Pel que jo conec, si alguna cosa caracteritza els moviments polítics
com el que representa la cup, -deixant de banda la utilització del femení
genèric per comptes del masculí-, és el que en podríem dir “nihilisme màgic”
que consisteix en arribar al no-res volent-ho tot, encara que el tot sigui un
cúmul de desitjos benintencionats sense cap fonament pragmàtic. Qui ho vol tot
no en té prou amb cap engruna, encara que de vegades acumular engrunes sigui
l’únic recurs per tenir pa. Això, naturalment, des d’una perspectiva
abrandadament radical i d’esquerres.
Aquesta filosofia pot estar
hàbilment utilitzada pels defensors de canviar-ho tot perquè res canviï, que és
un dels clàssics del conservadorisme a tot el món. Moviments conservadors de
tots els colors han fet grans esforços per presentar-se com a promotors dels
canvis socials més extrems, -i per això enormement engrescadors-, coneixedors
que, des de la seva impossibilitat de realització immediata, els consolida en
la seva posició de poder, ja sigui mediàtic, econòmic o polític, que de tot hi
ha hagut. Tenim exemples recents i, lamentablement, sembla que
estan creant tendència.
És en aquesta tessitura on
podríem inscriure el moviment puigdemontista que, desafiant la realitat, i
empesos per la situació en què es troben, han evolucionat des del processisme
radical cap aquest nihilisme màgic que tan ens engresca perquè ens promet el
cel sense exigir-nos a canvi res més que paraules i gestos simbòlics: llaços,
creus, incendis a les xarxes i performances d’aniversari per cobrir la nostra
quota de consciència solidària. Mentrestant, la gent que està tancada a la presó
ho segueix estant i no fem cap moviment pràctic perquè ho deixi d’estar. Cap.
Perquè no ens enganyem: si el moviment groc va sorgir inicialment per denunciar
la situació dels polítics empresonats, a hores d’ara ja només és útil per
incomodar els que no creuen que s’hagi de denunciar.
Jo sí que crec que hauria de
canviar la situació dels empresonats, perquè em crec les desenes de juristes de
prestigi que consideren que, amb la llei espanyola a la mà, l’acusació de
rebel·lió no s’aguanta i, per tant, l’empresonament preventiu, tal com està
plantejat, tampoc.
Naturalment, quan la maquinària
jurídica està en marxa, ni els llacets ni les creuetes serveixen per res. Sí
que serviria una defensa rigorosa de la llei i una voluntat política
negociadora per trobar solucions, torpedinada permanentment pels –permeteu-me
que segueixi insistint en el meu concepte-, defensors del nihilisme màgic,
entre els quals, lamentablement, es troba també el president del país.
I aquí és on cal analitzar el
paper del jutge Llarena en tot l’afer. Podia haver fet una instrucció que no
fos, diguem-ne, tan creativa, tan forçant el text legal, tant buscant
obstinadament l’empresonament. Fins i tot podria haver estat igual de creativa
sense empresonament preventiu. Aquesta ha estat una decisió exclusiva del jutge
instructor i per això, com que no em crec la subjectivitat, li atribueixo intencionalitat. Qualsevol
diria, pels resultats de la seva instrucció, que pertany clandestinament a una
cèl·lula alliberada de les més radicals perquè aquesta estratègia només ha
afavorit políticament als obstinats del nihilisme màgic. Ni als partits
espanyols, ni a l’estat, ni als partits que tenen gent a la presó, ni òbviament
a Catalunya ens ha anat bé. Només a aquells d’un costat i de l’altre que
defensen que quan més radicalitzada estigui la situació, poden obtenir millor els
seus objectius polítics.
Naturalment, sense
l’empresonament no només no existiria un país de groc, sinó que no existiria el
puigdemontisme. És més, el procesisme radical estaria esgotat en la seva pròpia
inconsistència i probablement l’independentisme buscaria vies racionals per
seguir defensant la seva idea i treballant-hi.
Però ara tenim el que tenim i mentre
tinguem gent empresonada només hi haurà diàleg de sords. Caldria que el flamant
govern Sánchez en prengués bona nota perquè no en tindrà prou amb aspirines.
I a Catalunya caldria que tots
prenguéssim bona nota de l’actuació política de cadascú més enllà del que
pensem sobre la independència, sobre l’autogovern o sobre el país, perquè no
totes les opcions polítiques fan el que poden ni per revertir la situació dels
presos, ni per evitar el creixement de la crispació social, ni tan sols per
aconseguir els objectius polítics que proclamen.
Mireu, sempre m’han dit que per
conèixer els instigadors d’un fet cal mirar a qui beneficien els resultats
d’aquest fet. A qui beneficia la
radicalització verbal ? A qui beneficia l’enquistament de la situació actual de
cara a les properes eleccions? Pensem-hi un moment.
A Catalunya, sigui autonomia,
república o principat, segur que no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada