Sembla que aquest Sant Jordi hi haurà una collita de llibres
que posen al seu lloc les fantasies del procés. No cal que us digui que el
llibre “Empantanados” del Coscu reflecteix fil per randa la meva visió del que
ha passat. Seria estrany que no fos així, després d’haver viscut com a
“patrulla nipona” aquests pocs més de dos anys des de la mateixa bastida
política.
Abans havia sortit el llibre del Jordi Amat que
fa un repàs molt seriós i documentat de com hem arribat fins aquí. Però també
hi ha el del Santi Vila que diu moltes de les coses que dèiem nosaltres mentre
ell era al govern fent el contrari del que ara es lamenta. I, recentment, el
del periodista Oriol March que reprodueix converses sucoses entre els dirigents
del desgavell més esperpèntic que ha produït la política catalana els darrers
anys, on el president escapolit reconeix literalment que no tenen res de res
del que havien dit que tenien des de tots els púlpits i de forma reiterada,
insistent i, fins i tot, abraonada contra tots aquells botiflers i traïdors que
gosàvem posar en dubte les capacitats i les voluntats de tan ínclits governants
per portar-nos a l’Arcàdia feliç.
Són visions des de punts de partida polítics i socials molt
diferents que acaben desembocant en un fet: la classe política processista ha
perpetrat un engany col·lectiu sabent que ho feia. I jo afegeixo: i encara no
ha tingut la valentia de reconèixer-ho. D’això se’n diu, normalment, estafa.
Donada la magnitud, estafa monumental.
I si tantes visions diferents coincideixen en el mateix fet,
li hauríem de donar el beneplàcit de la versemblança. I més veient que ningú,
ni privadament, ni pública, ho desmenteix. Només trobarem les piulades dels
clàssics indigents intel·lectuals amb connexió de banda ampla que creuen
insultar o algun article posant a parir l’exconseller amb molta bilis i cap
argument. Fets que encara confirmen més la cruesa del que descriuen aquestes
publicacions.
Sóc perfectament conscient que hi ha moltíssima gent de bona
fe que, precisament per això, per la fe aconseguida a base de moltes dosis diàries
de notícies i opinions de tots els mitjans subvencionats, quan la trista
realitat els ha desmuntat el desitjos, s’ha posat al coll el mocador de minyó
escolta i ha decidit viure en els desitjos.
Però la realitat és que un bon gruix de polítics més o menys
il·luminats va prometre un Estat davant d’un desig inqüestionable de la
societat catalana de superar l’esgotament institucional que no donava resposta
a cap de les sagnants crisis obertes: l’econòmica, la territorial i la social.
No diré avui la meva opinió sobre les diverses causes que els van impulsar a
fer-ho. Avui no toca. En canvi, la realitat descrita és que l’únic que han fet
aquests mateixos polítics durant els darrers cinc anys és construir un enorme decorat,
és bastir una magnífica façana, és seguir alimentant el desig col·lectiu fent
cada dia la bola més grossa sense voler veure tots els indicis alarmants de
realisme que ens assenyalaven el camí de l’abisme.
I sobre el país que teníem abans, gràcies a aquesta actuació
irresponsable però plenament conscient, ara tenim aquest immens decorat del que
no sabem com sortir perquè ni dóna ni pot donar cap solució a cap dels
problemes que teníem quan van començar a construir-lo. Però ens comença a
ofegar.
Lamento profundament que alguns d’aquests polítics estiguin a
la presó i d’altres amenaçats de ser-hi per uns actes judicials maldestres
d’uns jutges irats. No és just per ells, ni és just per nosaltres. Per ells perquè
haurien d’estar al carrer amb la seva gent. I per nosaltres perquè hauríem de
sentir com ens demanen disculpes per tot l’engany que han perpetrat.
No es pot fer política jugant amb les esperances de tota la
societat. Pots equivocar-te, però no estafar la gent. I si t’adones que ho has
fet, pots dedicar-te a l’agricultura o a l’aeronàutica però has de deixar la
política per qui pugui aportar solucions, perquè tu seguiràs formant part del
problema.
Bon dia Marc, com sempre molt encertat.
ResponEliminaAra ja fa força temps que escrius els teus articles sota el títol: a fer punyetes.
Potser seria el moment de recopilar-los en un llibre que porti aquest mateix títol!