les nostres idees no ens porta a actuacions primàries que poden esdevenir irresponsables perquè sense adonar-nos-en, -o no-, podem estar fent servir les mateixes eines que aquesta ultradreta que rebutgem, amb la qual cosa els hi estem regalant el primer avantatge a la batalla que necessàriament hauríem de guanyar.

Per això són tan irresponsables les darreres actuacions del senyor Torra, amb la patinada sideral de la via eslovena i amb la patètica i adolescent desautorització dels mossos, perquè parteixen d’un concepte patrimonial del país per part del “nosaltres” que ell defensa i que el fa un personatge a qui li va enormement balder el vestit de la presidència per a tothom.

Per això són també tan contraproduents les actuacions de grups incontrolats als carrers i a les carreteres, perquè també comparteixen aquest concepte de patrimonialització particular de l’espai públic.

En temps convulsos cal serenitat i projecte, cosa que no té ni l’actual govern ni els que actuen pel seu compte.

Sigui quina sigui la ideologia que cadascú bonament defensa i la utopia de país que tingui al cap, és urgent i necessari treballar per un projecte de país compartit que pugui ser acceptat, o com a mínim reconegut, per aquell que pensa diferent que tu. I per arribar-hi és imprescindible actuar amb total serenitat i sense rastre d’intolerància.

Fins que no fem aquest pas estem perduts. Avui no necessitem ni herois, ni visionaris. Totes les atzagaiades que fem ara d’un signe o d’un altre, resten. I cada dia que passa estem donant més arguments als intolerants.